D’aquí a pocs dies els centres educatius tornaran a l’activitat: nous infants que arriben a les escoles i noves mestres ressituades, moltes d’elles amb oposicions acabades d’estrenar.
Acomiadem les vacances encara amb el balanceig d’un temps que corria sense presses. El curs que estrenem ens porta els nous currículums als centres i ara caldrà dedicar un temps a fer-ne una interpretació intel·ligent de forma col·lectiva i compatida. Un curs en què no podrem oblidar, doncs, la formació.
La tornada a l’escola ens apropa una revista sobre natura, perquè no oblidem que trepitjar-la és tenir-la present. Gaudir-la amb tots els sentits és més necessari que mai i incloure-la a les escoles no pot fer-se mai de forma artificial dins una programació massa estereotipada.
La natura té en si mateixa una veritable situació d’aprenentatge. La sabrem veure?
Però notem un vaivé constant que ens fa mirar sempre enfora, més enllà de la quotidianitat, pel ressò de tot el que passa. Sembla que les polítiques educatives miren en un permanent anar i venir de decisions, informes i notícies mai prou esperançadores.
Novetats precipitades i a vegades a destemps.
Necessitem urgentment que els nous decrets siguin una realitat a les escoles, però sabem que no tota la feina és de les mestres.
El vaivé ha d’anar de la mà amb l’Administració perquè, si no, correm el risc de convertir l’educació en un tsunami molt difícil de controlar; que només ofega i no permet nedar.
Les mestres hi som, hi hem sigut sempre i hi serem aquest curs amb més força que mai; però, i l’Administració? Dona suport, escolta, entén i acompanya amb les seves polítiques educatives?
Necessitem concrecions que mirin la infància i el seu dret a l’educació perquè, si no, la lluita diària de les mestres als centres s’evapora amb massa força.
