Monogràfic. Entrevista a Enric Masip

Ens reunim en una terrassa de Sant Cugat. És una espai on es respira tranquil·litat. L’Enric arriba atrafegat després d’haver abordat diverses reunions al llarg del matí.

Xavi Becerra: Bon dia, Enric. Segurament és difícil d’explicar la teva vida sense mencionar l’esport. Quina ha sigut la teva relació amb l’esport des de ben petit fins a l’actualitat?

Enric Masip: Bé, en el meu cas he tingut la sort de néixer en una família en què l’esport i l’activitat física en general sem­pre eren presents en el dia a dia i això fa que es converteixin en un model de vida. L’esport esdevé un complement fonamental de la teva feina, els teus estudis, les teves obligacions…

Jo des de ben petit vaig viure aquest model a partir del meu pare, que era un jugador professional d’èxit de l’handbol Granollers, i el meu germà i jo, que tan sols ens portem dos anys, vam anar seguint la seva estela. La figura i la trajectòria del pare ens ha ajudat molt que el nostre model de vida sempre estigués relacionat amb l’esport, no només perquè ens hi hem dedicat pro­fessionalment, sinó també com a hàbit de vida. Sempre he cregut que l’esport és una eina fonamental per sentir-se millor, per relacionar-se i per a tot en general.

XB: A nivell personal, què t’ha aportat l’esport al llarg dels anys?

EM: D’entrada, aquests hàbits saludables que em semblen tan importants. Per una banda, quan era petit, el simple fet de fer esport per a mi ja era una satisfacció. Jo practicava molts esports diferents: handbol, futbol, bàsquet, tennis, ping-pong, vòlei… Abans érem més poliesportius, malgrat que no hi havia tants recursos com avui. Actualment la situació és diferent. A més, és difícil jugar al carrer a les grans ciutats.

Per altra banda, el fet de pertànyer a un equip m’ha fet treballar valors com la responsabilitat i el compromís, sabent que quan sortia de l’escola havia d’anar a entrenar amb els meus companys. Tenia un patró del que havia de fer quan sortia de l’escola. A part que m’agradava anar a entrenar, per a mi era una responsabilitat. Jo he intentat transmetre aquesta manera de viure als meus fills.

XB: I a nivell de construcció de la teva per­sonalitat o identitat?

EM: Aquí hi ha una part bona i una altra de no tan bona.

La part bona evidentment és la dels va­lors que l’esport aporta, tal com dèiem abans. Són valors que et serviran sempre: la responsabilitat, el compromís, l’esforç, la fidelitat, la companyonia, el treball en equip, la importància de la higiene… Moltes coses que l’esport ja porta intrín­secament, independentment que acabis sent un jugador professional o amateur. Si l’esport t’ha ensenyat la importància del rigor i l’ordre, de ben segur que també seràs rigorós i ordenat en la teva vida.

La part no tan bona és la gran competiti­vitat que hi ha. Potser avui la gent té més capacitat de relativitzar la competitivitat, però abans hi havia un pèl més de pressió en aquest sentit, sobretot en el meu cas, que vaig estar competint a alt nivell i amb un club com el Barça. Un s’acostuma a guanyar i tot el que no sigui guanyar fa que, en ocasions, et costi gaudir. Guanyar es converteix en una responsabilitat o una obligació. Aquest fet és un valor afegit i si ets capaç de portar bé aquesta pressió, aconsegueixes ser molt competitiu en tot, fet que et permet oferir el màxim de tu ma­teix, però si no aconsegueixes saber portar aquesta pressió, el teu rendiment passa a no ser l’òptim i apareix la intolerància a la frustració.

Per altra banda, trasllades aquesta com­petitivitat al terreny personal i potser en molts moments això no és l’ideal. Quan un esportista ha estat sempre acostumat a gua­nyar i, posteriorment, en el terreny laboral

o personal no té el mateix rendiment, per dir-ho d’alguna manera pot veure’s abocat a problemes d’autoestima, frustració…

XB: I per què l’handbol?

EM: Com he dit abans, arran de seguir l’estela del meu pare. Els meus inicis van ser condicionats per la seva figura, evidentment. Jo en aquella època jugava a futbol i handbol i al final el meu germà i jo ens vam declinar per l’handbol perquè ens emmirallàvem en el pare. Ell era jugador de divisió d’honor, havia guanyat lligues, ell era el meu ídol i jo volia ser com ell.

Però més endavant, a mesura que vas ju­gant a handbol, entens què vol dir formar part d’un equip, entres a la roda d’un club i tens amics i companys jugant amb tu, fa que comparteixis amb els altres allò que et fa sentir bé.

A més, quan veus que allò que va començar sent un hobby et pot permetre guanyar-te la vida amb quelcom que et fa sentir feliç, doncs veus que el teu camí ha de ser aquest.

XB: Hi ha molt nens que tenen el seu primer contacte amb la pràctica esportiva a l’escola. Com creus que s’hauria d’enfocar el treball de l’esport escolar?

