Vam aprofitar la visita del filòsof i psicòleg Jerome S. Bruner per ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona perquè concedís uns pocs minuts de la seva agenda atapeïda a la revista Infància. En la breu entrevista mantinguda amb ell, Bruner insistí en la importància d’educar en el diàleg i la cooperació, i naturalment en el paper decisiu del joc per al desenvolupament de la imaginació, element definitori per excel·lència segons Bruner de l’ésser humà.
La formació per al canvi, la formació com a canvi, no es planteja sota la idea de “modelar”, sinó com un procés permanent. Aquesta qualitat ho envaeix tot. L’escola l’ha de tenir i concedir a tots. A l’escola de l’educació, es transmeten valors, se’n debat i se’n creen.
Molts mestres creuen que els infants aprenen més manipulant objectes que fent fitxes. Però quan els pregunto per què la utilització d’objectes és millor, expliquen només que les fitxes són massa abstractes i que necessiten objectes per aprendre en el seu nivell concret. Si seguim preguntant què és exactament el que els nens aprenen mitjançant la manipulació d’objectes i com ho aprenen, la resposta és generalment el silenci, de vegades acompanyat d’un arronsament d’espatlles de compromís. Intentaré respondre aquestes preguntes basant-me en la teoría de Piaget.
Parlar al que no parla és una de les descobertes que els mestres dels més petits han fet amb la seva pràctica quotidiana. La primera gran descoberta ha estat que els infants, des del primer dia de la seva vida, parlen, es comuniquen amb els que els envolten. En conseqüència, els mestres s’han plantejat com escoltar i com respondre al que tant parla aparentment sense parlar. Una qüestió recur-rent en les converses que Tere Majem i l’autora mantenien com a mestres.
El pensament d’Emmi Pikler es construeix sobre la base de la confiança i el respecte per l’infant, el qual és considerat una persona des del naixement, una persona que és part activa de la seva evolució, la qual es basa en l’activitat i l’autonomia de la criatura.
La labor científica de Jean Piaget és una de les més vastes del segle passat. Entronca el coneixement de la natura amb el coneixement de l’home i sobretot de l’home-infant. Jean Piaget, el gran savi genebrí, va morir l’estiu de l’any 1980. Pocs mesos abans, la revista Zerosei de Milà li va fer l’entrevista que reproduïm, on s’evidencia la seva extraordinària humanitat i capacitat científica.
L’abisme sempre fa por, navegar sense rumb, també. Però quedar-se quiet, sense un refugi, esperant que vinguin les tempestes encara més. No podem esperar, hem d’avançar amb uns eixos referencials, reprendre el rumb si el corrent ens ho posa difícil o si una tempesta, política, social o educativa, ens capgira tot el que havíem avançat o ancorat. Perquè les remogudes i les revoltes serveixen per desmuntar els nostres pensaments, accions i sentiments. Ens fa por perdre’ns, però encara és més vertiginós abandonar o, encara pitjor, mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos.
A Twitter i Instagram oferim un espai d’opinió i de debat sobre fer de mestre, l’escola i l’educació. A la revista, hi recollim part d’aquestes converses. És una oportunitat d’intercanvi al voltant de temes d’interès entre diferents persones a les xarxes socials. Una oportunitat de fer infància en xarxa.
Aquest 2023 el comencem amb un número rodó. Dos-cents cinquanta números d’Infància es mereixen poder fer una aturada per adonar-nos de la importància del patrimoni que hem acumulat al llarg d’aquests més de quaranta anys en forma d’experiències escrites.
Editorial. 250 Aquest 2023 el comencem amb un número rodó. Dos-cents cinquanta números d’Infància es mereixen poder fer una aturada per adonar-nos de la importància del patrimoni que hem acumulat al llarg d’aquests més de quaranta anys en forma d’experiències escrites. Revista Infància Infància en xarxa. Quins són els vostres referents pedagògics imprescindibles per a
El mestre Antoni Balmanya i Ros era fill de la Bisbal, on va néixer el 1846. El 1868, a l’edat de 22 anys, després de passar un any a Castell d’Aro, el van nomenar mestre d’Espolla, i ja no se’n va moure mai més. En aquest poble de l’Alt Empordà va desplegar una tasca pedagògica
A l’equador del curs és hora de fer un repàs d’algunes novetats bibliogràfiques i altres ofertes culturals que seria bo de tenir en compte. Llibres, exposicions i teatre per passar l’estona, per començar a reflexionar sobre la nostra tasca com a educadors i emmirallar-nos en les experiències de grans professionals que sempre hem de tenir presents. I és que aquesta és una de les grans virtuts de la nostra feina: no hi ha cap curs igual, enterrem la monotonia!
