El que començar com un petit projecte sobre la mímica va canviant seguint les idees dels infants i també enriquint-se amb les aportacions d’alguns companys mestres i de les famílies.
Per a les mestres de l’escola, no és habitual seguir tres cursos amb el mateix grup d’infants. Per fer-ho, crec que es necessita molta connexió amb els infants i amb les seves famílies. Després d’uns quants anys treballant a l’escola, vaig poder fer aquest seguiment amb el grup dels Follets-Nonoms-Tobogans.
Era el tercer curs de parvulari amb els mateixos nens i nenes i ens coneixíem moltíssim. Les converses diàries fluïen de forma molt natural i els infants les aprofitaven per explicar tot allò que els sorprenia, que els feia vibrar, que els cridava l’atenció…
Un dia va sorgir una frase que em va sorprendre: «Jo sé fer mímica». En Bruno volia compartir amb tots els seus companys que ell sabia fer mímica i aquesta aportació va donar el resultat que ell segurament buscava: tots els nens i nenes volien saber què era la mímica.
Inici del projecte: la mímica
Així es va iniciar una conversa que de seguida vaig seguir amb interès, apuntant tot el que deien i fent fotografies de les seves expressions. Durant els dies següents aquella curiositat dels infants va continuar ben present en les converses i va començar a donar forma a un projecte sobre aquest tema. Els infants van portar jocs de cartes de mímica de casa seva, vam inventar diferents maneres de jugar amb el cos, uns quants expressant i els altres endevinant. Vam veure vídeos de Mr. Bean, vam fer jocs d’expressió corporal a les fosques davant d’un focus, jocs d’imitació d’animals i de situacions quotidianes…
El temps passava, i el que va començar com un petit projecte va anar canviant seguint les idees dels infants i també enriquint-nos amb les aportacions d’alguns companys mestres que fan teatre. Finalment, va sorgir la idea de tenir públic per poder ensenyar el que aquells infants estaven aprenent sobre la mímica i l’expressió corporal.
De la mímica al teatre
Estàvem en el primer curs després del confinament i la possibilitat de fer venir les famílies a l’escola per representar una petita obra de mímica es va descartar ràpidament, però el fet de convidar les famílies a formar-ne part, no com a observadors, com ho fem sovint a la nostra escola, sinó amb un rol més actiu, sí que era possible.
Jo, sincerament, tenia molt poca experiència en el tema i fins i tot una certa inseguretat. Potser no sabria acompanyar-los en aquest projecte? Però vaig pensar en allò que diuen que «els mestres no deixem mai d’aprendre» i potser podria fer-ho amb ajuda de les famílies. Entre aquell grup de mares i pares, hi havia professionals del teatre i del cinema. Podia aprofitar els seus coneixements per crear una obra de teatre! Podríem gravar aquesta obra com si fos una pel·lícula? Així van entrar en escena les famílies.
Primer els infants es van posar en contacte amb la mare del Berenguer, la Cristina –guionista de teatre–, amb unes cartes que ja feia temps que practicaven com a forma de comunicar-se entre ells. Després es van enviar correus, vídeos i, a poc a poc, amb la seva ajuda van decidir:
• El tema de l’obra, que seria «la por» (tema moltes vegades tabú per la dificultat que tenim de parlar-ne), que va sorgir d’algun conte que havíem llegit feia pocs dies.
• Els personatges: quins són, com són, com vesteixen, quina personalitat tenen, el rol dins de la història…
• Els llocs on passa, pensant en els espais de l’escola i com es podien transformar.
• El vestuari, atrezzo i escenografia: la resta de famílies es van fer càrrec de portar el que vestia cada personatge, construir diversos objectes amb cartó…
• El guió: què volen els protagonistes, què els ho impedeix, com ho solucionen…
La quantitat de converses que vam tenir durant aquells dies va ser enorme i es van anar recollint totes les seves idees, decisions, arguments…, per donar forma a l’obra.
Un cop enllestida, la Cristina els va proposar començar a assajar les diferents escenes i els va visitar a l’escola per veure els avenços i aconsellar-los. Els infants començaven a veure els resultats de tot l’esforç que havien fet, de tot el que havien parlat i com es materialitzava allò que deien, allò que decidien…
En aquells moments ja es van adonar que no era possible fer una obra de teatre per a les famílies, així que el projecte es va transformar en una pel·lícula. La il·lusió dels infants cada cop era més gran. El fet de gravar una pel·lícula i poder tenir un record de tots plegats per sempre era un somni per a ells i un gran aprenentatge. De fet, també ho era per a mi.
