Les connexions en línia amb l’alumnat del segon cicle d’educació infantil (3 a 5 anys) durant el temps de confinament han obert portes a una nova manera d’aprendre i de transmetre coneixement. L’experiència viscuda, encara que limitada, ens permet extreure reflexions sobre l’ús de les tecnologies digitals, la metodologia associada i els seus objectius pedagògics en aquestes edats primerenques.
«Els nadius automobilístics també han d’aprendre a conduir.»
Sovint es diu que són infants nadius digitals, i així és d’alguna manera, però aquests dies hem constatat que, si bé és cert que tenen un bon domini intuïtiu de l’ús dels dispositius que tenen a l’abast, no és tan cert que tinguin les competències necessàries d’interacció digital per fer un aprenentatge telemàtic que vagi més enllà de l’entreteniment. Cal pensar, com a docents, la manera d’abordar a través d’una pantalla unes dinàmiques actives en què es puguin posar en pràctica aspectes com la cooperació, fer agrupacions, respectar el ritme d’aprenentatge individual, experimentar, crear espais de reflexió amb oportunitats d’elaborar vivències en grup de tot allò que han viscut, aprendre fent, etc. En conseqüència, cal redisse-nyar el projecte pedagògic de cada escola introduint format digital, per tal de no convertir les connexions en un abocar matèries i materials per part dels docents, i fomentar així l’escolta passiva de l’alumnat, educat en les competències d’aprendre experimentant, triant i compartint. Difícilment, però, podrem, sense el contacte físic, proporcionar als infants tot allò que necessiten per créixer i desenvolupar-se saludablement en els aspectes físic, social, emocional, creatiu i intel·lectual. L’eina digital ha de ser això, una eina més, i no pot substituir plenament l’aprenentatge presencial, integral i holístic.
Un altre aspecte clau és la motivació i l’emoció com a porta d’entrada al coneixement, aprenentatge i creixement. Durant setmanes, els docents hem preparat, elaborat i editat vídeos i materials motivadors per al nostre alumnat, que els esperava amb la il·lusió d’un retrobament simbòlic que els mantenia vinculats amb la seva comunitat de companys, companyes i mestres. Ballar amb ells, cantar, explicar contes, proposar reptes científics, es convertia en un estímul desitjat que ens permetia mantenir una certa cohesió de grup des del domicili de cadascú i, sovint, amb la participació de les famílies. Aquests materials plens de contingut han de ser un banc de recursos d’alta qualitat, ple de sentit pedagògic, ja que han estat la guspira que ha encès la flama de l’interès i de l’estímul per seguir aprenent més, han obert una finestra de gratificació emocional a l’impacte del distanciament físic, han estat un esperar amb ganes les properes propostes per fer en les connexions de forma grupal, individuals o en família (implicada al màxim durant aquests temps, assolint un rol inesperat i que ha estat imprescindible per mantenir viu l’esperit de l’escola).
Un cop assolit el repte de mantenir un alumnat motivat, engrescat, emocionat i obert a l’aprenentatge, cal fer una revisió del currículum i dissenyar eines que els ajudin a desenvolupar uns hàbits digitals que els permetin més autonomia, amb un dominin adequat del llenguatge tecnològic i l’ús de les eines amb més profunditat. Perquè, encara que es reincorporin a l’escola, és la nostra obligació acompanyar-los en el seu creixement competencial en les tic, fer compatible l’aprenentatge digital i presencial, i transformar en la mesura del possible la distància física que ens posa la pantalla a l’hora d’aprendre i relacionar-nos. És difícil que pugui substituir l’escola presencial, de tracte i contacte personal, de relació entre iguals, de moviment i joc, però hem de ser creatius per poder obrir les escoles educant en la responsabilitat cap a la salut, assumint els riscos de la vida i convivint amb l’escola en línia quan sigui necessari.
Mar Català, Escola Ramon Fuster,
Fundació Collserola.
mcatala@fundaciocollserola.cat