Per una escola pública, catalana, integradora, democràtica i gratuïta
Més del 90% dels museus de casa nostra, segons els experts, disposen d’un servei educatiu que explica el patrimoni de l’equipament a través d’activitats destinades majoritàriament a públic escolar. Avui dia aquests serveis ja no es limiten a la visita dinamitzada o al taller, sinó que també ofereixen experiències que utilitzen múltiples llenguatges, amb l’objectiu que el museu esdevingui un camp d’aprenentatge on conflueixin l’art, la ciència, la memòria o la creació.
Quan, l’any 1965, els fundadors d’una nova Escola de Mestres cercaven un nom que els identifiqués, Alexandre Galí els va suggerir el de Rosa Sensat: perquè era una dona, en un entorn públic dominat per homes; perquè tota la vida va treballar en escoles públiques; perquè va ser una bona professional, estudiosa, reflexiva i oberta als nous corrents pedagògics; perquè sempre va posar l’accent en la formació dels mestres per millorar la qualitat del sistema educatiu. És prou sabut que li van fer cas…
Imagina una escola. Tens llibertat d’anar més enllà del record del que has conegut. Et proposo un imaginar atrevit. Alexander Sutherland Neill va imaginar una escola on els infants podrien jugar tanta estona com volguessin, on hi hauria una assemblea en què el vot d’un alumne tindria el mateix valor que el del director, en un entorn de cura on cada infant podria expressar els seus sentiments amb franquesa, on els aprenentatges serien amplis i basats en la confiança. Summerhill School va néixer el 1921.
A l’Escola Lluís Maria Vidal d’Agullana, a l’Alt Empordà, aviat farà 50 anys que treballen la ceràmica amb els alumnes. Disposen d’una aula espaiosa i ben equipada que permet assajar diverses tècniques amb el fang. El curs vinent volen fer un pas més i convertir-la en un eix central de l’activitat escolar.
Els alumnes de 6è de l’Escola Anton Busquets i Punset de Calders van necessitar totes les destreses apreses durant l’etapa de Primària per organitzar i realitzar una sortida de final de curs a València. Bon viatge!
Teresa Guillaumes té els orígens paterns a Sant Llorenç de la Muga, a l’Empordà, i els materns a Almeria. És la petita de dos germans. Es va llicenciar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona i s’ha dedicat tota la vida a fer de mestra. Dirigeix l’Escola del Mar de Barcelona, fent equip amb Marta Alentorn i Sergio Bernardez. Durant 10 anys va formar part de la junta rectora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Instituts de Barcelona col·laboren amb el programa Stolpersteine en memòria de les persones deportades a camps de concentració nazi. Com a part del projecte l’alumnat col·loca unes llambordes amb els noms de les víctimes als carrers on van viure abans de ser deportades. Són les Stolpersteine, pedres per no oblidar.
Per combatre l’apropiació indeguda per part de la dreta de conceptes i paraules com llibertat i repressió és important que els testimonis –i víctimes– del franquisme expliquin als estudiants, i en primera persona, les seves experiències.
La feina incansable de les associacions memorialistes ha aconseguit que la societat no oblidi i que, fins i tot, es facin polítiques públiques de memòria històrica. La clau per no oblidar és la transmissió intergeneracional d’aquesta memòria.
«Mentre seguim vius, és el nostre deure parlar als altres, a quins encara no havien nascut, per tal que sàpiguen fins on es pot arribar». Aquestes paraules les diu Primo Levi per insistir en la necessitat de recordar i d’explicar el que va significar l’Holocaust. Parla d’un deure moral amb les víctimes, explicar el que va passar, per evitar que la barbàrie es torni a repetir.
L’Estat té l’obligació de reparar les víctimes, garantir que no es tornin a repetir fets similars i preservar la memòria d’allò ocorregut. L’educació en memòria, per la seva part, contribueix al compliment d’aquestes tres obligacions.
És important recuperar la memòria d’uns anys que han marcat la història recent del nostre país fins avui. Parlem del període entre el 1936 i el 1975. Els nous currículums haurien de posar a l’abast dels estudiants tota la informació d’allò que va passar, i els centres escolars haurien de col·laborar a combatre l’oblit, per fer front a ideologies feixistes i promoure un futur democràtic per a tothom.
