Avui no descobrirem que a les escoles bressol tenim poc temps de reflexió d’equip ni tampoc que el ritme dels nostres dies, els horaris o les ràtios ens ofeguen i ens desmotiven. Avui preferim parlar de llum, d’esperança, del que hi ha darrere d’aquest núvol que sovint sembla que no ens permet veure-hi més enllà, que ens estanca en l’enuig i la protesta. Avui volem parlar dels malgrat tot, d’obrir portes, d’atrevir-se, de creure-hi, de moure’s, i ho volem fer des dels que potser són els ulls més vàlids: els de l’equip.
«Mai no se sap què trobaràs darrere una porta. Potser en això consisteix la vida, en girar poms.»
Albert Espinosa
Per definició, un equip és un grup de persones que treballen juntes amb un propòsit o objectiu compartit, però, més enllà d’això, tot equip ve acompanyat de lletra petita, allà on es troben les particularitats de cadascun dels membres que el formen, els ritmes, les pors, les febleses, la capacitat de moure’s de lloc, de revisar-se, etc. Pretendre que un grup humà arribi al mateix punt en el mateix moment només pot ser font de frustracions per a tots, uns per no arribar-hi, els altres per no avançar. Cal trobar aquell punt intermedi, aquell punt que s’anomena respecte i que utilitzem sempre quan parlem dels infants, però que massa sovint oblidem quan es tracta dels adults que els acompanyen. Cap equip pot funcionar si totes les persones que el formen no es senten respectades, si no hi troben el seu lloc, si se’n senten externs o si no poden fer seus els èxits col·lectius.
A casa nostra, el ceif Arraona, som un equip educatiu format per quinze persones. Algunes hi som des del dia que es va obrir l’escola, d’altres ens hi hem anat sumant amb els anys, però sempre hem mantingut l’hegemonia d’un equip sòlid en l’aspecte humà, d’una petita tribu on totes tenim un lloc. A la nostra escola, però, com a la majoria, sovint ha regnat la inèrcia del «sempre ho hem fet així i l’escola funciona, els infants estan bé, les famílies estan contentes…». L’immobilisme. El costum. La rutina. La zona de confort.
Confort de qui? Potser és en aquesta pregunta on resideix l’inici de tot, potser aquell dia, en aquella pregunta llançada a l’aire que no va trobar resposta més enllà de les mirades que buscaven sortida en les altres. Potser va ser just en el moment en què algú va dir «I ara, què hem de fer?», quan vam haver de decidir si giràvem el pom o seguíem assegudes.
Quan els dubtes entren a casa, costa arriscar-se i no deixar-los passar. Massa incertesa. Massa por. En un equip hi ha qui voldria aixecar-se ben de pressa a obrir i hi ha qui necessita pensar-s’ho dues o tres vegades. I és per això que tot sembla més fàcil quan algú de fora arriba, s’asseu a observar, a escoltar, a conèixer, i un dia treu de la butxaca una clau acompanyada d’un missatge: «creuarem aquesta porta i moltes d’altres, ho farem juntes». Aquest algú és la persona formadora i per això hem volgut seure a escriure juntes aquest article, per donar el valor essencial que té una formació en centre viscuda des de dins de l’equip; no com algú extern que arriba amb un receptari, sinó com qui creua la porta, observa, coneix i decideix agafant de la mà, algú que no destrueix sinó que referma els fonaments i ajuda a construir. I just aquí es troba el fet diferencial.
Voler-se formar hauria de ser un requeriment sine qua non sense el qual la vida a l’escola com a professional de l’educació no té sentit. Però sabem que no sempre és així, que sovint falta temps i ganes i que no tothom gaudeix de les mateixes oportunitats formatives.
La dopamina –anomenada sovint hormona de la felicitat– és el neurotransmissor necessari per a l’aprenentatge, ja que ens incita a descobrir, explorar i obrir la nostra ment al que és nou. Generar aquesta dopamina en un procés formatiu és la clau de l’èxit. Generar-la en quinze persones a la vegada és un repte majúscul. Motivar, ajudar a cadascuna a creure que és possible, moure a tothom de lloc, fer que indaguin en el com i el perquè de les pròpies pràctiques quotidianes per tal de poder explorar noves maneres de fer possibles.
Com diu la Iolanda Batallé en el seu llibre Atreveix-te a fer les coses d’una altra manera: «Sempre caldrà estar vigilant per introduir maneres de fer que generin seguretat, confiança i responsabilitat per acabar conduint a l’aflorament del talent i la descoberta de capacitats que molts membres de l’organització ni sospitaven que tenien», perquè aquest fet es produeixi de manera natural –des d’una mateixa cap als altres– cal, però, una predisposició al qüestionament: per què faig el que faig?, per què fem el que fem?, quines implicacions i repercussions té aquesta manera de fer en l’escola i en l’infant?
Fer-se preguntes és situar-se en la curiositat, el desig d’explorar i l’entusiasme, i aquests interrogants ens permetran «atrevir-nos a». Tota pregunta és un punt de partida necessari per reflexionar en equip. Pensar què fem, com ho fem i per què ho fem de determinada manera, implica aturar-se, mirar-se als ulls i escoltar-se molt més enllà de les paraules.
Destinar un temps a la formació en un engranatge d’horaris i responsabilitats diàries molt elevat és complex, implica renunciar a un temps individual de revisió dels espais, de registre de les observacions dels infants o de documentació pedagògica.
Massa vegades sentim que tot no hi cap, en una jornada laboral poc respectuosa amb els drets laborals de les treballadores de les escoles bressol en què es juga més amb la vocació que amb els drets i els deures de les persones educadores. I sí, malgrat tot, ho fem. Girem el pom. Obrim la porta. Ens movem. Juntes.
