Afirma el pedagog Giuseppe Zago que els fonaments de la pedagogia de Rosa Agazzi (1866-1951) i Carolina Agazzi (1870-1945), les germanes Agazzi, no provenen pas de la ciència i la recerca científica, sinó de la pràctica educativa, del contacte directe amb els infants. De manera que es podria dir que la seva contribució principal és el testimoniatge que la millor pedagogia neix dels problemes educatius reals i de l’exercici continuat de la pràctica professional.
La Diputació de Barcelona invertirà durant l’actual mandat 3,9 milions d’euros en el projecte NOE 4.10 contra l’abandonament prematur
L’educació és una obra de ciència, però també, i sobretot, d’amor
El projecte Cuines apropa infants, mestres i famílies a l’ampli món alimentari i culinari des de diferents perspectives, inquietuds i necessitats. Ho fa amb l’ajuda d’experts en el tema com són la Fundació Alícia, el restaurant Semproniana, els mercats de Barcelona, la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso.
Educar sempre ha estat una tasca difícil, especialment en un entorn econòmic i social com l’actual, que insisteix en el relat de la distopia i el no-futur. L’emergència climàtica és un fet cada vegada més evident en el qual convergeixen bona part dels reptes plantejats a l’agenda 2030 de les Nacions Unides. Per fer-hi front ens calen habilitats específiques.
«Un problema d’ara és la manca de lideratge i de direcció pedagògica capaç de vestir un projecte educatiu integral, coherent i cívic.»
Són nombrosos els projectes d’instituts i escoles que fa temps que treballen per impulsar l’ús del català a les aules, no només perquè esdevingui un canal de comunicació més, sinó com a element d’identificació col·lectiva i cohesió social, i com una manera única d’interpretar la realitat. En repassem alguns d’interessants, que es vehiculen a través de la música, les xarxes socials o la glosa. Espais cada dia més necessaris en un moment de davallada en picat de l’ús social de la nostra llengua.
Un projecte d’aprenentatge-servei d’Òmnium Cultural del Gironès, amb estudiants d’aules d’acollida de secundària. L’alumnat prepara i escenifica un conte a escoles vinculades i a la biblioteca més propera del centre educatiu.
És l’escola de Catalunya en llengua, continguts i actituds per a tots els petits ciutadans. És resultat de l’evolució de la immersió lingüística i la voluntat de cohesió social, que adopta la intercomprensió com a mètode per a l’ensenyament de les llengües vives. A través de les llengües els alumnes s’inicien en el diàleg intercultural i esdevenen ciutadans competents per viure en un món globalitzat. Ho llegim a la declaració de la Societat Catalana de Pedagogia del 2018.
La formació dels mestres l’entenem des del triangle que formen l’experiència viscuda, el saber dels centres educatius i el saber acadèmic. Exposarem aquí com articular els vèrtexs del triangle quan pensem en l’ensenyament de llengües i el lloc concret del català.
Tot i aquesta situació d’emergència lingüística que pateix la llengua catalana encara hi ha ciutadans a Catalunya que exigeixen l’escolarització en castellà, i els tribunals de l’Estat responen obligant a més hores d’aprenentatge en castellà a les escoles.
Als països on va néixer i créixer la llengua catalana, res més no ens fa diferents de les altres regions espanyoles o occitanes. Sense la llengua, quina cosa important ens particularitza respecte de la Provença o de la Toscana? Doncs, com a poble, res més de rellevant.
La conflictivitat que està vivint l’àmbit educatiu en bona part del territori catalanòfon exigeix una anàlisi rigorosa. En situacions de contacte de llengües més o menys conflictives, la definició
dels models lingüístics educatius és determinant.
No en va la planificació de l’adquisició de la llengua, d’una banda, té com a objectiu l’increment d’usuaris i, de l’altra, la creació de vincles emocionals amb els codis apresos i amb una ideologia respectuosa amb la diversitat lingüística.
En aquest número dediquem el dossier de la revista a un tema per desgràcia ben actual: l’ensenyament en català. Després de més de 40 anys de democràcia, i quan ens pensàvem que aquesta era una conquesta consolidada, encara hem de tornar a lluitar perquè no ens discuteixin el dret a tenir una escola en la llengua del país.
Aquest text tracta qüestions d’educació escolar al Brasil, tot tenint en compte els reptes, les urgències, els avenços interromputs i els molts retrocessos, en un context de lluites a favor de l’educació pública.
