Anem sortint del fred de l’hivern amb un conte popular recollit pel folklorista català Joan Amades, La filla del Sol i de la Lluna, on trobem aventura, màgia i amor. Els contes tradicionals són rics en metàfores i els infants s’identifiquen amb els personatges tal com fan en el joc simbòlic, escolten de manera activa, interpreten, senten, viuen i reaccionen davant dels conflictes que els planteja la història. Entre les imprescindibles paraules rituals d’entrada i de sortida del conte, l’imaginari es desplega i el llenguatge es va fent propi i s’enriqueix.
Vet aquí que el Sol i la Lluna tenien una filla molt polida que sempre deia que volia anar amb ells a córrer món. Els seus pares li deien que no podia ser, que es cansaria, però ella, un dia, es va agafar a les faldilles de la Lluna, quan aquesta volia sortir de casa, i de cap manera no la va voler deixar anar si no se l’enduia.
La mare tot era dir-li:
–Et cansaràs, no em podràs seguir i, com que no em puc aturar, allà on et cansis t’hauré de deixar.
Però la noieta, tossuda, de totes passades va voler anar amb la seva mare, camina que caminaràs, sempre al mateix pas. I a la fi va començar a cansar-se.
La Lluna va dir:
–Veus, dona, com jo t’ho deia? Mira, et deixaré en aquesta platja i podràs viure en aquella caseta. El teu pare et vindrà a veure cada dia i jo, cada tres setmanes, vindré a passar durant vuit dies les nits amb tu.
La filla del Sol i de la Lluna va viure molts anys en aquella platja sense veure ningú.
I vet aquí que un dia el rei va anar a caçar gavines, va veure aquella caseta i s’hi va acostar perquè tenia molta set.
La filla del Sol i de la Lluna estava filant al peu de la porta i, així que el va veure, li va dir:
–Segui, senyor rei, que deu tenir set amb aquest sol que fa, i beurà una miqueta: galleda, ves a buscar aigua fresca al pou; gotet, deixa’t omplir per la galledeta i ves-te’n a les mans del senyor rei; i si veus que té més set, omple’t de nou i torna-hi.
I la galledeta i el got van fer el que la noia els havia manat.
El rei no sabia el que li passava, de tan sorprès, perquè mai no havia vist una cosa semblant.
La filla del Sol i de la Lluna li va tornar a parlar:
–De segur que de tant córrer us ha vingut gana, senyor rei, i voldreu berenar: llenya, ves al fogó i encén-te; paella, corre a posar-te damunt del foc; peixets, sortiu del mar, poseu-vos a la paella i deixeu-vos fregir. Tovalles, esteneu-vos. Tovalló, got, plat i forquilla, correu ben de pressa a parar taula.
Tot va passar tal com la noia va manar. I el rei, que ja n’estava tot enamorat, va berenar i li va dir:
–Si el teu nom jo sabia amb tu em casaria!
I va respondre la noia:
–Tinc el pare ros i la mare blanca, que nit i dia volten pel món i els coneix tothom; viuen i viuran i han estat, són i seran.
El rei se’n va anar pensant en aquella noia que no sabia qui era. En arribar al palau, ho va explicar a totes les dames de la cort. I una que es volia casar amb el rei va dir:
–El que fa una pescadora, també ho fa una gran senyora.
I se’n va anar a la cuina i va començar a manar a la llenya, a la paella, i als peixos, i a les tovalles, que es disposessin per al berenar del rei, però res no es va moure del seu lloc.
Del disgust tan gros la dama es va morir.
Llavors els consellers van dir al rei:
–El senyor rei no té fills, ni fills ni dona; i si mor, per a qui serà la corona?
El rei prou s’hauria casat amb la pescadora, però allò de no saber qui era el seu pare no podia ser per a tot un rei. I es va casar amb la dama més polida de tota la ciutat.
Van passar mesos i anys, i el rei encara pensava en la pescadora, fins que un dia va tornar a caçar gavines en aquella platja, per veure si encara hi era.
La filla del Sol i de la Lluna, que com l’altra vegada estava filant al peu de la porta, va quedar tan parada quan va veure el rei que el fus li va caure a la mar. I va dir:
–Fus, torna tot sol de seguida.
I el fus va tornar tot sol.
El rei estava més sorprès que mai, i la noia també el va convidar a beure i a berenar, tot de la mateixa manera que el dia que es van conèixer.
El rei li va tornar a dir:
–Si el teu nom jo sabia, sí que t’estimaria!
I la noia li va respondre:
–Tinc el pare ros i la mare blanca, que nit i dia volten pel món i els coneix tothom; viuen i viuran i han estat, són i seran.
El rei va tornar-se’n altra vegada, trist, pensant de qui devia ser filla aquella pescadora. Ho va explicar tot a la reina, que va dir:
–El que fa una pescadora, també ho fa la reina i senyora!
Es va treure l’anell de reina i el va tirar a un pou, i tot seguit va manar-li que sortís tot sol, però l’anell ja va ser perdut per sempre, i la reina, com la primera dama, va morir del disgust.
Altra vegada van venir els consellers i van dir al rei:
–El senyor rei no té fills, ni fills ni dona; se-nyor rei, busqui una altra dona.
El rei va dir que es casaria, però que havia de ser amb la pescadora i que sabria el seu nom de totes passades.
Aquell mateix vespre va anar a la caseta de vora el mar, va agafar el setrill de l’oli i es va amagar.
La noia havia de sopar i no trobava el setrill. I tot era dir:
–Vine, setrill, i aboca oli a la paella.
Però el setrill deia:
–No puc, que em tenen agafat.
–Calla, malparlat, si aquí no hi ha ningú, com et poden tenir agafat? Per filla del Sol i de la Lluna que soc, creuràs o me la pagaràs.
El rei ja no va necessitar més. Ja sabia que la seva enamorada era filla del Sol i de la Lluna. De seguida va deixar anar el setrill, va sortir i va demanar perdó a la donzella, amb la qual es va casar molt aviat.
I van viure sempre feliços i van tenir tres fills, que l’un era blanc, l’altre era ros i l’altre pelat, i vet aquí el conte acabat.
Conte recollit per Joan Amades, adaptat per Roser Iborra i publicat per la Galera, 1999.