Vam pensar que l’arribada del nou currículum d’educació infantil podia ser una bona «excusa» per tractar temes cabdals dins el projecte educatiu propi: vida quotidiana, joc i moments de cures. Així, alhora, donàvem continuïtat a la formació que havíem fet el curs anterior sobre l’organització de la vida quotidiana.
Cada vegada tenim més clar que, perquè una formació pugui donar els seus fruits, és necessari un temps per endinsar-nos en el tema. Passar de puntetes cada curs per un tema diferent fa que tot quedi al calaix i pendent d’incorporar en forma d’acords d’equip. I en centres on els canvis de persones dins els equips són constants, poder escriure els acords és més necessari que mai.
Amb aquest punt de vista vam decidir-nos per un acompanyament acotat i directe al voltant d’algun moment específic del quotidià per convertir-lo en un projecte d’escola consensuat. Vam dedicar una primera sessió a debatre en equip els possibles moments quotidians a abordar i per consens es va decidir tractar el canvi de bolquers, un aspecte que vèiem que necessitava cercar punts en comú, un espai amb força manca d’acord.
Focalitzar la mirada en un aspecte que no està plenament consensuat és un acte de valentia del mateix equip, que vol avançar cap a un projecte d’escola i no pas d’individualitats. Aquest punt de partida provoca que l’equip hagi de bellugar els seus pensaments fugint de l’«a mi em funciona així» per situar-se en una manera de fer compartida i consensuada que posi l’infant al centre de l’acció educativa. No és senzill. Cal temps, trencaments, malestars. I, malgrat tot, seguim.
Alhora que obrim aquests espais de debat, estem fent un pas més, abordem les situacions d’aprenentatge com a eina d’acord, un món nou, d’entrada, sense gaire sentit dins la nostra pràctica. Burocràcia, en diuen.
Primer calia entendre el perquè d’una situació d’aprenentatge, no volíem treballar-la només perquè ens ho diu el Decret, com hem fet tantes altres vegades, no volíem que amb el temps quedés en un calaix a l’espera d’un inspector o d’un plec de clàusules. Ens calia donar-li valor i utilitat en el nostre dia a dia. Canvia el paradigma.
Hem entès i treballat la situació d’aprenentatge com un mitjà evident per acordar pràctiques, afinar formes de fer individuals per transformar-les en formes de fer en comú, un comú que ens aculli a totes, cadascuna des del seu punt i el seu moment. Hem après a anar més enllà d’un acord de mínims com altres que havíem fet abans. No és un acord de línies vermelles que ja no passem, és un acord que ens posa en el camí de fer juntes, un acord d’escola, per a les que hi som i per a les que vindran, és casa nostra i així és com ho fem.
En el moment que ens hem parat a pensar en la importància d’aquest context concret que suposa, en el nostre cas, el canvi de bolquers, tot ha fet un gir i ha estat una inèrcia meravellosa plena de moments dels que generen dopamina. Quin regal! Motivació, ganes de deixar l’immobilisme de banda, anhel de millora, aquell remoure interior que dona sentit a tot, sentir-se part d’un tot que gira amb una idea i un objectiu, i deixar de donar per fet res del que passa, perquè, des de les vuit del matí i fins a les cinc de la tarda, tot el que passa és important, tots els petits detalls són cabdals.
Cal entendre que és un saber construït i compartit, acceptar que és un pas necessari per donar sentit al que fem i per saber com ho volem fer, mirar-ho des dels ulls de l’altre que comparteix aquesta situació: què en pot treure, un infant, d’aquest moment, més enllà de la situació d’higiene que suposa?, quines oportunitats educatives mou aquest moment?, què puc fer jo com a adult per facilitar que en aquest context es generin reptes per a l’altre?, què decidim, com a equip amb divergències, que és l’essencial?, on trobem el terme mitjà?
Reunions, debats, desacords. Temps. Hores. Repensar, refer, tornar a començar. I, sobretot, creure-hi. Perquè és quan hi creus que tot i tothom es mou. I és aleshores quan ens trobem amb un munt de portes al davant. I les volem obrir totes. Perquè ja no fa por. Perquè la confiança col·lectiva ho pot tot. Ens han dit que podríem. I podem. Juntes.
Ens proposem seguir elaborant noves situacions d’aprenentatge en petits grups, de forma autònoma, trobar-nos amb les dificultats, superar-les. I es generen espais d’equip que no existien abans. I ens agraden. Ens hi sentim còmodes. Trobem el punt just per a totes les que en formem part. Perquè hi ha qui veu molt clars els objectius i els criteris d’avaluació. I d’altres que, just en aquest punt, hi troben la dificultat. I on no arribes tu, arribo jo. Però és de totes. Són els nostres fonaments. Som nosaltres. I ho som sempre.
I quelcom que fa uns mesos no tenia sentit esdevé un mitjà per abordar una de les grans febleses de l’equip: la manca d’acord, l’individualisme, no viure en el col·lectiu, no sentir-se equip quan es tracta de parlar del que fem. I hem creuat una porta darrere d’una altra. I ara sí, volem que ens sàpiguen capaces, que ens vegin. No volem ni podem aturar-nos.
Ens podríem haver quedat atrapades en tot allò que no està bé, en la queixa, el desencís, la indignació i la desmotivació que tot plegat provoca. Però vam triar viure en el malgrat tot. Seguir. Posar de moda el creure-hi.
Lidia Ferrer i Eva Sargatal
Bibliografia
Batallé, Iolanda: Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, Barcelona: Destino, 2021.
Espinosa, Albert: Si tu em dius vine, ho deixo tot. Però digue’m vine. Barcelona: Plaza & Janés, 2011.