Del teatre al cinema
Qui ens podria ajudar a gravar una pel·lícula? Aquí va entrar en joc la segona família del grup: la mare i el pare del Quim –productora i director de cinema–. Un cop els ho van demanar i van accedir a ajudar-nos, tot i ser una intervenció de diversos dies i de moltes hores de feina, l’actitud dels infants encara va ser més entregada.
Aquest procés va tenir diferents etapes, com en tota pel·lícula. L’Adela, mare del Quim, va fer el planning de rodatge per tenir clares les seqüències –amb els personatges, els espais, els dies i les hores de gravació–. Posteriorment, amb els infants, van crear l’storyboard amb cartolines, una per a cada seqüència, amb l’atrezzo, la localització i els personatges que apareixien a cada seqüència.
Això facilitava que els infants entenguessin l’ordre dels dies de gravació, qui havia d’estar preparat aquell dia per sortir a escena… Anaven adquirint un vocabulari molt concret i especialitzat, i emocionava sentir-los parlar amb tanta naturalitat del vestuari, de les localitzacions, de l’atrezzo…
Rodatge
En aquests moments, altres famílies de la classe van poder col·laborar quedant-se una estona amb els infants que aquells dies no gravaven: organitzant propostes, acompanyant-los en el joc…
I per fi va començar el rodatge. Eren moments de nervis, ja que aquells dies vindrien en David, pare del Quim, el director de la pel·lícula, i l’Adela, que faria d’ajudant. Els infants havien de vestir-se, escoltar les seves indicacions, col·locar-se en el lloc corresponent, actuar quan sentien la paraula «acció», estar alerta fins que deien «tallem». Calia esperar moltes estones quiets mentre el company actuava, esperar mentre en David donava o no per vàlida una presa, tornar a col·locar-ho tot al seu lloc…
Va ser un esforç molt gran per als infants, però ho feien amb ganes, i, quan van veure el resultat, van tenir clar que l’esforç havia valgut la pena.
Un cop finalitzat el rodatge, que va durar quatre dies, la família del Quim va fer la postproducció de la pel·lícula afegint-hi músiques, escollint les millors preses… Els infants no van poder col·laborar en aquest procés perquè el temps va passar volant i ja ens apropàvem a final de curs, però estaven molt orgullosos de tot el que havien fet.
Estrena i premis
El dia que més esperaven els infants va arribar. No volíem que fos un dia qualsevol, volíem que fos un dia ben especial i, per això (abans vam mirar vídeos d’estrenes de festivals de cinema), van voler una catifa vermella per poder-s’hi passejar, fer-se fotografies en un photocall i assistir a la gran estrena que es faria a l’aula de música.
Ho van preparar tot amb molta il·lusió. Amb un paper d’embalar vermell estès com una catifa, un photocall fet per ells amb dibuixos de la pel·lícula i ben mudats, van caminar amb un somriure enorme davant de la presència i aplaudiments dels infants dels grups de 3 i 4 anys. Va ser un moment màgic.
Els petits estaven bocabadats i ben encuriosits per saber què passava.
Dins de l’aula de música els esperava una paperina de crispetes i la seva pel·lícula! Per acabar el gran dia, les famílies van recompensar el gran treball dels infants obsequiant-los amb uns premis Oscar per a cadascú.
Després van arribar altres estrenes davant dels nens i les nenes dels grups de 3 i 4 anys. Els protagonistes es sentien grans i importants quan els petits els preguntaven coses que no havien entès o els explicaven que la música els havia fet por. Una altra estrena va ser per videoconferència per a totes les famílies del grup. I el curs va acabar. Amb aquesta pel·lícula, va acabar també la gran experiència de viure junts tres cursos seguits.
Però aquest no va ser el final d’aquesta aventura, ja que la Cristina, més endavant, em va aconsellar presentar aquest projecte als premis educac del Consell Audiovisual de Catalunya. I la nostra gran sorpresa, després d’uns mesos, va ser la trucada comunicant-nos que la pel·lícula Les pors protagonitzada pels infants del grup de 5 anys de l’escola Parc del Guinardó havia guanyat el 1r premi a la categoria C! Va ser una notícia molt celebrada per tots.
Tot aquest camí junts ens mostra com, de vegades, els mestres no arribem a tot, no tenim coneixements específics de tot, però sí que tenim famílies que ens poden donar un cop de mà. Famílies que ens poden guiar, ensenyar i donar suport gràcies a les seves professions o aficions. Només necessitem estar atents, apropar-nos i donar-los l’oportunitat d’entrar a l’escola perquè sigui possible aquesta col·laboració que tant ens enriqueix a tots.
Virginia Sandoval, mestra d’educació
infantil de l’escola Parc del Guinardó.
Enllaç a la pel·lícula: https://youtu.be/p8lPBk8bgTw
