Són les sis d’una tarda de maig de 1965. A Saragossa la primavera ha castigat el cerç sense sortir i em dirigeixo a la Casa de Socorros, on el pare condueix una ambulància. Salto i corro davant la meva mare que em diu: «Què hi diu en aquest rètol? I en aquesta bústia?». Ella havia deixat l’escola als dotze anys per anar a servir; als seus trenta i escaig,s’avançava a les investigacions neurològiques que avui ens expliquen com aprenem a llegir reconeixent el logotip, el color o la forma de la paraula. Sempre hi ha hagut gent que, des de la intuïció i amb bona voluntat, amb estima i respecte al del costat, l’ha encertat, en les seves maneres, en la seva discreta i quotidiana pedagogia.
Jo feia dos anys que percebia el món d’una manera força borrosa. Al dispensari del barceloní carrer Muntaner, entrant per la porta dels pobres, intentaven salvar la meva poca visió castigant l’ull que tot ho veia: el meu ull dret lluïa un pegat pel qual, en algun moment,entrava un raig de llum.
Aquell diccionari Vox de lletra «jibaritzada», els textos escolars amb la seva iconografia nacionalcatòlica, els números a la pissarra, imperceptibles fins i tot des de la segona fila de pupitres, el vocabulari estrany («la venganza jamás es lícita», «una frugal colación», «con flores a porfía»)… no feien més que estimular cent mil estratègies amb què salvar les humils notes del butlletí quinzenal per mantenir la beca que em va propiciar estudiar magisteri.
Des de l’any 1979 fins al 2010 vaig transitar per diferents centres públics de Primària: rurals, la majoria, i urbans aragonesos. Vaig arribar a la professió en el moment que es publicaven les obres de Freire, de Freinet, de Vigotski, la Carta a una mestra de l’alumnat de don Milani. Textos per reflexionar en grup, en jornades, en escoles d’estiu, que ens van portar a experimentar, a ficar la pota, a treure-la, a donar un suport a les nostres apostes quotidianes.
Vaig tenir ocasió de treballar amb alumnat d’Educació Infantil, d’Educació General Bàsica, en programes de Compensatòria, acollint alumnat d’origen estranger, fins i tot en feines de formació amb les i els col·legues, però, com de broma, sempre deia: m’agradaria jubilar-me en un centre d’adults. I el destí, sovint esquiu als meus desitjos, va tenir a bé premiar-me i vaig passar els meus últims cursos a la Casa del Canal, que acull alumnat dels barris de Torrero, La Paz i San José, al sud-est de la ciutat de Saragossa.
Al barri de Torrero hi havia la presó, escenari d’execucions de presos per garrot vil. Durant la Guerra Civil es van fer milers d’afusellaments a les tàpies del cementiri proper. A la dècada dels noranta, els insubmisos van ser els protagonistes d’una altra lluita que en va portar desenes fins a aquesta presó. Torrero es va convertir en un barri d’acollida d’immigrants, sobretot procedents del camp aragonès, durant el desarrollismo franquista, i en trenta anys va passar de 1.200 a 12.000 habitatges.
El barri de La Paz va néixer a meitat dels anys quaranta. Entre els seus primers habitants hi havia molts andalusos. Des dels anys cinquanta, més de cent famílies gitanes van poblar la zona coneguda com La Quinta Julieta.
El barri de San José va créixer sense pla urbanístic; les seves grans artèries han intentat cosir fisonomies urbanes molt diferents que fan del barri un lloc bastant heterogeni.
Aquestes tres zones acullen uns 90.000 habitants, dels quals un 15% són d’origen estranger. Cada setembre queda gent a les llistes d’espera per a les diferents ofertes: Secundària, formació bàsica de fusteria, alfabetització, espanyol per a estrangers, carnet de conduir i preparació per a proves lliures.
Un arriba a pensar que, després de tants anys a l’empresa, domina prou tècniques per sortir airós de qualsevol compromís. Recordo quan, en la meva primera setmana, vaig penjar un mapa de la península davant del meu alumnat d’alfabetització: «Quin país és aquest?». Resposta des de la primera fila: «Grècia». La del costat: «Amèrica». «No veieu el temps a la tele?». Unànimes: «No, nosaltres som més de la ràdio, jo la tinc posada tot el matí»… Vaig enrotllar el mapa i a la nit, al meu racó de pensar (llauna de cervesa i cigarret), vaig acudir als meus preconceptes. La gran crisi grega copava les notícies i la del costat té la seva filla i els seus nets a Califòrnia. Havia estat una resposta encertada. L’emocional sempre va al costat del cognitiu. I per al salt del concret a l’abstracte, on és el trampolí? A mi em va costar més sortir del laberint d’Horta.
