«No tenim temps!»: aquella maleïda frase que surt de boques adultes dins un pensament i un fer excitadament productiu i accelerat. Cossos en constant moviment i mirada nul·la en un activisme poc constructiu que impregna el dia a dia de presses i acceleració, en què qui tenim davant corre el risc de convertir-se en invisible.
On queda la infància davant adults que només pensen que mai no tenim temps?
On queda l’infant davant polítiques que defineixen l’escola bressol com un espai d’aparcament perquè persones adultes tinguin temps per fer coses de persones grans?
Si l’infant no pot ser infant ara, ja no tindrà temps de ser-ho mai més.
Per tant, ara és ara. I l’infant mereix tenir temps de ser infant.
El temps de l’infant és aquell que li permet gaudir del joc continuat i autònom. El que entén l’escola com un veritable context d’aprenentatge on poder desenvolupar-se amb llibertat. Un lloc on el temps permet la calma. Una escola on la planificació existeix dins un temps que no ofega sinó que abraça i embolcalla. Una escola on els adults són persones referents professionals i rigoroses amb la tasca que els pertoca, mestres i educadores que saben que l’infant és ara. I que ara ja és ciutadà de ple dret.
Per això les mestres no entenem que es parli de l’escola bressol com d’un servei de conciliació on el focus mai no serà l’infant. Volem que l’infant pugui tenir temps i, per això, l’escola bressol també mereix tenir un temps propi dins una etapa educativa, un temps entès, valorat i respectat socialment i políticament, perquè l’escola bressol també és escola de ple dret.
