Pere Vergés i Farnés.
Pere Vergés forma part de la galeria dels grans mestres i pedagogs que ha tingut el país, al costat d’Antoni Balmanya, Alexandre Galí, Rosa Sensat, Llorenç Jou, Dolors Canals, Anna Rubiés, Celestina Vigneaux, Artur Martorell i Josep Estalella, entre d’altres.
Formava part d’un moviment que irromp a Catalunya a començament del segle XX i que autors diversos van batejar amb noms diferents: «escola nova», «educació activa», «educació funcional», «escola del treball»… Tal com explica el catedràtic Josep González-Agàpito en el catàleg de l’exposició Pere Vergés, una educació per a la ciutadania (1997), és una concepció que representa una autèntica revolució respecte a l’educació tradicional, ja que mira la infància com una edat autosuficient que té una finalitat en si mateixa. Vergés fa veure, en el Libro de evocaciones, que l’escola tradicional conté dues tragèdies: «La de voler fer dels seus alumnes nens savis; i l’altra, que el nen, que ho és al carrer i en els seus jocs, deixi de ser-ho a l’escola, on les capes de pseudociència que li aplicaran li ofegaran aquella ànima que, tancada al seu pou, es mantindrà desconeguda per a nosaltres».stitució educativa exemplar acabada de construir a la platja dels Pescadors de la Barceloneta, que es convertí ràpidament en una de les institucions més preuades de l’obra educativa de l’Ajuntament de Barcelona durant el primer terç de segle i, també, en una de les més notables concrecions del noucentisme pedagògic. L’any 1922 –i també els estius de 1930 a 1932– va ser al capdavant de la colònia Vilamar, a Calafell.
Segons Vergés l’escola ha de ser vida, és a dir, acció (que és exigència i voluntat), vida intel·lectual, sensibilitat, esperit sensible als matisos delicats i ànima. I rebla: «La persona no viu sola, sinó que conviu en societat, que es concreta en el seu poble, la seva pàtria».
Un bon resum del que va representar l’Escola del Mar el fa el professor Conrad Vilanou, en el catàleg que he esmentat: «Vergés no volia ni superhomes, ni éssers inferiors, és a dir, una societat d’amos i esclaus. Per això, l’escola es convertí en una autèntica i veritable república d’infants, amb la decidida voluntat d’incardinar i comprometre els nois i les noies en els afers públics del seu funcionament i govern per mitjà de l’elecció de càrrecs i de tasques. Tot es combinava amb un sentit de responsabilitat que potenciava el self-government dels infants. De manera, doncs, que la vida social és –humanament i espiritual– la clau de volta d’una escola que, com a educadora de la voluntat, tendeix a equilibrar la iniciativa individual amb l’esperit col·lectiu, bo i conjuminant l’acció personal amb el treball en equip. […] Dit breument:
l’Escola del Mar fou una escola de ciutadania per a una ciutat que, contra l’ambient de pessimisme i de bel·ligerància existent a l’Europa d’entreguerres, es presentà entre nosaltres com un autèntic ideal d’harmonia i de civilització».
Fotos: Arxiu de l’A. M. Rosa Sensat.
