Maria Antònia Pujol, mestra i pedagoga, ha estat vinculada durant molts anys a l’Associació de Mestres Rosa Sensat i té una dilatada carrera com a mestra amb la petita infància, també dedicada a la investigació educativa i, sobretot, com a professora de la Universitat de Barcelona. Amiga personal de Loris Malaguzzi, pensa que el seu pensament ha arrelat de manera fragmentada a les escoles infantils.
Xavier Ollonarte: Amb quin objectiu arribes a Catalunya i qui t’empeny a lluitar per l’educació del país?
Maria Antònia Pujol: Jo era mestra d’un col·legi de Palma de Mallorca. Un amic meu, director de l’escola on treballava, em va dir que anés a Barcelona a assistir a la que seria la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat, el 1966. Aquesta primera escola d’estiu per mi va ser un revulsiu. No havia llegit mai res en l’àmbit pedagògic amb tantes propostes noves i d’escola activa. Vaig conèixer molts mestres. Totes les persones que estaven fent renovació pedagògica, cadascú des de la seva escola, confluïen a l’Escola d’Estiu. A partir d’aquí vaig quedar impressionada i vaig pensar que calia portar-ho a Mallorca.
L’any 1967 vaig tornar a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat perquè amb un any no en vaig tenir prou. I el 1968, unes compa-nyes i jo vam organitzar la primera Escola d’Estiu a Mallorca. Van venir Marta Mata, Carme Aymerich, M. Antònia Canals… Segons Marta Mata ho vam fer de manera molt organitzada, amb uns plannings, uns organigrames, horaris…, tota una organització! I en acabar l’Escola d’Estiu Marta Mata ens va proposar a en Ramon, el meu marit, que ens va ajudar a organitzar l’Escola d’Estiu de Mallorca, i a mi d’anar a Barcelona. I així, ens vam instal·lar a Barcelona amb un fill de 8 mesos. Jo venia d’una formació rebuda als dos anys de l’Escola d’Estiu i també amb una formació d’escoltisme que ens va ensenyar a descobrir el valor d’una educació compromesa. Aquesta formació ens va fomentar la inquietud pel país. I així vaig poder descobrir què volia dir educar a partir d’uns valors: d’escola arrelada al país, d’una escola amb responsabilitat, una escola amb compromís social i pedagògic… En Ramon i jo vam entrar a treballar a Rosa Sensat i vam estar-hi quinze anys. Mentrestant vam seguir estudiant i jo vaig fer la carrera de Pedagogia.
X. O.: En arribar a Catalunya, per tant, hi havia molt per fer. I vau tenir la sort de seguir endavant. Penses que les noves generacions tendeixen a mitificar el que vau fer?
“Totes les persones que estaven fent renovació pedagògica, cadascú des de la seva escola, confluïen a l’Escola d’Estiu.”
M. A. P.: En educació sempre hi ha qui creu que inventa la sopa d’all, o una metodologia nova que quan la mires veus que és el mateix de fa vint o trenta anys. Però li canviem el nom. El concepte d’educació no ha anat canviant. Hem d’intentar que els mestres novells descobreixin que l’educació és important fer-la realment i sincerament amb compromís.
Vaig estar molts anys fent formació i puc dir que fer formació significa donar i rebre. A mi sempre m’ha donat molts coneixements i m’obliga a pensar.
Per mi, els estudiants i els mestres d’avui en dia tenen massa facilitats. Jo sempre dic que vaig començar a fer de mestra en blanc i negre. Què vol dir això? No teníem estris per escriure, ni retoladors, ni pintures, ni papers diversos…, només el llapis i el paper blanc i una pissarra. I amb això també ensenyàvem, també explicàvem coses. Al llarg dels anys els mestres en blanc i negre com jo hem anat buscant i descobrint moltes novetats. El mestre d’avui ha de partir d’aquesta actitud, de donar i rebre, ensenyar i aprendre. Això és el que l’ajuda a avançar. Aquesta actitud de seguir aprenent és el que fa canviar l’escola. L’escola necessita una normativa clara, unes propostes clares, però sobretot donar autoestima als mestres. Perquè fer de mestre és passar-s’ho bé. Si una mestra no s’ho passa bé, millor que plegui.
