Identitat de gènere, orientació afectivo-sexual, expressió de gènere…, què en sabem de tot això? Com ho acull l’escola? L’equip de l’escola tenim eines i estratègies? Què ens provoca? Sovint aquests conceptes es desconeixen, es confonen entre ells, ens sonen aliens… Si a més hi afegim que estem parlant de temes que poden estar vinculats a criatures, aleshores el desconcert pot ser brutal.
Però anem a pams.
BINARISME
Quan una criatura neix –inclús molt abans, en el moment que es comunica el suposat sexe de la criatura–, de manera conscient o inconscient, les persones properes i tota la societat de manera més extensa, comencem a carregar sobre aquella personeta una sèrie d’expectatives que l’aniran marcant i encasellant en aquest sistema cisheteropatriarcal en què ens trobem immerses. Aquesta assignació de gènere, basada únicament en els genitals, es converteix en un mecanisme que divideix les persones en dos únics grups, excloent totes aquelles amb identitats i realitats més diverses.
Així doncs, la manera com ens dirigim a la criatura, com l’agafem, les paraules que utilitzem, el to… li aportaran informació de què s’espera d’ella. Des de les primeres edats anem transferint de generació en generació el que suposadament és «ser nen» i el que és «ser nena». D’aquesta manera es va perpetuant el binarisme de gènere, és a dir, el model que estableix l’existència de dos únics gèneres: el masculí i el femení.
Portem, doncs, el binarisme impregnat a la pell, és el que portem aprenent durant molt de temps i trencar amb això és molt difícil, perquè és una qüestió que t’interpel·la directament, que et fa reflexionar i revisar-te interiorment; trencar amb el binarisme espanta, perquè és trencar amb el sistema… i no tothom està disposat a fer-ho.
Per tant, en el moment que algú ens qüestiona aquest fonament que tenim tan arrelat, ens trontolla tot. Si a més a més, aquest algú és una criatura, els dubtes i la incredulitat agafen força, sobretot degut a la ignorància i la desinformació.
És per això que les persones que treballem amb infants, hem d’estar formades, informades i preparades per poder acollir i acompanyar els processos d’aquestes criatures.
IDENTITAT vs. ORIENTACIÓ
La consciència de la identitat de gènere sol aparèixer durant els primers anys. Les criatures, al voltant dels dos anys, fins i tot abans, comencen a tenir consciència de si mateixes, són capaces de començar a emprar adjectius per autodefinir-se, comença a desaparèixer l’ús de la tercera persona per referir-se a elles mateixes i de mica en mica apareix el “jo”. En aquest moment, les criatures utilitzen el gènere per descriure’s i ja són capaces de dir amb tota claredat com s’identifiquen, per exemple: “soc alta”, “estic cansat”… Aquesta capacitat d’expressar la consciència de la identitat de gènere la tenen totes les criatures. Però quan aquesta identitat percebuda no concorda amb allò socialment establert hi ha criatures que, per desconeixement, por, falta de referents o d’altres qüestions ho verbalitzen més tard.
És per això que les persones que treballem amb infants, hem d’estar formades, informades i preparades per poder acollir i acompanyar els processos d’aquestes criatures.
Per tant, la identitat de gènere és un sentiment íntim que ens indica clarament qui som, és una autopercepció que només la pot saber la mateixa persona. La nostra identitat pot ser binària (home o dona) o no binària.
Si el gènere assignat al néixer coincideix amb aquesta identitat autopercebuda, parlem de persones cissexuals; quan no és així, parlem de persones trans.
He parlat fins ara d’identitat de gènere. Cal diferenciar-la de l’orientació afectivo-sexual, ja que són dos conceptes que solen confondre’s habitualment. Mentre la primera respon a la pregunta “qui soc?” , la segona ho fa a “qui m’atrau?”. La identitat de gènere pot aparèixer a partir dels dos anys, mentre que l’orientació afectivo-sexual la sabrem en el moment en què ens comenci a interessar l’altra persona amb una finalitat afectivo-sexual, que sol passar generalment durant la preadolescència, mai abans. És per això que no podem dir ni predir que una criatura petita és hetero, homo o bisexual. Moltes vegades aquestes prediccions errònies es fan tenint en compte únicament l’expressió de gènere.
