Compartim dues experiències que utilitzen el dibuix com a mitjà, partint del cos com a acció, en connexió amb els altres, amb l’espai i amb la naturalesa. Es tracta de repensar el dibuix com a marca, com a registre de la nostra existència present en tots els àmbits de la vida.
El dibuix és un mitjà espontani, democràtic, ubic –obert a tot i a totes les persones– i inherent a l’ésser humà. Des de la pràctica artística, s’entén com un mitjà per registrar les nostres experiències, com un procés creatiu continu que ens permet relacionar-nos amb l’entorn, reinventar les nostres identitats i explorar altres maneres de viure. Per això, com a mestres, és fonamental que aportem mitjans i eines perquè l’expressió gràfica dels nens i les nenes sigui una prolongació del cos, del gest, de la persona; un espai on acció i pensament conflueixen.
Tanmateix, aquesta perspectiva no és habitual a les escoles. Normalment, el dibuix es planteja en suports acadèmics que generen uniformitat i anul·len el que és personal. L’enfocament que es valora a les classes, d’acord amb la tradició occidental, és el realisme, entès com a mimesi o còpia d’imatges i esquemes mentals que no són propis de la infància i, en conseqüència, penalitza aquelles produccions que no responen a aquesta norma. Els llibres i quaderns de fitxes de plàstica que comercialitzen les editorials reforcen aquest enfocament.
Aquesta perspectiva del dibuix és anacrònica si la comparem amb la riquesa de pràctiques artístiques que duen a terme els artistes contemporanis. Si ens acostem al món de l’art, podrem observar com, al llarg dels segles xx i xxi, el dibuix ha ampliat enormement els seus límits, tant físics com conceptuals. En els darrers cent anys, tècniques, processos, materials o dimensions han canviat significativament el que es considera dibuix, que es pot percebre tant com un gest íntim, immediat i subjectiu, com a esbós generador d’idees o, amb una visió més àmplia, com a registre de l’activitat humana que ens connecta col·lectivament.
Emma Dexter (2005) recull aquesta idea en la seva recerca sobre dibuix contemporani, que inicia amb la frase: «Dibuixar és ser humà». El text incideix en la presència del dibuix en tots els àmbits de les nostres vides. Les persones dibuixen en qualsevol lloc del planeta i pot ser una forma de comunicació. Des de les primeres experiències a l’escola, el dibuix forma part de la nostra interrelació amb l’entorn físic, un mitjà per registrar la presència humana a través de marques, empremtes o ombres que deixen constància del nostre pas pel món: els traços inconscients que realitzem mentre parlem per telèfon, les petjades a la neu, l’alè al vidre de la finestra, l’ombra que projectem quan caminem o un raig de llum que es mou en la foscor. Els nostres moviments, gestos, accions, es poden veure com a marques o empremtes que deixen constància de la nostra existència: nosaltres dibuixem, literalment, sobre el món del qual formem part.
Una obra significativa és A Line Made by Walking («Una línia feta caminant»), una obra de Richard Long de 1967, resultat del caminar de l’autor endavant i endarrere sobre l’herba fins que la marca del seu pas es fa visible. L’obra de Long revela la superfície de la terra com un camp de treball artístic que pot ser marcat pel cos, alhora que el cos es descobreix com un instrument de dibuix que deixa empremta sobre el paisatge.
Si repensem el dibuix com una marca sobre una superfície del món, ens sorprendrà descobrir el camp enorme de possibilitats que se’ns presenten també en l’àmbit educatiu. Des d’aquesta perspectiva, les produccions de la infància no han de ser avaluades segons consideracions estètiques procedents de la convenció adulta –bonic, agra-dable, realista–, amb comparacions i classificacions dels resultats. Hem de valorar-les pel que són: registres de la seva experiència, marques que mostren que existeixen, pensen i desenvolupen la seva identitat alhora que es connecten amb altres persones en un món que és també compartit.
El dibuix com a experiència
A continuació, volem compartir un seguit d’experiències que utilitzen el dibuix com a mitjà, partint del cos com a acció, en connexió amb els altres, amb l’espai i amb la naturalesa. Són propostes que realitzem conjuntament amb infants de segon cicle d’educació infantil i el nostre alumnat en formació, futurs mestres d’educació infantil, com a oposició i resistència a una escola directiva que estableix el que és un «bon dibuix» des d’una perspectiva adulta, on les criatures reprodueixen estereotips i
acoloreixen imatges predissenyades.