«Si us plau», havia advertit als meus companys, «si fico la pota feu-m’ho saber, que vinc de passerell». No va caldre, me n’adonava al moment. Un centre d’adults realment s’assembla ben poc a qualsevol altre centre educatiu, no s’hi assembla gairebé gens. Ara, després de centenars de tardes compartides amb aquest alumnat, m’atreveixo a suggerir-te un parell d’experiències des de les quals he anat albirant algunes certeses.
Des del setembre següent sempre començo les classes de la mateixa manera. Després de la presentació de cadascun dels presents, lenta, acollidora, amb la seva mica d’humor per desdramatitzar i reanimar l’autoestima, els dic: «Totes i tots sabeu més que jo. Tu cuines millor que jo; tu en saps mil vegades més de futbol; tu planxes primorosament; tu, de mecànica, en saps el doble; segur que tu coneixes els millors preus de les botigues del barri; tu controles la xarxa d’autobusos i jo encara em perdo de tant en tant. Jo… espero saber una mica més que vosaltres de llengua, literatura i alguna coseta més». I ja després, a la sortida: «Mira, Paco, m’he hagut de donar de baixa d’internet perquè estic a l’atur»; «Escolta, si us plau, no em facis llegir en veu alta»; «Jo, amb els verbs, mai he pogut»; «Jo tinc molt mala lletra»; «La setmana que ve ens desnonen»; «La meva filla fa sisè i no puc ajudar-la»… Tots aquests secrets de confessió són els que orientaran el treball, que serà eminentment col·lectiu perquè, com deia Di Stefano, «Cap jugador és tan bo com ho som tots junts».
Tot és voluntari. Qui no té fills té cura del seu pare malalt, trampeja el seu atur amb feinetes temporals, a l’abril se’n va a la cirera o al novembre a l’oliva, li tallen la llum o han ingressat el nebot a l’hospital. Només han d’avisar-me. Des de la meva primera lectura de la Carta a una mestra em ratifico en allò que «no hi ha res més injust que tractar igual els qui són diferents».
Dediquem deu hores setmanals a l’alfabetització. Una vintena de persones de diferents orígens i molt diferents nivells de competència, després dels cinc minuts de salutació i novetats, reben un full amb dos o tres paràgrafs, arial, 18 o 20 punts i sense justificar per la dreta (hi ha cataractes, dislèxies, vergonyes, inseguretats, espai entre línies per ratllar). Al breu text l’acompanya un dibuix o una fotografia que té a veure amb el contingut i, sovint, el projector, una cançó, uns quadres, unes imatges còmplices.
Així vam anar treballant des de les fruites a la mitologia grega, els barris de la ciutat, els edificis i monuments, la salut, alguns fets històrics, festes i celebracions, rondalles i contes, romanços i poemes… fins que fa uns cursos vaig començar amb les efemèrides diàries. En posar la data del dia a la Wikipedia, apareixen més d’un centenar d’esdeveniments ocorreguts en aquesta data, uns cent vint naixements de personatges (històrics, artistes, esportistes, músics, inventors, investigadors), gairebé un centenar de morts il·lustres, les celebracions del dia, a diferents països, i el santoral.
