Quan parlem de comunicació, ràpidament pensem en paraules, però a l’escola bressol comunicar-se va molt més enllà del llenguatge oral. Gestos, mirades, les mans, el cos…, tot parla i sobretot comunica. Ho tenim clar? És senzill parlar de les capacitats dels infants, de l’escolta activa, de la individualitat, del respecte, de la importància del treball en equip…, aspectes que segur que tenim inclosos en el nostre projecte educatiu.
En el dia a dia, en el nostre llenguatge espontani ho transmetem a les famílies? Els missatges que reben els infants en la nostra vida quotidiana són coherents amb el nostre concepte d’infant? Donem valor a les seves converses? Transmetem un consens d’equip quan parlem entre nosaltres?
En paraules de Montserrat Fabrés, «les nostres paraules ens defineixen», i persones com ella han anat formant part del nostre camí mitjançant formacions i acompanyaments, trobades o lectures; i totes elles ens recorden la importància de la comunicació.
A l’escola bressol fa temps que hi donem voltes, perquè comunicar-se va molt més enllà de parlar.
Com ens comuniquem amb les famílies?
Els moments d’entrada i sortida dels infants són moments de converses amb les famílies i hem de ser conscients de la seva importància. Per això hem de reflexionar sobre quin missatge donem en el dia a dia. Conversant amb les famílies, ja a priori donem una imatge d’escola i ha de ser coherent amb el nostre projecte educatiu, amb la nostra manera de fer i actuar.
A vegades, de manera innata i sense reflexionar, responem amb frases sense sentit, generals, que en el fons no tenen cap significat específic: «Ha anat bé», «Ha estat tranquil», «Ha passat bon dia…», expressions que no resumeixen el que ha succeït a l’escola i pot semblar que aquell infant no ha estat observat per l’educadora. Segur que sí, que l’hem mirat i hem estat testimonis d’un munt d’anècdotes que l’infant ha protagonitzat, i fins i tot ho hem documentat, però no ho transmetem a les famílies en aquestes converses quotidianes.
Continuem transmetent la informació només de caire assistencial: «Ha menjat bé», «Ha fet caca», «Avui s’ha menjat tota la verdura»… Si algú no conegués el context d’aquestes paraules podria suposar que es troba en un hospital.
Sovint, la manera com actuem a l’escola, la importància que donem al joc, a les petites coses que passen en el dia a dia, no és realment el que transmetem a les famílies. Tot queda en la invisibilitat, en l’anècdota del moment, que no traspassa les parets de l’escola.
La superficialitat del relat amb frases com «Avui ha estat jugant molta estona amb les pilotes» no dona un veritable valor al joc en les converses de la tarda. Com podem fer arribar a les famílies no només a què ha jugat el seu fill, sinó què ha estat experimentant i intentant descobrir amb aquells jocs? Com podem fer visibles els aprenentatges que acompanyen cada joc en les converses informals amb les famílies?
Una de les dificultats més grans que veiem en el dia a dia és poder fer visible l’estat emocional de l’infant i com hem estat acompanyant els seus sentiments i emocions.
Missatges del tipus: «Ha plorat molt», «Ha plorat poc»…, no tenen gaire sentit. Què vol dir «Ha plorat molt»? La contesta, plena de neguit, que a vegades les famílies ens fan és: «Què vol dir ha plorat molt?, quant ha plorat?». Com si el temps fos important! No volem, de cap manera, amagar-los el plor dels seus fills ni transmetre’l com una cosa negativa, però sí que creiem que hi ha altres alternatives per explicar els sentiments dels infants en aquests primers dies amb detalls com «S’ha enfadat una mica, però l’he agafat en braços i s’ha calmat».
El llenguatge quantitatiu massa sovint s’apodera de les converses amb les famílies: quantitats de menjar, hores de son, nombre de caques. No tot cal valorar-ho amb el rellotge ni amb la balança.
Posar en valor com ha viscut cada moment més que no pas què ha fet, què ha menjat i quanta estona ha plorat, ens fa més honestes, en comprovar nosaltres mateixes que l’observació forma part de la nostra tasca quotidiana.
Hem d’aprendre a desaprendre i deixar enrere expressions comunicatives que tenim arrelades. Cadascú ha d’autoavaluar-se i reflexionar sobre què comuniquem i com ho comuniquem.
Com ens comuniquem amb els infants?
Repensar el llenguatge emprat per designar els llocs, les coses, les persones i les accions forma part de la nostra tasca professional i, de mica en mica, hem substituït unes paraules per unes altres, després de fer una reflexió en equip sobre quin significat tenen i quin significat els volem donar.
A l’escola parlem d’espais i no de classes o aules, de jardí i no de pati; també anomenem pel seu nom cada un dels infants sense cridar-los de manera impersonal amb el nom de l’espai on conviuen.