X. O.: Quin impacte va tenir la figura de Marta Mata en la configuració del teu jo docent?
M. A. P.: És la persona que em va obrir el camí per descobrir noves formes de treballar i noves formes de pensar. La Marta era una persona que sabia treure d’allà on no n’hi havia grans pedagogies. Sabia donar la mà a qui ho necessitava. Sabia fer el possible per fer formació als mestres, sabia crear l’ambient per fer escola de qualitat.
“En educació sempre
hi ha qui creu que
inventa la sopa d’all,
o una metodologia nova
que quan la mires veus
que és el mateix de
fa vint o trenta anys.”
X. O.: Al llarg de la teva vida, has conegut multiplicitat de pedagogs i pedagogues de gran transcendència. Parla’ns dels que pensis que han format part de la innovació i aportacions pedagògiques en les escoles catalanes durant les últimes dècades.
M. A. P.: Per a les escoles catalanes qui han estat molt importants són Pere Darder, Maria Antònia Canals, Marta Mata, M. Teresa Codina, Anna Maria Roig, Jordi Cots, que recordo que va portar una mestra d’infantil a primer de primària perquè es veiés que calia treballar molts conceptes abans d’entrar a l’escola de primària. Són persones que han ajudat al creixement de Catalunya, han ajudat a sensibilitzar sobre la importància de què signifiquen els pedagogs que vam tenir abans i durant la república. Recordo Alexandre Galí, Artur Martorell, que eren persones que només de parlar amb ells ja aprenies, perquè no feien coses perquè estaven de moda, sinó que feien coses profundes que servien per canviar l’actitud, la manera de pensar, la forma de fer.
A escala internacional, el moviment italià de cooperació educativa amb Fiorenzo Alfieri, Mariano Dolci, Benvenuto Chiesa, Francesco Tonucci, Mario Lodi, Gianni Rodari, que venien a Catalunya a obrir-nos els ulls. Era clar que l’escola s’havia de fer d’una altra manera! A començament de la dècada de 1970 vam anar a un congrés a Brescia. Hi vaig conèixer Francesco Tonucci i, gràcies a ell, Loris Malaguzzi. El 1973 una companya i jo vam anar a Reggio Emilia convidades per Malaguzzi. Llavors només hi havia dues escoles, La Viletta i l’escola Diana. Ara n’hi ha més de quaranta. Quan vam veure com treballaven aquestes escoles, vam quedar impressionades. Ens vam dir: això és fer escola! Des de llavors vam tenir molta relació amb el Loris Malaguzzi.
X. O.:Quina relació pedagògica vau establir? Quin impacte ha tingut el seu pensament en les escoles catalanes?
M. A. P.: Era una persona encantadora, molt generosa i amb un compromís amb la qualitat de l’educació molt gran. Recordo que una vegada em preguntava si el que feien a Reggio Emilia es podia exportar a altres països. I un dia em va proposar fer una prova enviant una persona del seu equip a Catalunya. Jo l’havia de tutoritzar i la idea era fer el mateix que es feia a Reggio Emilia. Vaig buscar una escola pública i vam trobar l’Escoleta de la Universitat Autònoma. Tot l’equip de preescolar tenia ganes de fer coses noves i la Leila, que va venir d’Itàlia, va estar tres mesos dirigint aquesta experiència. I va ser molt enriquidor. L’aportació de Loris va permetre adonar-nos que es podia fer una escola diferent. I Loris va veure que el seu model pedagògic era exportable. La diferència era que ells tenien un ajuntament d’esquerres, mestres molt implicades i que ell que podia tutoritzar-ho i estar per tot.