EXPRESSIÓ DE GÈNERE
L’expressió de gènere té molt a veure amb l’aspecte de la persona: tall de cabell, roba, etc. No té res a veure amb l’orientació afectivo-sexual i, per descomptat, no determina la identitat de gènere. Però sí que és una estratègia que utilitzen moltes persones trans* per ser “llegides” en femení o masculí, fruit d’aquesta educació extremadament binària que hem rebut i que segueix estant tan present.
Podríem dir que l’expressió de gènere és la manera que tenim de viure, entendre i, per tant, mostrar la nostra identitat.
Sembla que les persones cis no hem de demostrar constantment el nostre gènere, perquè no es posa en dubte. En canvi, moltes de les persones trans* són qüestionades i necessiten ser admeses i reconegudes en el grup “dones” o “homes” buscant encaixar en els estàndards, de vegades, també, intentant passar desapercebudes. Aquesta necessitat de ser reconegudes, donada per aquesta pressió extrema de la societat, porta a algunes persones trans* al rebuig del seu cos, volent modificar-lo. (Bé, a les persones trans* i no trans*. El tema de la pressió social i l’acceptació dels cossos diversos seria un altre tema interessant a tractar.)
Moltes de les famílies de menors trans* intentem fer una feina d’empoderament vers les nostres criatures per tal que percebin els seus cossos com a cossos perfectes, funcionals i diversos. No estan en “cossos equivocats”, no són “nens en cossos de nenes” ni “nenes en cossos de nens”, aquestes afirmacions alimenten la idea que les persones trans* han de modificar el seu cos tant sí com no, hormonar-se o medicar-se, i no sempre és així. El problema no són els cossos, sinó la mirada de la societat que els jutja i els categoritza com a no vàlids o “equivocats” per no seguir la norma establerta.
Tant de bo el gènere de les persones no anés lligat a una aparença i es donés credibilitat a l’autodeterminació de gènere!, que cadascú es sentís home, dona o persona no binària sense haver de demostrar absolutament res i que amb la seva paraula n’hi hagués prou, o fer un pas més enllà i no haver d’etiquetar-nos ni encasellar-nos constantment… I és que el sistema sexe-gènero binari i cisheterosexual, ens encasella i ens limita. Està de sobres demostrat que la realitat pel que fa a gènere és molt més diversa.
Posaré l’exemple de la meva filla, de quina manera va necessitar recórrer als estereotips de gènere per tal de ser reconeguda.
A casa, des de sempre, hem intentat no reproduir els rols estereotipats del que se suposa que és femení i del que és masculí. D’una manera conscient, hem ofert a les nostres filles models que trenquessin amb aquest binarisme, o com a mínim no contribuir a perpetuar-lo, amb la finalitat que poguessin ampliar els seus referents i la seva mirada vers el gènere.
Quan la meva filla va fer el trànsit, necessitava que se la “llegís” en femení, que totes les persones que la miraven la “veiessin” com la nena que era. Va haver de recórrer a totes aquelles referències que ella, als seus 4 anys, ja havia anat rebent de manera inconscient i que entenia com a femenines i les va utilitzar per autoafirmar-se. Només dient que ella era una nena no en tenia prou. La societat, la gent que l’envoltàvem la miràvem amb les ulleres binàries i encara vèiem un nen.
Aquelles referències estaven plenes de rosa extrem, purpurina, tul i plomes!!!, que per sort van anar a la baixa pocs mesos després de fer el trànsit.
Va ser aleshores quan vaig adonar-me del fracàs estrepitós i de la dificultat que suposa trencar amb el binarisme: no es pot. I això és degut al fet que constantment ens bombardegen: a la televisió, a l’escola, les botigues de joguines, de roba…; això és de nen, això és de nena, rosa, blau…, tota la societat està impregnada d’aquest binarisme arcaic i retrògrad en què ens trobem atrapades.
Ens cal un bon treball en equip, capgirar el sistema, i el paper de l’escola i de tota la comunitat educativa és cabdal.
L’ESCOLA. ACOMPANYAR
I què podem fer des de l’escola?