El Col·legi El Carme, de Lleida, coordina un projecte Erasmus+ K201 TALENT (Teaching and Acquiring Learning European Network Tools) de formació del professorat al voltant del món de les altes capacitats. També en formen part la Universitat de Lleida i escoles i universitats de Polònia, Itàlia, Portugal i Romania.
Eren els anys setanta i en aquella petita i modesta escola municipal s’hi respiraven les ganes de transformar-ho tot. Les classes eren mixtes i no hi havia repressió, més aviat era un entorn de descoberta.
Jaume Soler Daniel (Vilada, 1888-Navàs, 1980) va ser un mestre públic renovador de Navàs que, durant el curs 1930-1931, va passar a dirigir l’escola del Patronat Sant Jordi, acabada de crear en aquell moment. Va ser un centre d’ensenyament bàsic, però que també feia classes d’adults i de música. Soler va fer servir mètodes pedagògics avançats i ensenyava a partir de l’observació i l’experimentació, d’una manera activa. Organitzava colònies, tenia un camp d’experimentació agrícola i publicava una revista titulada El noi català, que s’imprimia a l’escola. En aquesta imatge veiem els alumnes del col·legi en ruta per anar a cantar les tradicionals caramelles, que se solien interpretar –a molts llocs, com a Navàs mateix, encara es fa– el dissabte de Glòria al vespre o el diumenge i el dilluns de Pasqua al matídadadd.
En l’assignatura de Literatura Infantil a la Universitat de Vic m’agrada demanar als estudiants, futurs mestres, que escriguin un text exposant alguna experiència de lectura que vulguin destacar, en el sentit que sigui, de la seva infància. És cert que el record és sempre esbiaixat i parcial, contaminat pel pas del temps; no obstant això, aquesta tria mostra què els va deixar empremta. Doncs bé, en aquests textos hi ha algunes idees que es repeteixen. Molts records positius estan associats a la lectura en veu alta per part d’un mestre o d’un familiar. En canvi, hi ha records més negatius sobre algunes lectures obligatòries acompanyades d’activitats d’avaluació.
Columna. Crear comunitats lectores a l’escola Vanesa Amat Castells Ve a la memòria. Caramelles escolars de Navàs, al Bages Revista Perspectiva Quan jo anava a estudi. Tots els colors de l’Arc Iris Eren els anys setanta i en aquella petita i modesta escola municipal s’hi respiraven les ganes de transformar-ho tot. Les classes eren mixtes
SUSCRÍBETE REVISTA PAPEL + DIGITAL Nuestra portada En el día a día vivimos, disfrutamos, compartimos un mundo de relaciones. Relaciones entre las niñas y los niños, entre los adultos. Relaciones con la naturaleza, los materiales, los espacios… Relaciones que crecen acompañadas de una mirada y un gesto tranquilo, que acoge, que mira, que escucha, que
SUSCRÍBETE REVISTA PAPEL + DIGITAL Convención sobre los Derechos del Niño (1989) https://www.un.org/es/events/childrenday/pdf/derechos.pdf Adoptada por la Asamblea General de las Naciones Unidas el 20 de noviembre de 1989, trata los conflictos armados en los artículos 38 y 39 e incorpora el «Protocolo facultativo de la Convención sobre los Derechos del Niño relativo a la participación
Dos hermanas pequeñas son las protagonistas de este libro para primeros lectores que descubren el mundo y empiezan por conocer su propio cuerpo. Se van nombrando sus diferentes partes –ojos, manos, orejas, cara…– e indicando para lo que sirven o lo que hacen, y todo a través de unas breves rimas simpáticas y sencillas. El texto es bilingüe: castellano e inglés.
SUSCRÍBETE REVISTA PAPEL + DIGITAL Colectivos Estatales de Educación Infantil de 0 a 6 años Los Colectivos Estatales de Educación Infantil de 0 a 6 años nacen en mayo de 2021 de la Plataforma Estatal 0-6. Se crean con el objetivo de construir una red con los colectivos de los distintos territorios y comunidades autónomas
Dar los buenos días y quedarme huérfano de su devolución. Ahora, dispuesta en la horizontalidad y mirando sin vernos, conmovida desde la cara interna de la piel que aguarda su fragilidad.
En el transcurso de la vida de un bebé, de un niño o una niña, es muy frecuente que aparezcan signos que despierten cierta preocupación en los padres. Las preocupaciones son normales teniendo en cuenta que, naturalmente, cualquier madre, cualquier padre, desea tener un hijo «perfecto». Las propias necesidades narcisistas de los padres solo pueden verse satisfechas con un desarrollo sano de los hijos.