Tenim clara la importància de les converses que es produeixen de manera espontània entre els infants. Al llarg del dia, a l’escola es viuen diferents moments on els diàlegs dels infants són molt presents: donar-los o no protagonisme depèn únicament de nosaltres.
Moments com l’estona d’esmorzar, en la primera trobada del dia, o l’hora de dinar, creiem que mereixen un tracte especial. Escoltar-los i observar-los fa que els puguem conèixer cada vegada més. També és un bon moment per parar l’orella i deixar-se endur per la seva imaginació i la seva manera de veure el món. Intentem no tallar-los les ales quan enceten converses a vegades inversemblants, però que segurament tenen alguna raó de ser.
Què escoltem?, què ens quedem per a nosaltres?, què fem arribar a les famílies d’aquella estona de trobada al voltant d’una taula?
Cal donar protagonisme a l’infant i valorar aquestes converses quotidianes amb una transcripció acurada en les documentacions de cada grup, per fer visible tot allò que no és visible.
Quan ens adrecem a un infant, cal repensar com fem les preguntes. Una pregunta tancada ja porta implícita la resposta i s’allunya de ser coherent amb el concepte d’infant competent. Una pregunta per a un infant competent ha de ser sempre una pregunta competent, que faci pensar, que provoqui voler-ne saber més.
A vegades formulem preguntes de tipus: «Com es diu la mama?», «Com es diu el papa?», «Qui et vindrà a buscar?», sense esperar cap resposta més enllà de la que ja tots tenim clara.
Com a persones que som, també ens equivoquem a l’hora de parlar amb els infants i és en les seves respostes o en les seves accions on ens adonem de les nostres errades. Cal tenir cura amb què diem i com ho diem. El to de veu i la postura corporal és bàsica per apropar-nos o no als infants, ja que, a vegades, una paraula bonica es pot convertir en un ultimàtum.
Per això és important detectar les seves respostes, la seva mirada, la seva expressió, per adonar-nos de les nostres errades i poder rectificar en altres moments.
«Parlar a qui no parla és una de les descobertes que els mestres dels més petits han fet en la seva pràctica quotidiana.
»Ens hem aturat mai a reflexionar sobre aquest fet, que sembla tan natural?
»La importància de “com ho fem” és cabdal per establir una relació de qualitat i de respecte envers els infants. És una d’aquestes petites coses que veritablement són grans coses en el dia a dia de la nostra relació amb els infants.»
Montserrat Fabrés
I en l’equip, com ens comuniquem entre nosaltres?
La manera de parlar de qualsevol adult porta implícites moltes percepcions subjectives de cada ésser. No hi ha unes pistes definides per saber com hem de comunicar-nos amb l’altre, però procurar desenvolupar habilitats comunicatives pot facilitar que l’entesa sigui fluida.
Cada una de nosaltres té una manera concreta de parlar, d’utilitzar un to determinat, i això ens fa especials i úniques. Intentem no cridar quan ens adrecem a l’altre, sigui infant o adult, i tenim clara la importància del respecte.
Una de les coses que continua molt arrelada a les escoles és el concepte de pertinença. Ens sembla que l’espai on convivim és nostre, que els infants als quals acompanyem cada dia són nostres, com també els materials i les joguines que tenim a cada espai. Potser aquest sentiment ve donat també per l’aïllament dels nostres espais, amb les portes i finestres tancades.
Potser, en un sentit figurat, no ens considerem del tot lliures dins la nostra escola. Ens costa traspassar aquesta línia i moltes vegades demanem permís a l’educadora referent per a qualsevol cosa que afecti un dels infants considerat «seu». Tot això, potser, és conseqüència del nostre sentiment de pertinença, que tenim molt arrelat.
Formulem preguntes a l’aire per reflexionar: ens sap greu que una altra persona ens mogui quelcom dels espais considerats nostres?, ens sap greu que ens agafi materials dels nostres espais?, ens sap greu que una altra educadora parli amb les famílies dels «nostres» infants? Preguntes que no són fàcils de contestar perquè potser a vegades sí que traspassem la línia i, consegüentment, ens enfadem.
Entendre l’equip educatiu com un equip no és tasca senzilla, ja que demana compartir, a més de pensaments, espais, infants i famílies, però també pors i angoixes, per arribar a una comunicació fluida i de veritable consens d’equip.
La comunicació tant corporal com oral és de vital importància per transmetre el nostre projecte d’escola als diferents membres que formen part de la nostra comunitat educativa: famílies, infants i equip educatiu.
Equip educatiu de l’Escola Bressol Petits Pescallunes,
Sant Feliu de Pallerols.