X. O.: Creus que ha arrelat el model pedagògic de Loris Malaguzzi?
M. A. P.: N’han arrelat pinzellades, moments, maneres de fer, elements més estructurals… Crec que ha arrelat més en escoles d’infants de 0 a 3 anys. Visitant escoles es pot veure que són més que pinzellades. I a vegades no ho saben ni les mateixes mestres. En canvi, a escoles d’infantil i primària, no veig que hagi arrelat. Tot i que n’hi ha algunes, poques, que són socialment molt compromeses i metodològicament molt ben preparades. Podem dir que no ha arrelat l’essència sencera. Solament maneres d’organitzar, maneres de tractar els infants, alguns punts metodològics, entre d’altres.
X. O.: Potser la raó passa perquè a les universitats no es mostra en profunditat aquest model? El missatge malaguzzià es continua divulgant a les universitats catalanes?
M. A. P.: Crec que les universitats no es volen implicar. A les universitats hi ha professors i professores molt bons que són conscients que a infantil és on posem les bases. Fa molts anys i per un període llarg, des de la universitat, estudiants i algunes professores organitzaven visites a escoles de Reggio. Tornàvem tots canviats i això es notava. Hi van deixar d’anar per un problema de Reggio, no pas nostre. Ens posaven moltes pegues. La dificultat més gran era l’econòmica. I ara, molts professors de la universitat no coneixen el model de Reggio.
“L’aportació de Loris
va permetre adonar-nos
que es podia fer una escola diferent. I Loris va veure
que el seu model
pedagògic era exportable.”
X. O.: El model de Malaguzzi a les escoles de Reggio segueix intacte. I té la sort que el model es basa en un pensament, no en un mètode, cosa que afavoreix que es vagi adaptant a les realitats noves i canviants. Però accedir a Reggio Emilia ara és molt difícil o impossible.
M. A. P.: En aquest cas és l’Ajuntament qui mana. És qui aporta i gestiona els diners.
X. O.: Tindria sentit recuperar la mostra «L’occhio se salta il muro» en el moment actual?
M. A. P.: Va ser una exposició que es va fer a Mallorca, Barcelona i Madrid. Va ser molt interessant i va tenir un impacte social molt important. Hi van passar moltes escoles. És una mostra per ensenyar i per aprendre. Però penso que avui és impossible portar-la.
Per contra, es podria fer una mostra catalana i ensenyar les diferents maneres com es treballa. Es podria fer ben orientada i amb implicacions de totes les institucions, amb un bon finançament. I amb elements actuals, interactius, vivencials, que tingués impacte. I Rosa Sensat hi podria posar la idea pedagògica, la coordinació i el compromís.
X. O.: Què en penses de la universitat d’avui dia?
M. A. P.: Crec que la universitat actual no es pren seriosament l’educació. Jo sempre he dit: us imagineu una universitat d’arquitectura on el professorat fossin mestres en comptes d’arquitectes?, us imagineu la universitat de medicina on els professors fossin arquitectes? Nosaltres tenim una facultat d’educació on formem mestres, però on la majoria dels professors no són mestres. No només no són mestres, sinó que no els agrada l’escola. Sovint es trien les classes segons l’horari o segons els dies. Les universitats tenen professorat molt bo, però en universitats grans, com la ub o la uab, amb tants d’alumnes, també necessiten molts professors i, fins que les universitats i l’Administració educativa no vegin la necessitat d’apostar per un professorat ben preparat i ben pagat, no es crearà un col·lectiu de qualitat.
X. O.: I s’hi suma la precarietat laboral, amb més del 60 % d’associats…
M. A. P.: Sí, totalment d’acord. Si un dia tots els associats pleguessin alhora, veuries com s’espavilarien. Com que els associats treballen poques hores, cobren poc, i fan just les hores que se’ls paga. No se’ls pot demanar que assisteixin a seminaris, que s’estiguin als departaments, o que facin recerca.
