Manresa disposarà aquest setembre del 2022 d’un nou edifici en l’àmbit de l’educació infantil. Parlem amb Montserrat Pedreira, directora d’Estudis de Grau en Mestre d’Educació Infantil de la Facultat de Ciències Socials de Manresa (UVic -Universitat Central de Catalunya) i amb Laura Torreguitart Llauradó, coordinadora del Cicle Formatiu de Grau Superior d’Educació Infantil del Campus Professional d’UManresa, sobre aquest nou repte.
Infància: Per arribar a la construcció del nou edifici, quin recorregut ha fet la Fundació Universitària del Bages (fub) des del seu naixement?
Montserrat Pedreira: El curs 2009-2010 es va iniciar a Manresa el Grau en Educació Infantil. Llavors era un centre adscrit a la uab, que va néixer de la il·lusió de poder formar mestres a Manresa amb un grau molt vinculat a les ciències en l’educació infantil. L’especificitat en aquest àmbit es va consolidar amb la creació, el gener del 2016, del Lab 0-6, centre de descoberta, recerca i documentació per a l’educació científica a les primeres edats (https://lab06.umanresa.cat/), un projecte obert a grups escolars i visites familiars de molt èxit. El Lab 0-6 és un espai amb propostes i materials de l’àmbit científic que es posa a l’abast dels infants en format de joc lliure. L’espai enganxa a nens i nenes, i engresca les mestres a introduir la ciència a l’educació infantil, atès que valoren la facilitat de replicar les propostes i hi veuen el sentit des de la ciència.
Laura Torreguitart: Seguint amb la progressió de projectes vinculats a l’educació, el 2017 es va inaugurar el cife, Centre d’Innovació i Formació en Educació, amb la intenció de promoure la formació permanent i vincular-la també als estudis, i el 2018 es va crear el cicle formatiu de grau superior (cfgs) en Educació Infantil, una nova aposta pedagògica d’educació superior complementària als estudis universitaris. Amb tot plegat es pretén focalitzar l’educació vinculada al territori i a la mirada de la ciència en els infants. El sorgiment dels diferents projectes es va fer en diferents espais i en diversos edificis, de manera que tota l’oferta educativa quedava molt poc visible i disgregada. Per això l’aposta actual és donar visibilitat al projecte educatiu, ajuntant tot allò que ja tenim i afegint un element molt nou per a una formació de mestres i educadores, que és la creació de l’Escola Bressol Upetita.
I.: Una escola bressol en un entorn universitari, funcionarà?
M. P.: Per descomptat, l’Escola Bressol Upetita (www.escolabressolupetita.cat) neix amb una entitat pròpia i un projecte específic. Una escola bressol que es nodreix de la força, l’empenta, la creativitat i el compromís d’estudiants i professorat de la UManresa, garantia de qualitat, però amb un equip propi de professionals implicades que, per sobre de tota consideració, situa els nens i les nenes al centre i que basa el criteri per prendre les decisions en el benestar dels infants. Al seu torn, tenir una escola bressol pròpia farà més senzill acostar les estudiants a l’organització, el funcionament, els espais, el tracte amb els infants, etc., en el 0-3.
L. T.: Dins el projecte de l’escola bressol, la família juga un paper molt important. No es tracta de donar resposta a la demanda de cada família, sinó que la família conegui el projecte i hi confiï plenament. Creixerem junts, però des d’unes bases pedagògiques que aporta el model que creiem que ha de ser el pilar de l’educació dels més petits.
I.: Parlem de la formació de les futures mestres i educadores. La UManresa és un referent en el camp de l’educació infantil. Quins aspectes considereu essencials dins la formació inicial de l’educació infantil?
M. P.: El que més defineix el nostre model de formació de mestres i educadores diria que és l’estreta vinculació entre teoria i pràctica que oferim. De fet, la creació de la nova escola bressol ara, però abans també el funcionament del Lab i projectes associats, oberts a infants, són una mostra de la relació i la coherència entre la teoria que fonamenta les pràctiques i la pràctica que dona resposta a les idees teòriques.
En el cas de la ciència, el nostre àmbit d’expertesa, quan compartim amb les nostres estudiants en què consisteix l’aprenentatge del medi natural, no expliquem idees d’altres llegides des de la teoria sinó que parlem d’allò que nosaltres fem.
La vinculació Lab-estudis repercuteix en positiu en les estudiants i en els infants. Les futures mestres aprenen dels infants i els infants gaudeixen de les propostes de les estudiants. Així, la feina de les estudiants no queda tancada en les quatre parets de l’edifici, sinó que té sortida a l’exterior i es pot donar a conèixer.