EM: Crec que la pràctica esportiva a l’es­cola no hauria de ser una assignatura com pot ser llengua, matemàtiques… sinó que tots els alumnes durant el dia haurien de poder gaudir de moments per fer pràctica esportiva. L’esport hauria d’enfocar-se com una eina bàsica per sentir-te bé amb tu mateix i per això seria necessària aquesta pràctica continuada dia a dia.

A més, seria bo que els nens no veiessin l’esport com una assignatura en què he de treure un notable o un excel·lent, sinó que es tractés més com un hàbit personal que s’ha de treballar i adquirir. L’esport ens permet treballar conjuntament la ment i el cos i això s’ha de poder aprofitar a l’escola.

XB: Les investigacions en el camp de la neu­rociència ens indiquen que l’educació física, juntament amb l’art i la música, esdevenen àrees imprescindibles per al correcte des­envolupament dels nens. Són suficients les hores que es dediquen a l’educació física a les escoles i els instituts, tenint en compte que de mitjana són dues hores de dedicació setmanals per grup?

EM: Evidentment que són insuficients, sobretot pel que deia abans. L’esport és molt més que una assignatura i decidir fer pràctica esportiva només dues hores a la setmana és massa poc. L’esport diari, que passa pels hàbits saludables i per la capacitat de prendre decisions, hauria de poder-se intercalar entre les altres assig­natures perquè el cervell fes un pausa per trencar amb les rutines diàries.

XB: Quin creus que ha de ser el paper de la família en l’acompanyament de la pràctica esportiva dels fills?

EM: El paper de la família és sacrificat però fonamental. Avui dia hi ha gent que no se sacrifica en aquesta línia; apunta un nen a jugar a un esport però no hi ha compromís, per exemple dient al nen que aquest cap de setmana no hi serem, que ens n’anem a esquiar, o que només farà entrenaments però no jugarà.

Evidentment que tothom té dret a orde­nar les seves prioritats a partir dels seus criteris i circumstàncies, però hi ha molta diferència entre aquell nen que fa esport pel simple fet d’ocupar-li estones del seu temps lliure i aquell altre que fa esport per tot el que comporta formar part d’un equip, pels valors que aporta l’esport en si, per gaudir de la seva pràctica… i perquè contribueix en la formació integral de la persona.

La implicació familiar, a part de la pròpia destresa o habilitats, esdevé fonamental en la formació d’un esportista, ja sigui en una direcció o una altra.

XB: Es diu que l’esport té un gran poder socialitzador, què n’opines?

EM: Per una banda, l’esport ajuda l’es­portista a formar part d’un col·lectiu i a compartir moments i situacions úniques. No hi ha res millor que fer quelcom que t’agrada i compartir-ho.

Per altra banda, l’esport esdevé un espai únic en què coincideix gent amb grans di­ferències, ja siguin culturals, econòmiques, de gènere, de procedència… Gràcies a l’esport hi ha persones que poden relacio­nar-se i socialitzar amb altres persones que potser, si no fos així, no hi hauria aquesta possibilitat. En una pista poden coincidir persones desafavorides amb persones amb un estatus social i econòmic alt. Aquelles persones quan juguen són iguals i fins i tot aquells més desafavorits poden demostrar ser millors jugadors que el que tenen un estatus social més elitista.

XB: Per tu quina és la part més important que ha de tenir un esportista?

EM: Per mi la clau és una bona base educa­tiva, i no em refereixo a tenir més o menys estudis o títols. Quan parlo d’educació vull dir el saber estar, el ser responsable, respectuós… Una bona base en aquest sentit és fonamental en la formació d’un bon esportista. Tombar una bona base és difícil. Quan la base se sustenta en peus de fang, és molt fàcil perdre l’equilibri i caure. La família, doncs, té un paper fo­namental en aquesta línia, tot i que avui els models familiars hagin canviat respecte a anys enrere.

XB: Sabries dir-nos de tres a cinc caracte­rístiques determinants que ha de tenir un esportista?

EM: L’esforç, el compromís, la responsa­bilitat, el respecte i la humilitat.

XB: I per últim, dos consells. Un adreçat als nens que practiquen esport, i un altre, per a aquelles persones que estan al capdavant de la promoció esportiva.

EM: Per als nens, a part que prenguin cons­ciència dels valors que deia anteriorment, el més important és que gaudeixin del que fan. Que facin quelcom que els agrada i els fa sentir bé amb ells mateixos.

Per al qui educa, que s’ha de tenir molta paciència i ser conscient de la formació constant i continuada en el seu camp. Avui dia hi ha molta gent que educa, ensenya, entrena… sense preparació ni base per fer-ho. Actualment hi ha poca qualitat en l’ensenyament de qualsevol disciplina esportiva, i això porta a una formació de l’esportista deficient. La gent cada vegada és més forta, més físicament capaç, però la capacitat tàctica, la presa de decisions, la interpretació de les situacions de joc… ha perdut qualitat.

XAVI BECERRA
Perspectiva Escolar