Quan una personeta fa el pas de comunicar i dir que el seu gènere sentit no correspon amb el que li van assignar al néixer, no ho fa –evidentment– amb aquestes paraules. Utilitza altres llenguatges, altres codis, a partir de moments quotidians, comentaris, preguntes…
Depenent de l’edat utilitza les eines i estratègies que té a l’abast i el joc és el llenguatge universal de les criatures. Per tant, els primers senyals o indicis els podrem observar en el joc.
Ens cal un bon treball en equip, capgirar el sistema, i el paper de l’escola i de tota la comunitat educativa és cabdal.
No ens ha d’estranyar veure en criatures de 2, 3 o 4 anys jocs d’imitació, de fer veure que… on adquireixen rols tradicionalment de dones o d’homes; de fet cal potenciar i afavorir aquesta diversitat de propostes. Sí que hem de posar especial atenció quan aquest joc passa a ser una exigència, quan provoca malestar o quan observem canvis d’actitud o d’estats d’ànim en la criatura, on el detonant i el motiu és aquest “joc” amb el gènere. Si a les criatures els interessa un altre gènere que l’assignat en néixer cal deixar-les que investiguin, provin i tafanegin.
Quan observem que això passa, el més important que ha de fer la persona adulta és ser-hi, escoltar i acompanyar. Una escolta activa, disposada a donar resposta ajustada a allò que la criatura necessita en cada moment. Oferir la mà i acompanyar, ni un pas per davant ni per darrere: al costat. I això es fa deixant fluir sense corregir, ni alliçonar, sense retrets ni judicis.
Parlant amb la criatura podrem saber si vol ser tractada en femení o masculí (o amb gènere neutre), quan ho vol començar a fer i de quina manera, i les persones adultes ho hem de respectar.
Les conseqüències de negar, corregir o fer creure que estan patint una patologia a criatures que expressen el seu gènere d’una manera no normativa, poden ser nefastes.
Cada cas és diferent, però pels testimonis que expliquen algunes famílies de l’associació a què pertanyo (Associació de Familiars de Menors Trans*Chrysallis) es dona un fet en comú i és que quan es frena o es nega a les criatures, experimenten un canvi de comportament, un desacord en el nom registral (aquell que s’inscriu en el moment del naixement), refús exagerat a tot el que té a veure amb el gènere assignat al néixer, es tanquen en si mateixos, hi ha casos de depressió, autolesions, i per desgràcia hem viscut casos molt propers de suïcidi.
Les famílies de menors trans sentim sovint frases com: “és massa petita per saber què vol”, “és un joc!”, “això és que vol imitar el seu germà /la seva germana gran”, “vol cridar l’atenció”… És cabdal estar atentes i no treure importància si observem una criatura que, a la seva manera, ens envia senyals per fer-nos saber la seva identitat.
Recordo quan la nostra filla ja exigia que la tractéssim en femení, vaig seure amb ella i hi vaig parlar. Li vaig explicar que potser ens havíem equivocat i que segurament ella era una nena. Mentre jo parlava a ella se li il·luminava la cara. Li vaig preguntar com volia que l’anomenéssim, en aquell moment va dir que volia canviar-se el nom, va preguntar si podia… encara ara recordo els salts d’alegria que donava per l’habitació. Ho tenia tan clar!! La seva felicitat i el seu canvi d’actitud cap a bé era el que ens confirmava que ho estàvem fent bé, que anàvem per bon camí i que era el que ella necessitava. En aquell moment va iniciar el seu trànsit social, és a dir, el moment de mostrar al món la seva veritable identitat. Això era amb quatre anys acabats de fer, a principis de juny, a punt d’acabar el curs…, però ella no tenia espera: volia començar ja!
Això és el que va passar a la meva família, però no hi ha una única manera de transitar, ni de viure el gènere. L’infant serà el protagonista i qui marcarà els tempos.