Una pareja de piernas asoma al fondo, a la izquierda, bajo una mesa tapada por una tela, completamente ajenas a todo lo demás que ocurre alrededor. Sé que son de dos niños, y que van «armados» con una única linterna que proyecta imágenes de dinosaurios.
«Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar…». La infancia no conoce a Jorge Manrique, ni a Heráclito, ni a los creadores de Caronte y la laguna estigia… Pero todos ellos fueron alguna vez infancia. Los grandes sabios que se atrevieron a explicar el mundo parecen solo accesibles para los estudiosos de la filosofía. La sabiduría de quienes supieron contar historias, al alcance de los estudiosos de la literatura. Pero el saber erudito de los grandes pensadores estudiados puede venir de experiencias vividas durante la infancia, cuando en los primeros años de vida, e incluso antes, estamos adquiriendo, sin advertirlo, conocimiento sobre quiénes somos, de dónde venimos y a dónde vamos.
Está en boga hablar de la educación emocional: la formación del profesorado se vuelca en ello, hay cientos de publicaciones, libros infantiles, webs, artículos, estudios, etcétera, en los que se nos insta a incluir en nuestra didáctica programas, materiales y recursos «emocionales». Podemos coincidir en las razones que explican la necesidad de su inclusión, pero en lo que no estamos de acuerdo es en que esto deba ser abordado con un tiempo o un profesional dedicado a ello, como si fuese algo que se pueda desagregar del resto de la vida en la clase o en el centro.
La primera parte de esta extensa reflexión (publicada en la revista anterior, Infancia, 192), se abría con unos interrogantes que la filósofa Marina Garcés plantea en su libro Nueva ilustración radical (2017): «¿Qué saberes y qué prácticas culturales necesitamos elaborar, desarrollar y compartir por una sociedad mejor en el conjunto del planeta?». Gino Ferri traslada este gran reto filosófico al ámbito de la educación infantil y lo reformula así: ¿por qué aprendizaje debería apostar la escuela contemporánea?
Los efectos del confinamiento se han ido extendiendo como largos tentáculos por nuestras vidas y por nuestras formas de vivir y sentir la vida.
Cientos de miles de menores de edad están atrapados en conflictos armados como soldados, sufren a causa de la violencia sexual, los malos tratos y la explotación, son víctimas de restos explosivos de la guerra y de las minas antipersona o se ven forzados a desplazarse. Ahora la historia se sigue repitiendo más cerca, en Ucrania, pero en el mundo entero las guerras hunden a la infancia y siguen destrozando vidas.
SUSCRÍBETE REVISTA PAPEL + DIGITAL Editorial. La guerra hunde la infancia y la vida Cientos de miles de menores de edad están atrapados en conflictos armados como soldados, sufren a causa de la violencia sexual, los malos tratos y la explotación, son víctimas de restos explosivos de la guerra y de las minas antipersona o
Crèdits Edició i administració: Associació de Mestres Rosa Sensat Av. de les Drassanes, 3 – 08001 Barcelona. Tel.: 934 817 373 redaccioinfancia@rosasensat.org – www.rosasensat.org Direcció: Eva Sargatal i David Altimir Cap de redacció: Raimon Portell Coordinació: Mercè Marlès Consell de Redacció: Mercè Ardiaca, Montserrat Baliarda, Teresa Boronat, Joana Camps, Elisenda Campos, Assumpta Carreras, Missi Casacuberta,
Normes internacionals de protecció de la infància en conflictes armats Convenció sobre els Drets de l’Infant (1989) https://dretssocials.gencat.cat/web/.content/03ambits_tematics /07infanciaiadolescencia/observatori_drets_infancia/destacats_columna_dreta /Convencio_drets_infancia.pdf Adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, tracta els conflictes armats en els articles 38 i 39 i incorpora el «Protocol facultatiu de la Convenció sobre els Drets
La Fira del Conte de Medinyà La Fira del Conte de Medinyà és un espai de trobada de lleure familiar al voltant del conte. I té com a primer estímul l’homenatge a Hans C. Andersen que, en el seu viatge a Barcelona, va fer parada prop del riu, sota al castell de Medinyà, buscant recés
Per un any, canviem de gènere. En aquesta secció dedicada a la literatura per als més petits, substituïm els contes per poemes. I el primer problema que ens trobem és quins autors seleccionem. En tenim un munt. N’hi ha que s’han dedicat de ple als més petits i d’altres que han compaginat la seva producció destinada als adults amb una de més específica per als infants. Sigui com sigui, solament en podem oferir un tast. Posem la mel a la boca, com a incentiu perquè la poesia ressoni per les escoles, aprofitant que els infants ja l’han tastada, que en porten molta de casa, en forma de cançons de bressol, moixaines, jocs de falda…
Dediquem aquestes pàgines a reflexionar sobre la importància de l’alimentació saludable per al bon creixement físic, educatiu, cultural i social dels infants des d’una mirada etnopoètica i literària.