Sempre he preparat les meves classes, encara que em sabés la lliçó, i així, dedicant una estona a aquesta recerca i elecció, sobre una plantilla amb aquest esquema que dona seguretat a l’alumnat, vaig anar descobrint que celebrar alguna cosa cada dia tenia aquest component emocional que va lligat al cognoscitiu. Han estat centenars de personatges i fets els que hem «celebrat», afegint-hi cadascun dades i anècdotes que sense voler ens feien aprofundir en la geografia i la història, entre molts altres àmbits. Per a cada músic o compositora, que n’hi ha i d’excel·lents, hi havia una audició, per a cada pintor o pintora, que n’hi ha, d’excelses, cinc minuts de mirada i comentari a les seves obres. Arquitectes, investigadores, esportistes, folklòriques, modistes, escriptors, actrius, metges, polítics… tots han passat per classe a visitar-nos i han ampliat l’horitzó deixant-nos alguna cosa. Algú recordava aquesta cançó o aquesta pel·lícula i ens evocava les seves sensacions. En Ramón, gitano amb un germà guitarrista a Amsterdam i un net raper, ens parlava de flamenc després de recordar Antonio Flores. L’Antònia, setanta anys, ens explicava l’escandalosa estrena de Gilda. L’Ester, que cada dia camina més d’una hora fins a l’escola (no vol que ningú s’assabenti al seu barri que aprèn a llegir) ens explicava el tancament de la fàbrica del seu poble. La Fatiha, marroquina, en l’aniversari de Haendel, va ser la primera a dir-nos: «Això és l’Al·leluia». La María recordava les festes del seu poble;la Nilza, brasilera, somreia amb els remenaments de Carmen Miranda; en George enyorava la seva Romania després d’un Youtube de Celibidache o Ligeti, l’obra del qual vaig descobrir en la banda sonora de 2001: odissea de l’espai, de la qual els vaig narrar la meva al·lucinació en sortir del cinema.
Després de l’escolta i el gaudi d’aquestes imatges, els llegia un parell de vegades el text, havent-ne previst les possibles dificultats (fonètiques, les trisíl·labes, les travades, els diftongs) i aclarint el significat de les paraules o girs menys usuals; si algú desitjava rellegir-lo en veu alta per a tots, ho feia, i passàvem a algunes preguntes sobre el que havíem llegit que responien per escrit, al dors d’aquest text, o a la recerca i l’ampliació de vocabulari.
Vaig trigar a adonar-me que l’ordinador m’oferia traductor de textos. Un encara és molt analògic. En arribar una alumna pakistanesa li vaig anar donant, per fascicles, un diccionari que la pàgina de Goethe té penjat de farsi-espanyol. Com que ella parlava una mica d’anglès, vaig decidir que després de la primera mitja hora, als alfabetitzats en el seu idioma, els passaria el text del dia en la seva llengua. Així,en un moment, en un full a part, m’hi cabia la traducció del text a l’anglès, al romanès i al portuguès. El meu escàs anglès era suficient per revisar aquesta traducció per a la pakistanesa i l’índia, i no vegis la de romanès i portuguès que vaig aprendre! Sent llengües tan properes, i encara que hi hagués algun error, reconèixer el que s’ha treballat en la seva llengua materna tenia un valor afegit i resolia el que, per timidesa, no s’havien atrevit a preguntar. Una tarda vaig convidar a classe una amiga mediadora marroquina perquè discretament m’ajudés en el diagnòstic inicial: les alumnes àrabs no havien estat alfabetitzades ni en dàrija ni en amazic ni en àrab estàndard. Els textos cada dia es traduïen a aquestes tres llengües, que no suposaven gaires fotocòpies més.
Amb l’excusa d’aquestes efemèrides vam anar abordant el treball de ciències, història, geografia, càlcul, plantejament i resolució de problemes, degustant composicions musicals, assaborint quadres, cartells i escultures, engolint versos i opinant de gairebé tot.
T’explicaria com hem treballat les copulatives amb El corazón es agua de Miguel Hernández en mans de Toti Soler i Sílvia Pérez Cruz; o els pronoms personals amb l’Epigrama d’Ernesto Cardenal en la veu de Martirio; o el verb amb el Cántico espiritual de Juan de la Cruz, musicat per Amancio Prada; o els adjectius amb el capítol Grana de Juan Ramón Jiménez i amb els versos de Gioconda Belli; o de què va la semàntica amb el capítol 68 de la Rayuela de Julio Cortázar. I, en secret et diré que, en aquestes discretes feines, entre molts altres, hi han tingut a veure les meves audicions de Lluís Llach, Toti Soler, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Teresa Rebull, Xesco Boix i els versos d’Àlex Susanna, Joan Margarit, Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Enric Casasses. Que quedi entre nosaltres com a bons veïns.
PACO BAILO
Mestre al Centro Público de Educación
de Personas Adultas Casa del Canal, Saragossa