Una vegada la criatura ha manifestat la seva identitat de gènere i com vol ser tractada, l’escola ha de posar-se mans a l’obra. El primer pas, si l’infant ho ha comunicat primer a l’escola, és posar-se en contacte amb la família per anar a l’una i compartir tota la informació. La relació família-escola sempre ha de ser molt estreta, basada en la confiança i el respecte mutu, no només davant les dificultats. Aquest acompanyament a la família no sempre és fàcil. És aconsellable, si ho necessiten, dirigir-los a alguna associació de familiars, facilitar vídeos, documents, informació… (Mai derivar-los a un especialista mèdic ni psicòleg! Sovint i de forma completament equivocada es deriva a les nostres criatures a psicòlegs o psiquiatres. La transsexualitat no és una malaltia mental, les nostres criatures no estan malaltes. Tristament i en contra del que algunes opinions i des d’algun sector ens han fet creure, els trastorns i dificultats apareixen precisament quan no se’ls permet SER. La transsexualitat no és una malaltia, no necessita tractament, només respecte!)
Seguidament, si la criatura ha triat un nom diferent del que utilitzava fins ara, començarem a utilitzar-lo per dirigir-nos a ella, així com també utilitzarem els articles corresponents al gènere sentit. Totes les cartelleres, penjadors, llistats on aparegui el nom antic caldrà renovar-los i posar-hi el nom actual. Moltes persones trans* no volen donar a conèixer el nom antic (“dead name”). Caldrà respectar-ho. Tot l’equip docent ha d’estar al cas d’aquesta situació (portada evidentment amb discreció) per evitar situacions incòmodes per a la criatura.
Els banys i vestidors es faran servir segons el gènere sentit així com l’ús d’uniforme escolar, si és el cas, i es vetllarà perquè l’infant que fa el trànsit se senti còmode i respectat.
El moment de comunicar-ho a la resta de companys varia en funció de cada trànsit. Hi ha criatures que, empesos per l’eufòria del moment i l’alliberament que aquest pas els suposa, arriben un matí a l’escola i ho criden als quatre vents; d’altres, en canvi, s’estimen més que sigui l’educador o l’educadora qui ho comuniqui. Ens hem trobat casos, i depenent de l’edat de les criatures, en què s’ha fet un taller-xerrada a l’alumnat i a les famílies; d’altres que, com que ha estat un fet que han anat compartint, no ha suposat cap sorpresa. Cada trànsit és diferent perquè cada infant és diferent.
Les criatures passen la major part del dia a l’escola i aquesta ha d’esdevenir un espai amable i de confiança. És per això que els equips docents necessitem formació per estar a l’altura, per acollir i acompanyar de la millor manera els infants, en tots els aspectes, però cal fer front a aquesta realitat amb la que ens trobem cada vegada més, abastir-nos d’eines i estratègies per poder comprendre i SER-HI.
L’escola ha de fer una revisió a fons dels models i referents que ofereix als infants: llibres, imatges, personatges històrics…: hi apareixen persones trans*? Quins models de família? Hi ha personal docent LGTBI+ visible? Com acollim la diversitat? Es limita a la celebració d’un dia on es commemora un fet puntual? Està present d’una manera transversal? Està recollida al projecte educatiu? De quina manera?…
Per sort, cada vegada més ens trobem amb molt bones pràctiques a les escoles i amb equips molt motivats que fan l’impossible per posar-se al dia i poder fer un molt bon acompanyament tant a famílies com a criatures, però no podem dependre de la “bona sort” d’anar a parar a una escola on es respecten els DRETS dels infants o la “mala sort” d’anar a parar a una altra on no es contempli la diversitat i, per tant, es vulnerin de manera sistemàtica aquests drets mentre ningú no hi intervé. Necessitem que totes aquestes demandes i necessitats estiguin reconegudes per llei, que les administracions i serveis educatius del nostre territori ho regulin, perquè serà d’aquesta manera que es podrà garantir que totes les criatures creixin i s’eduquin en igualtat de condicions. No cal tractar les criatures trans* diferent ni que rebin cap tracte de favor, només cal garantir que puguin gaudir dels mateixos drets que la resta de criatures. Que puguin gaudir d’una infància feliç. I d’això en som responsables tota la comunitat educativa.
Marta Ordóñez Castellnou, mestra d’escola bressol, mare d’una nena trans* i membre de la junta de l’Associació de Menors Trans* Chrysallis.
www.chrysallis.org
