Fotos: Victoria Peñafiel
Els dos últims cursos, en el seminari de reflexió hem estat treballant l’observació del llenguatge, més concretament “l’observació del llenguatge de l’adult que acompanya els infants”. Ens qüestionem com parlem als infants i quines conseqüències tenen les nostres paraules. Volem ser conscients dels mots que utilitzem, trobar estratègies per dirigir-nos als infants i gestionar el vocabulari que utilitzem. Això comporta un treball personal de reflexió sobre el que dic i com ho dic, per millorar els petits detalls.
El febrer de 2023, vam tenir l’oportunitat d’organitzar una jornada oberta a tothom que portava per títol: «El llenguatge com a eina de comunicació a l’etapa 0-3. Infants, educadores, famílies. Com i de què parlem?».
Va venir de Budapest Eszter Mozes, presidenta de Pikler Internacional i psicòloga de l’Institut Emmi Pikler de Budapest. Va ser un plaer escoltar-la i ara us transmetem algunes de les seves explicacions i reflexions.
El llenguatge de l’infant
La parla apareix de les mateixes capacitats de l’infant. Acabat de néixer ja imita de manera innata, però hem d’esperar la maduració del sistema fonètic i del sistema nerviós. Necessiten temps, perquè el seu cervell madura lentament. La parla és de les coses que necessita més temps per madurar i, per tant, apareix més tard. La nostra responsabilitat és observar que es desenvolupi correctament i detectar si hi ha alguna dificultat o si necessita ajuda.
El comportament de les criatures depèn sempre de la capacitat d’entendre l’altre, de les seves necessitats en aquell moment i del que ha rebut de l’adult durant el dia.
Podríem parlar d’un ordre en la comunicació dels infants: el primer any es comuniquen manipulant, el segon any s’expressen amb el moviment i el tercer any és quan apareix l’explosió de la parla.
El llenguatge comença amb les cures: és el moment òptim de comunicació. Tot el que l’infant fa mentre li estem canviant el bolquer és relació i diàleg, encara que de vegades durant el canvi es gira i es posa a mirar enfora. No per això hem de deixar de parlar-li, sinó que seguirem explicant, demanant-li cooperació. Ells segueixen pendents de l’adult que els canvia. A vegades es pensa que el canvi de bolquers piklerià requereix molt de temps, però no és tant, i la relació que s’estableix educadora-infant afavoreix el vincle. Hem de donar importància als gestos que nosaltres fem quan canviem un infant.
Durant els primers sis mesos de l’infant, es construeix quelcom bonic. L’educadora fa i explica el que li passarà. Els infants es reconeixen en la mirada d’ella o de l’adult que els cuida. Hem de percebre els petits detalls i donar-los sentit per donar una resposta.
Cap a l’any o any i mig, l’infant es comunica molt bé amb la seva educadora, perquè ella l’entén. Però amb els seus iguals la comunicació no és fluida, perquè els altres infants també tenen les seves mateixes dificultats. L’escola és un lloc de socialització, però primer cada infant s’ha de formar com a individu. Ha de tenir consciència de qui és, on és la seva mà, la seva cara, aquest soc jo… I per a això necessita un adult que acompanyi.
L’infant i l’entorn
Quan un infant comença a fer broma s’està produint un fet important en el seu desenvolupament: el fet de compartir el joc, el llenguatge i el pensament. Ens demostra que pot estar passant una cosa, però al mateix temps ell en té una altra al cap: és la mentalització. La mentalització quasi és més important que el nivell intel·lectual. S’ha d’observar molt per veure si es desenvolupen adequadament, si tenen alguna dificultat d’atenció, de socialització… Amb els infants amb qui nosaltres tenim dificultats, també ens costa més de comunicar-nos-hi. Sempre hem de trobar les parts bones de cada nen i nena. La manera com parla l’adult, el que diem i el to en què ho diem, pot reforçar o negativitzar una situació.