És molt important que les propostes es transmetin de manera senzilla, fent prevaler l’acció davant les explicacions verbals. La manera d’iniciar-les es planteja des de la dinàmica del taller i del joc, seguint el principi didàctic de Burno Munari: no dir què fer sinó com fer-ho, on les tècniques i regles es transmeten sense explicacions. Mitjançant exemples visibles s’ensenya com es fa amb accions-joc molt perceptibles. S’aprèn jugant.
El moviment del bosc
Aquesta primera proposta pren com a referència l’obra de l’artista Richard Long A Line Made by Walking. Vam marcar una ruta amb una corda sobre la qual els nens i les nenes caminaven o corrien, simulant el
moviment dels animals del bosc, per després observar la marca que deixaven els nostres moviments.
A continuació vam treballar el moviment de la naturalesa a través de la performance. En assemblea, els infants van compartir les seves hipòtesis sobre com es movien els diferents animals i arbres en el bosc, i els van representar amb els seus cossos. Després, aquests moviments es van transferir al paper, dibuixats amb carbonet. Els llenços que vam utilitzar per al dibuix eren pancartes blanques que vam instal·lar entre els arbres del bosc.
Les accions presentades es van realitzar en espais naturals, amb l’objectiu de propiciar processos creatius que projectessin el concepte de moviment i grafisme, des del nostre cos
–gestos i accions– fins al nostre entorn, fomentant actituds de respecte i cura.
Forats
A classe, vam plantejar aquesta proposta mitjançant una intervenció senzilla en l’espai: vam tancar una zona de l’estança amb paper. Ens interessa que el nostre alumnat, futurs docents, vegi que, amb recursos senzills com un tros de paper, es pot aconseguir un espai d’intervenció-acció. Aquí vam treballar el concepte de forat, que va derivar després en qui l’havia realitzat. Vam llegir primer en assemblea un conte per introduir la proposta, en aquest cas, Frederick, de Leo Lionni. Van sorgir preguntes: ¿on viuen els ratolins?, ¿quins altres animals viuen en caus?, ¿com són per dins?…
Al principi, l’acció es va realitzar a través del grafisme, el dibuix amb carbonet, de manera que primer dibuixaven els forats i, quan el paper va cedir, el forat va esdevenir físic. Un cop dins, van començar a sorgir altres jocs, com dibuixar animals o comportar-se com ells. No sabíem si ho relacionaven amb estar sota terra o dins d’un mur, però tampoc ens va importar. Traspassar el forat, per als infants implicava entrar en un altre lloc, una porta d’accés a un espai que plantejava noves relacions i jocs.
Amb aquestes dues experiències de dibuix pretenem posar en valor les produccions de la infància com a maneres de veure el món. Dibuixar ens ajuda a pensar idees que, si no, s’haurien perdut, i ens permet reflexionar sobre elles de manera individual o en grup. Un altre aspecte a tenir en compte és la importància d’afavorir processos personals i oberts davant resultats predissenyats des d’una perspectiva adulta.
Finalment, cal assenyalar que hem escollit dues experiències de dibuix col·laboratiu per incidir en una última qüestió. Si, tal com assenyalàvem al principi, dibuixar és marcar el món i, per tant, un registre de la nostra existència, cal adquirir consciència de les nostres marques, fer-nos-en responsables en un espai comú. Dibuixar comporta, doncs, la respon- sabilitat de crear formes de viure respectuoses amb la diversitat d’éssers, d’històries, de memòries i identitats. Tenim la tasca enorme de dibuixar un altre món, hem de començar pel futur, per la infància.
Vicente Blanco i Salvador Cidrás, artistes i professors de l’àrea d’Expressió Plàstica de la Universitat de Santiago de Compostela a la Facultat de Formació del Professorat de Lugo i autors del llibre Educar a través da arte. Cara a unha escola imaxinada (Pontevedra: Kalandraka, 2019) en col·laboració amb Rocío Modia.
Blog: escolaimaxinada.com.
Bibliografia
Dexter, E.: Vitamin D: New Perspectives in Drawing, Nova York: Phaidon, 2005.