L. T.: I amb l’escola bressol ha de ser el mateix. La llar d’infants es nodrirà de les aportacions de futures mestres i futures educadores, i permetrà fer una formació molt més centrada en pràctiques reals.
A l’escola bressol enllaçarem infant, ciència i quotidià. L’infant és el centre, aquest és un eix bàsic. Però, si tenim present la curiositat de l’infant des que neix, podem parlar de ciència. Parlar de quotidià no només és tenir en compte els moments quotidians, i que això es pugui interpretar com l’infant fa, fa, fa…, d’una manera autònoma i de lliure circulació, sinó que cal definir un rol de la persona educadora, que fa un acompanyament molt ben pensat, que crea i prepara possibilitats d’aprenentatge per als infants i a la vegada continua creant amb els infants. Es tracta d’ordenar les diferents vessants pedagògiques que han anat ressorgint en els últims anys, i on valorem que s’ha perdut una mica aquesta mirada de qui és qui i per què. Per tant, el que cal fer és tornar-ho a ordenar una mica, retornant a l’infant el seu paper rellevant, però interioritzant que l’adult també fa una tasca molt important de pensar, crear i provocar, a part d’observar l’infant.
El fet d’unir en un mateix espai tots aquests projectes educatius facilitarà la voluntat que tenim de fer projectes conjunts entre els estudis de grau i de cfgs d’Educació Infantil.
M. P.: Per no perdre la vinculació teoria-pràctica que comentàvem i no oblidar que estem formant mestres d’aula, intentem agrupar perfils diversos entre el professorat. Afavorim en la mesura del possible que comparteixin assignatura una persona de perfil més acadèmic, experta en coneixement teòric i en recerca d’una àrea en concret, i una persona amb experiència directa a l’escola, que sigui mestra i que sigui capaç de donar sentit a través de la pròpia experiència a tot allò que s’explica des de la teoria. Aquesta aproximació resulta molt interessant per a les dues bandes: als mestres els dona més rigor i els experts s’aproximen a allò de què parlen.
L. T.: També, en el cas de les pràctiques, es prioritza que la tutora de pràctiques de la Universitat, la persona que coordina i lidera els seminaris en grups reduïts d’estudiants, que ha d’ajudar a donar sentit a tot el que viuen les estudiants a les escoles, siguin mestres amb un recorregut professional de qualitat.
I.: Parlem de per què volen ser mestres i educadores les joves. Quins perfils detecteu?
M. P.: Amb els alumnes de grau hi ha molta mirada de professió, són persones que com a mínim tenen una primera idea de voler estar en una escola i que volen viure el seu dia a dia en l’àmbit escolar.
L. T.: Al cicle, hi ha molta vocació inicial. T’adones que, en un percentatge elevat, gairebé totes volen ser mestres. Ara també estan venint moltes noies amb la idea de continuar estudiant després del cicle. Els cicles estan canviant, s’estan valorant com a formació superior, amb possibilitat de seguir creixent amb el grau. Les alumnes són persones que volen entendre allò de què estem parlant.
I.: Pensem en les futures mestres i educadores. Sovint es parla de la vocació. Què més ha de tenir una bona mestra?
M. P.: Cal anar molt més enllà de la vocació i pensar en professionalització. La mestra ha de ser conscient que tot el que passa al seu grup és responsabilitat seva: l’organització, el funcionament, els materials, la disposició, el clima, les relacions… Es tracta de fer sentir a les futures mestres que la seva tasca és molt important i alhora aconseguir engrescar-les per generar sentiments relacionats amb el compromís i la necessitat de formació al llarg de la vida.
Hem d’aconseguir fer conscients aquestes joves que fer de mestre és un luxe, un privilegi, que és una de les millors feines possibles, i que ho han de viure gaudint de sentir-se part del desenvolupament de cada un dels infants a càrrec seu.
I.: Parlem de fer de mestra al segle xxi. Com veieu la formació permanent i què creieu que no hi pot faltar?
L. T.: El que no pot faltar dins un equip és la reflexió i la crítica constructiva. No pot ser que una mestra faci el mateix any rere any i que s’alimenti únicament de la seva experiència. Cal formació que aporti reflexió sempre per millorar l’educació, perquè, si no, ens trobarem indefenses davant qualsevol mena de moda o persona que es vulgui guanyar la vida a costa dels infants. Necessitem mestres que siguin persones compromeses, amb ganes de continuar formant-se i fer-ho el millor possible.
Sobre això, també cal dir que no ens podem permetre plantejar formacions que no enriqueixen les participants. Tothom té molta feina, és imperdonable oferir formacions per a mestres i fer-los sentir que estan perdent el temps. Hem d’aconseguir que les formacions engresquin i aportin arguments per poder prendre decisions amb criteri.