Les relacions socials
Els costums socials també ens informen del nivell de comunicació que té l’infant. Assenyalar amb el dit és innat i només ho fan els humans. Què vol dir l’infant quan assenyala amb el dit? Vull això, miro això i vull que tu també ho miris… Per a què serveix? A vegades és el simple plaer de compartir una cosa amb l’adult. Quan assenyala i diu «uuu, uuu», vol que tu diguis el nom d’aquell objecte. És una eina de relació molt potent. És l’aparició del triangle de comunicació: l’infant mira, assenyala, vol que l’adult miri i després mira si l’adult està mirant. També és una maduració de la mà, li està donant un altre valor, el de comunicar-se amb ella. Nosaltres a vegades també assenyalem per ensenyar-li alguna cosa. El llenguatge no verbal, en general, dona molta informació, expressa moltes coses i també emocions. L’infant vol compartir i, si nosaltres entenem el senyal, si nosaltres podem copsar el que ens vol dir, l’infant troba sentit a la seva comunicació.
El llenguatge de l’adult: què diem i com ens comuniquem?
Observar contínuament no és asseure’s amb una llibreta, sinó una actitud interna de l’educadora que quasi no es percep, però ella contínuament observa, com un radar. Això no s’aprèn a la universitat, sinó amb la pràctica i amb la reflexió obtinguda del seguiment de les praxis piklerianes.
Els adults hauríem d’estar més alerta a l’hora de dirigir-nos als infants. A vegades ho fem ràpid, des de la nostra alçada i per a tot el grup. Es parla molt del respecte, però, quan actuem així, és un respecte fals. Hi ha una tendència a parlar als infants petits una octava més alta, més aguda i cal prendre’n consciència.
El diàleg
El diàleg consisteix a parlar una mica i deixar espai perquè l’infant també parli, expressi, i després tornar a parlar i tornar a deixar espai perquè s’expressi l’infant…, i així tota l’estona. No es pot obligar a parlar, cal deixar espai perquè ell pugui fer-ho, respectar els seus senyals. Fer un gest i esperar la resposta de l’infant també és comunicació. A la comunicació, també hi entren els gestos, la comunicació gestual. El gest és abans que la paraula i generalment apareix espontàniament: la mà estesa, alçar les espatlles… A la pedagogia Pikler es dona molta importància al llenguatge gestual. Les educadores i els adults en general basem les nostres relacions en la parla i no tenim en compte els aspectes corporals de la comunicació. A vegades es fan molts gestos poc respectuosos: en comptes de demanar, agafo; en comptes de deixar passar, faig una petita empenta…
Sabem que, per establir un diàleg, hi ha una part cognitiva (estic, entenc…, comprenc la ment de l’altra persona) i una part empàtica (m’adapto, comprenc molt bé el que et passa…, però jo soc una altra persona i no em posaré en el teu lloc).
Abans d’agafar un infant, hem de mirar-lo a la cara, per veure si m’ha vist, si ha entès alguna cosa del que he dit, si està preparat. Mirada, diàleg visual, to de veu, com els parlem, què diem, com toquem, què fan les nostres mans…, tot això és important per a un bon diàleg.
L’educadora ha de ser la cronista de la vida dels infants, ha de descriure les situacions, concretant, personalitzant i verbalitzant les seves activitats. Com un comentarista esportiu. Cal vigilar de no fer preguntes falses on només hi ha una resposta que ja sabem.
Cal no perdre de vista que l’autonomia, en aquestes edats, es produeix amb la presència de l’adult.
El dia a dia i ritmes diversos
Hem de sostenir les emocions dels infants i introduir normes i regles de convivència, assenyalant les maneres acceptables d’actuar, de demanar…, donar resposta a totes les demandes. Cal tenir presents els dos infants d’un conflicte per arribar a la negociació i l’empatia.
L’infant amb dificultats de comunicació necessita més acompanyament en alguns moments, no podrà defensar-se, ni cridar l’educadora. Ens posem a la gatzoneta davant de l’infant i procurem simplificar el llenguatge: «ara et posaré l’abric». Cal donar temps. Cercar ajuda i recursos per a cada infant concret.