X. O.: I què passa a l’escola? I als mestres?
M. A. P.: Quan jo feia classes a Magisteri, el primer dia els deia a les estudiants: vosaltres teniu dues opcions, o ser molt bones mestres o ser molt dolentes. Perquè hi havia qui tenia clar que volia ser mestre d’infantil, però n’hi havia d’altres que deien que volien ser-ho perquè no havien de preparar classes, no s’ha de corregir, tot el dia jugant, una cosa com molt frívola. Actualment encara hi ha aquestes dues menes de mestres. Així i tot, educació infantil ara té més força i més qualitat. Ja s’ha començat a veure que allò que no es treballa a les primeres edats d’infantil es perd, no es recupera mai, com han dit molts pedagogs. Per exemple, una cosa molt senzilla com són les llengües estrangeres. Tu pots saber molt anglès o molt alemany, però si no has tingut les primeres vocals, els primers fonemes, en els primers vuit anys de la teva vida, hi haurà fonemes que no els diràs mai perquè la teva naturalesa els elimina. Jo soc de Mallorca, i els mallorquins tenim més vocals que els catalans. Llavors hi ha vocals que els catalans no les podeu dir perquè el vostre aparell fonador no les reconeix.
Maria Montessori deia: si un mestre quan acaba les classes està cansat, és un mal mestre. Perquè qui s’ha de cansar és el nen, és la nena. Perquè es puguin cansar, com a docent has d’organitzar i preparar les classes perquè els infants facin.
En tots aquest projectes que han sortir aquests últims anys, què ha passat? Que han agafat idees d’aquí, metodologies d’allà, però no hi ha res nou. Li han canviat el nom i ara sembla que sigui quelcom nou. Per exemple, abans dèiem racons de treball, després tallers, més tard ambients, ara en diem espais. Segueix sent el mateix. Què vol dir? Que necessitem inventar paraules, però més que inventar paraules s’haurien d’inventar formes de mirar els infants. Mirades diferents. Maneres de veure. I que veritablement sigui l’infant qui canviï, qui vagi investigant, qui vagi fent, qui vagi progressant, i nosaltres ser uns acompanyants que organitzen i provoquen tot el que hi ha entremig: materials, espais…
Els mestres haurien de tenir sempre una frase que fos la següent: «I si…?». Ben senzill. Una frase que fa pensar, fa respondre, fa connexions, i és el que realment crea el creixement intel·lectual de l’infant. Per tant, no es tracta de deixar l’infant que faci tranquil, només, sinó que ens hem de preguntar què és el que activa l’infant.
X. O.: L’educació és política?
M. A. P.: L’educació sí que és política. Però no des del concepte negatiu de la política, sinó que ha de ser un mot en positiu, perquè comporta buscar aquells elements democràtics, cooperatius, que ajuden a aglutinar i que ajuden a treure el que té de bo el col·lectiu. I cal dir col·lectius, de cada escola, perquè els subjectes són diferents a Pedralbes o a la Mina. Hem de pensar que s’ha d’educar a partir del que hi ha i del que és cada lloc.
La política d’avui dia no fa un escola sincera, generosa, ecològica, comprensiva, sinó que és una política que va a imposar els seus ideals. I no estic d’acord a imposar. Ha de ser comprendre què vol dir fer escola. La política ha de veure quins són els camins necessaris, què és el que jo puc aportar, quina ha de ser la normativa que doni sentit al que es fa i els pressupostos que calen.
X. O.: Tens algun consell per als mestres i per als estudiants que surten de la universitat?
M. A. P.: El primer consell és estimar la professió. Si tu ets feliç treballant a l’educació infantil, faràs feliços els infants. I això s’aconsegueix a partir de la voluntat individual de cada mestra. També cal un compromís seriós de treball, il·lusió per la feina i formar-te constantment, perquè no se’n sap mai prou. Cal seguir aprofundint i analitzar el que es fa: què més puc fer?, què puc fer per avançar? La imatge que transmet el mestre també és important perquè s’ha de ser exemple del que està ben fet.
“Si tu ets feliç treballant
a l’educació infantil,
faràs feliços els infants.”
Xavier Ollonarte, mestre i formador.