Hi ha mossegades esporàdiques que són més aviat exploratòries; en aquestes, l’infant prova què passa quan mossega, de la mateixa manera que provaria què succeeix quan posa el dit dins un forat. Però també hi ha d’altres mossegades que es donen de forma més reiterada i que no sorgeixen de la pròpia exploració sinó que poden formar part d’algun tipus de descàrrega emocional o estar relacionades amb altres factors. Quan les mossegades són reiterades poden generar situacions incòmodes amb les famílies, i les professionals podem sentir sensació de culpa, d’impotència i responsabilitat. Trobar recursos que ens ajudin a acompa-nyar-les i minimitzar-les, així com donar respostes que ajudin a protegir totes les parts implicades, es converteix en un gran repte a assolir.
La col·lecció mars de Rosa Sensat recupera títols emblemàtics de la nostra història. Si fóssim un país que posés en valor la cultura, aquests títols mai haurien desaparegut de les llibreries. Però la realitat és que durant desenes d’anys han estat descatalogats. Fer la feina de buscar, seleccionar, actualitzar (cobertes, il·lustracions originals, llenguatge…) davant de tot el que hi ha per fer no deu haver estat fàcil. Ho parlem amb en Joan Portell, un dels responsables de la creació d’aquesta col·lecció del catàleg de publicacions de Rosa Sensat que va veure la llum ara farà més de deu anys.
Presentar de costat les paraules ciència i primera infància sol comportar dos tipus de reaccions adverses. Per una banda, les persones que dediquen la seva vida i la seva feina a la investigació científica miren amb recel la possibilitat que els infants des de ben petits puguin fer res semblant a la ciència. Per l’altra, les mestres i educadores responsables de l’educació dels més petits senten aversió a pensar que els infants puguin tenir experiències semblants a les que recorden elles de la seva escolaritat en relació amb la ciència.
Està documentat que, en tots temps i en totes les cultures, els nens i les nenes juguen a «crear alguna cosa» sempre que hi hagi les condicions necessàries i adequades. Tenint en compte l’estreta interrelació entre joc i desenvolupament, és a través de la seva pròpia activitat que arriben al coneixement.
La vida a l’escola és plena de situacions de joc que parteixen de la imaginació dels infants. Les seves mans fan i desfan, al mateix temps que el seu pensament és actiu en la recerca continuada de tot allò que els envolta i que hem preparat per a ells en el context educatiu. Fer visibles les històries durant el joc dels infants pot donar pistes de quin és el rol de l’adult, la importància del material no estructurat i el valor de donar temps als infants per realitzar el seu joc.
Teresa Buscart, mestra, logopeda i psicòloga, va morir el dia 19 de novembre de 2008 a Vic als 51 anys. Vinculada als estudis de Mestre en Educació Infantil de la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic durant vint anys, les seves aportacions pedagògiques han contribuït a la millora de l’etapa educativa de 0 a 3 anys.
Sense una reflexió profunda, rigorosa i argumentada sobre el concepte d’aprenentatge és molt difícil produir avenços significatius en el procés de transformació educativa en què estem immersos. Cal resignificar aquest concepte que tant determina el que es viu a les escoles perquè aquesta «tercera primavera pedagògica» (Vallory, 2018) de la qual es parla no es quedi en un canvi de forma i es produeixi una transformació molt més radical i significativa de l’educació.
En l’organització de l’escola i especialment de les estances és essencial que es tingui en compte un espai i un temps per poder observar. En aquest sentit, cal considerar l’observació com a element clau si volem entendre els infants, saber què passa amb més profunditat i conèixer què necessiten a cada moment. Només qui observa serà capaç de donar a l’infant el que necessita per créixer.
A Instagram i Twitter oferim un espai d’opinió i de debat sobre fer de mestre, l’escola i l’educació. A la revista, hi recollim part d’aquestes converses. És una oportunitat d’intercanvi al voltant de temes d’interès entre diferents persones a les xarxes socials. Una oportunitat de fer infància en xarxa.