El llenguatge s’aprèn parlant
Per a l’infant difícil, també és important aquesta narració positiva de la seva persona. Tenir un bon retorn de qui és l’ajuda a viure bé, a ser vist i reforçar la seva autoestima. La història de la seva vida té un efecte terapèutic.
Per sort, les educadores acostumen a veure i entendre de seguida el que ens volen dir els infants. Cada vegada els infants tenen més capacitat per expressar-se i per entendre la realitat. Tots els infants s’expressen de diferent manera, però les educadores tenen una bona capacitat de mentalització per poder veure el que pensa l’altre, seguint amb la mirada, llegint la postura corporal, llegint el que passa…
La precipitació no és bona acompanyant de les criatures
No podem anticipar-nos, hem d’aprendre a esperar i tenir paciència. El llenguatge de l’educadora passa per donar importància als silencis. Eszter Mozes ha fet un estudi on la comunicació passa per la intensa pràctica de la paciència i la no precipitació.
Hem de consolar i acompanyar de manera contenidora, hem de donar la seguretat que sortirem d’aquí, del conflicte o de la pena. També som professionals de sostenir i acompanyar, però és l’altre qui ha d’expressar el seu malestar. Hem d’ajudar els infants, les companyes, les famílies, de forma professional.
Cal acceptar el que passa en el dia a dia i saber enfocar les situacions que afecten els infants. Per exemple, dir «no passa res» davant d’una caiguda, no ajuda l’infant. La millor resposta seria: «has caigut, t’has fet mal?, tens dolor?…». Això és empatitzar. Per ajudar, amb bona voluntat volem que passi ràpid el mal moment, però si l’infant no transita per aquest moment, encara que sigui dolorós, no podrà seguir endavant.
En el cas d’infants que no se’ls entén amb fluïdesa, podem dir que no els entenem i respondre des de la part emocional: quantes coses que m’expliques, no t’entenc del tot, però t’escolto. Hem de mirar la seva expressió verbal, corporal i emocional.
Amb un infant que no calla, que parla molt, quasi sempre amb els adults, que també parla amb els altres infants, però juga poc, s’ha d’observar molt bé quin és el seu funcionament: si es comunica amb els altres infants, si té joc simbòlic… Els infants que es comuniquen en excés amb els adults acostumen a tenir dificultats per relacionar-se amb els infants. Cal intentar que jugui més amb els altres infants, que els adults del seu voltant no li segueixin tant la corrent.
Hem d’ajudar a fer que els infants reconeguin les seves emocions o necessitats. El centre de tot és l’infant i les seves necessitats. Jo, com a professional, no he d’anteposar les meves necessitats.
La comunicació amb les famílies
Quan hi ha famílies, sobretot en els moments de les entrades i sortides, és convenient fer un horari ampli perquè no hi hagi massa adults alhora. Cal replantejar-se quan poden entrar les famílies a les estances i quan no, per respecte a la vida dels infants.
Per acompanyar en l’acollida, cal explicar, posar paraules al que passarà. Que cada família hi estigui el temps que necessiti durant l’acollida. Els infants necessiten temps, i les famílies també.
Sobretot, no hem d’enfadar-nos amb les famílies. Hem de tenir paciència, no jutjar-les. Cal empatitzar amb la persona o la família i acceptar en quin punt de la situació es troben. A vegades les situacions són difícils.
Per acabar
Va ser un plaer poder escoltar de primera mà la importància que s’ha de donar a l’observació, l’escolta, el to de veu, la mirada, el gest, la parla. En definitiva, a la comunicació en l’educació del 0-3. Una comunicació entre l’infant i l’adult que sempre comença per les cures. La presència de l’adult, saber sostenir, l’actuació indirecta… Tot això ens convida a realitzar molta reflexió individual i d’equip, per afavorir la parla dels infants i un acompanyament de qualitat.
Seminari de Reflexió Pikler Lóczy de l’A. M. Rosa Sensat
Fotos: Victoria Peñafiel
Bibliografia
Ferrer, Isabel: L’artesania de la comunicació, Barcelona: Graó, 2012.