Els llenguatges culturals i artístics són una eina imprescindible per a les escoles en la cerca de propostes per afrontar reptes globals, com ara la crisi climàtica o la decadència de l’ús de la llengua catalana. En parlem amb tres membres del jurat dels premis Baldiri Reixac, que, en la seva 45a edició, valoren projectes que ofereixin respostes a aquestes amenaces.
La del petit poble de Rellinars és l’única escola rural de la comarca, el Vallès Occidental, i, a més d’un espai d’aprenentatge, és també un espai de comunicació i de benestar obert al món i a l’entorn.
«No us preocupeu, la Jill us cobreix les espatlles, i les meves també!», asseverava el flamant president americà Joe Biden davant d’una selecta delegació de mestres i educadors a la Casa Blanca. Es referia a la primera dama, Jill Biden, mestra i professora universitària que sempre ha fet bandera de continuar treballant mentre el seu marit ocupava càrrecs polítics. El president presentava les seves credencials per a les futures polítiques en matèria d’educació en dos gestos: la nominació d’un fill d’immigrants cubans per al càrrec de secretari d’educació –Miguel Cardona– i el discurs a la Sala Est de la Casa Blanca.
El Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola (GAMAR) va ser creat el 2002 per la professora M. Antònia Canals amb la voluntat de ser un punt de trobada per a l’educació matemàtica a l’escola. Actualment forma part de la Càtedra de Didàctica de les Matemàtiques M. Antònia Canals de la UdG, la qual té com a objectiu principal impulsar el desenvolupament professional dels mestres i contribuir a millorar la competència matemàtica dels nens i nenes.
L’escriptor Joaquim Carbó i Masllorens ens explica els seus records del pas per la Institución Escolar Lepanto de Barcelona, els mestres de la qual procedien de l’antic Blanquerna.
Imatge de l’antiga escola de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, a la comarca del Baix Llobregat. Al fons, la casa amb la garita acabada en punxa és la casa del mestre, el qual podia accedir a l’escola a través d’un pont. És un edifici diferenciat de la resta de la colònia, de planta irregular, recobert amb pedra i amb maó vist. Es va construir quan ja estaven pràcticament finalitzades les altres construccions, a excepció de l’església –obra de Gaudí–, que es va deixar finalment inacabada. Hi ha indicis clars que en aquesta escola, des del 1891, quan va ser creada, s’hi feien classes de llengua catalana, cosa inusual en aquells moments al nostre país.•
En la transformació inajornable de l’educació, la formació permanent del professorat té un paper determinant encara que no únic. La secundària, però, no es transformarà només amb la capacitació major del professorat, sinó amb tot un conjunt de canvis que inclou: modificar les condicions de treball dels docents, posar l’organització del centre al servei de l’aprenentatge, augmentar la qualitat dels equipaments i, sobretot, atorgar una capacitat real d’autonomia als projectes educatius de centre dotant-los de més recursos humans i econòmics. Tanmateix, tot i que no és suficient, també és necessari renovar el perfil professional dels docents de secundària.
Columna. La formació docent a secundària, una assignatura pendent En la transformació inajornable de l’educació, la formació permanent del professorat té un paper determinant encara que no únic. La secundària, però, no es transformarà només amb la capacitació major del professorat, sinó amb tot un conjunt de canvis que inclou: modificar les condicions de treball
Apresentamos o relato de uma pesquisadora uruguaia que convida meninos e meninas a contarem suas percepções e opiniões sobre os diferentes usos que elas dão aos espaços públicos de seu bairro. A ideia é que façamos a revolução dos cidadãos e cidadãs de pouca idade onde meninas e meninos possam tomar as ruas e as praças.
DESCARGAR REVISTA EN PDF Editorial. Arquitetura, espaço e Infância A arquitetura é como a moldura que cria ambientes para nossas experiências, “é o cerco dentro do qual se aloja um ser vivo que o habita… o cerco que atua sobre o habitante como envoltura” (Trias, 1991). Cerco que abriga e protege, superando desigualdades e afirmando
A implantação dos Parques Infantis na cidade de São Paulo que dá origem à primeira rede pública de educação pré-escolar brasileira, uma experiência educacional que, embora não-escolar, garantiu para as crianças de 3 a 12 anos, filhos e filhas de famílias operárias, a oportunidade de viver a infância brincando, em contato com a natureza, se apropriando de manifestações culturais brasileiras e produzindo cultura
Peru vem trabalhando essa questão na garantia de que as crianças tenham o direito garantido de viverem suas experiências educativas em espaços coletivos de qualidade. Nesse sentido, as autoras do artigo apontam alguns aspectos que nas escolas infantis devem ser levantandos na busca pela qualificação de espaços adequados para crianças, principalmente para meninas e meninos menor da nossa sociedade.
