La formació del professorat no s’ha de centrar únicament en la tria d’eines, sinó en el desenvolupament d’actituds al nostre claustre i la potenciació del treball personal i grupal. Hem de formar-nos per créixer com a professionals, per empoderar-nos com a docents, per ser amos de les nostres pròpies decisions i pràctiques com a persones.
«L’educació requereix tant formació tècnica, científica i professional com somnis i utopia»
Paulo Freire
En els darrers temps, el panorama formatiu de les nostres escoles sembla immers en la innecessària obligació d’incorporar en la seva oferta educativa tot allò que «està de moda» o és tendència a les xarxes socials (ja sigui en cercles docents o en els no docents) sense cap mena de filtre pedagògic o rigor científic.
En aquesta travessia pel desert que moltes vegades suposa per a les mestres la cerca d’aquesta formació que «em faci trobar allò que persegueixo com a docent», i davant la confusió i el buit que sorgeix en voler abandonar allò tradicional i «allò que fem sempre», de vegades abracem sense criteri ni cap mena de coherència tot allò que dugui associada l’etiqueta d’«innovació».
El que resulta curiós és que alguna d’aquestes propostes porta més de dos-cents anys entre nosaltres i, per la gràcia de la moda educativa, s’atorga –erròniament–el mateix valor, o fins i tot més, a una formació en línia a través d’un blog sobre criança o un discurs «educatiu» sense cap suport pedagògic o científic, que a una proposta formulada des de les seccions de formació de l’Administració i els centres de formació del professorat.
De la mateixa manera, i incomprensiblement, si més no per a mi, que les formacions que s’ofereixen des dels fòrums oficials hagin iniciat una competició incomprensible –i còpia del model– amb aquests gurus de «pedagogia homeopàtica» i mediàtics. I, com a conseqüència, afegeixen als temes recur-rents i longeus que fa anys que ens acompanyen en la formació del professorat a la nostra comunitat –biblioteques escolars, teatre com a recurs educatiu, ús de l’eina digital del moment…–, aquests «nous» temes «de moda», sense donar-los més profunditat, anàlisi, rigor ni integració en els projectes educatius que rebre una simple insígnia o la publicació en les xarxes d’una experiència puntual i sovint intranscendent tant per al projecte educatiu com per a l’alumnat i el claustre del centre.
Parlem dels omnipresents ods (objectius de desenvolupament sostenible), els ambients de lliure circulació, pedagogies amb cognoms i lligades a pseudoreligions, emocions de colors enllaunades i llestes per al consum, receptes per sostenir un bilingüisme fake molt allunyat del que hauria de ser, o l’eina tecnològica de torn –robòtica, tauletes, chromebooks, iPads…– que convertim en etiqueta per «vendre» el centre educatiu a les famílies, en lloc de convertir-les en una eina d’aprenentatge que formi part integrada en la nostra proposta educativa, que l’amplia i l’enriqueix. Són «los 40 principales» de la formació actual, és a dir, que «sonen fins a la sopa», però no tenen un calat real ni en l’evolució dels projectes educatius dels centres ni en el desenvolupament professional dels docents.
Aquest auge de praxis caduques, però actualitzades en l’aparador 2.0, descontextualitzades, però «incorporables a qualsevol context o nivell educatiu», unides a metodologies de retalla i enganxa, guardons que s’atorguen a experiències lligades a grans corporacions tecnològiques, empreses, entitats bancàries o editorials (capítol a banda seria parlar dels seus interessos i objectius quan ho fan), són propostes que tenen més a veure amb el màrqueting i els likes en xarxes socials que amb les necessitats reals dels centres educatius i les docents que hi desenvolupen la seva tasca incommensurable. Aquestes necessitats formatives haurien d’unir-se a les que es detecten des dels centres mateixos i les que s’han de proposar des dels centres de professorat per ampliar l’horitzó i la profunditat metodològica i pedagògica dels claustres, i no per convertir el pla de formació en centres en una cosa endogàmica, repetitiva, innòcua, per avançar en el desenvolupament i creixement del projecte d’un centre, inútil per millorar la mateixa educació com a motor d’aquest canvi social tan necessari actualment i urgent des de fa temps.
No podem deixar que les decisions que es prenguin a l’hora de triar i dissenyar el pla de formació d’un centre es basin només a triar el tipus d’eina –digital o no– sobre la qual rebrem un parell de sessions teòriques aquest curs, o de quantes hores he de certificar per completar el meu dret al cobrament de triennis, sense que importi el contingut a l’aplicació que en fem a l’aula.
La formació del professorat no s’ha de centrar únicament en la tria d’eines, sinó en el desenvolupament d’actituds al nostre claustre i la potenciació del treball personal i grupal. Hem de formar-nos per créixer com a professionals, per empoderar-nos com a docents, per ser amos de les nostres decisions i pràctiques com a persones.
La formació no ha de ser un «complement» aliè al projecte educatiu de cada centre, a la praxi diària docent, a les metodologies utilitzades en cada proposta, sinó que ha d’incloure’s i nodrir-se de totes elles. Ha de ser un punt de trobada, un primer pas per desenvolupar un estil docent, un –veritable– projecte innovador i un projecte de centre robust, sostenible i que respongui a donar qualitat a aquesta escola pública de tots i per a tots.
Si coincidim en aquesta visió i en les possibilitats de la nostra tasca professional i personal, triem aleshores formacions que fugin de ponències unidireccionals o que ens facin ballar en mitjons mentre enganxem pos-it de colors, i apostem per encontres en persona, per cercles amb escolta, feedback i debat, declinem els receptaris i recopilatoris de recursos asèptics i anecdòtics, i triem propostes que parteixin de les realitats de cada centre i els seus contextos. Deixem de ser clients de grans marques que ens venen les seves idees, productes, materials i que alhora mercantilitzen la nostra capacitat crítica i reflexió, i optem per trobar la nostra potencialitat com a docents, com a creadors, com a dissenyadors de propostes i com a professionals del desenvolupament de projectes educatius. Només així trobarem la nostra identitat docent en el procés formatiu, i només així la formació suposarà un empoderament i reconeixement del mestre com a figura essencial de canvi i progrés de l’educació i la societat.
Només així, la formació del professorat servirà per construir una escola millor i fer-nos créixer com a professionals de l’educació que som.
Domingo Santabárbara,
mestre d’educació infantil,
formador de docents i director del cpi Ana Mª Navales de Saragossa.
dsantabarbara@cpianamarianavales.com