Si vols comprar aquest exemplar, pots fer-ho aquí !! Te l’enviem a casa.
Contam a experiência de transformação do espaço de um Centro de Atenção à Infância e à Família que atende meninos e meninas de 0 a 3 anos em uma das regiões mais vulneráveis de Montevidéu. O texto conta como a pesquisa, a troca e a reflexão em uma equipe de profissionais diversos levaram à produção de um espaço que promove o encontro com a natureza, à ressignificação dos corredores e do pátio de modo a promover a expressão das crianças em diferentes linguagens, ao mesmo tempo em que podem dar lugar ao movimento, a vivências sensoriais, ao encontro e, também, ao refúgio de que, muitas vezes, as crianças precisam para estar sozinhas ou em pequenos grupos.
Considera o desenho das áreas externas das instituições educacionais de educação infantil a partir de uma perspectiva de direitos com o objetivo de quemeninas e meninos se iniciem como cidadãos. Ao pensar em instituições para crianças, considera-se de forma integral a proposta pedagógica, arquitetônica e a organização do espaço exterior em diálogo com o interior. Ou seja, levando em conta as possibilidades de ações que bebês, meninas e meninos desenvolverão para seu crescimento e enriquecimento de suas vidas, no âmbito das políticas públicas que o sistema educacional coloca em jogo.
A arquitetura é como a moldura que cria ambientes para nossas experiências, “é o cerco dentro do qual se aloja um ser vivo que o habita… o cerco que atua sobre o habitante como envoltura” (Trias, 1991). Cerco que abriga e protege, superando desigualdades e afirmando direitos.
Chiqui González relata as “Paisagens da Nova Cidadania” com a criação do Tríptico da Infância e do Tríptico da Imaginação, na cidade de Rosario, Argentina, espaços públicos para o brincar e a convivência, voltados para as crianças, mas não apenas para elas: um espaço que provoca um encontro intergeracional criativo com o meio ambiente, a cultura, a ciência e a construção. Nesses espaços, o real e a imaginação, a lógica e a criação, o jogo, as linguagens, a natureza e a cultura. Um espaço poético que nas palavras do autor é “uma maneira de colocar em cena a utopia de viver e a viagem pedagógica”.
Uruguai, enfatiza a importância d.s processos de formação permanente dos educadores e das educadoras na construção da sensibilidade em quem educa, para desenvolver uma escuta e observação atenta sobre o que as crianças fazem e dizem, com o intuito de possibilitar aos meninos e meninas cenários e ambientes lúdicos poderosos e desafiadores.
Um artigo do Brasil que busca relatar a experiência de implementação do Centro de Educação e Cultura Indígena, no Território Tenondé Porã, localizado na região de Parelheiros (extremo sul da cidade de São Paulo). Nele vamos conhecer um pouco sobre o olhar do povo indígena Gurani Mbyá a respeito de como pensam e organizam a educação com as crianças de até 05 anos na busca da preservação da sua cultura.
Beatriz Goulart comenta ideias de Paulo Freire para pensar o espaço e as vivências de meninos e meninas numa escola da infância que seja saudável e sustentável. Arquiteta de formação e pesquisadora de processos participativos em espaços escolares e urbanos, reflete sobre o papel da arquitetura que abrigue a urgente transformação da forma e da organização escolar. Conclui apontando que não se trata apenas da arquitetura, mas da cultura escolar como um todo, uma vez que a educação dialógica defendida por Paulo Freire exige territórios democráticos, sustentáveis e bonitos.
Fem una selecció de textos i documents audiovisuals entorn d’Irene Balaguer. Alguns són escrits per ella, d’altres la inclouen, la retraten o, senzillament, parlen de la seva obra.
El passat 8 d’octubre es va celebrar a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat l’Encuentro de educación infantil, que van organitzar les revistes Infància i Infancia. L’acte, com es pot veure al cartell, duia per títol On se sustenten les pràctiques educatives? Referents que orienten en l’etapa de 0 a 6 anys. L’Encuentro
