Arxius: Revista

«Tot té un fi», «Les coses es fan per alguna cosa», «Fer per fer és una ximpleria», «No perdis el temps», «No deixis per a demà el que puguis fer avui», i així podríem omplir pàgines i pàgines amb expressions, dites i refranys que des que naixem es van gravant a foc lent en el més pregon del nostre ésser.

Recuperem la falda disponible, acollidora, plena de calma, sense presses, la falda de la tendresa.

Un cop més, els infants ens sorprenen i ens captiven amb les seves genialitats. En pensar una proposta de material per a un espai concret –en aquest cas, reutilitzant material–, ens venen al cap diverses hipòtesis sobre allò que els infants poden fer: quines possibles combinacions, quins aprenentatges, quines situacions de relació, quines descobertes…

Parlem de la importància de deixar que els infants vagin descalços. Durant els primers anys de vida els infants exploren i descobreixen el seu cos i el món que els envolta. Els peus són una part primordial per fer aquest descobriment. Anar descalços vol dir descobrir-nos i descobrir el món, i afavoreix el desenvolupament motriu i mental dels infants.

Prendre consciència de quin temps tenim a l’escola i quin temps volem pot ajudar-nos a enllaçar Kairós –el temps de les coses especials– i Chronos –el temps cronològic–. No amb la idea que l’un ha d’absorbir l’altre, ni que l’ha de fer desaparèixer, sinó que els dos, vinculats, puguin ballar una dansa harmònica on l’infant es senti ben atès en totes les seves necessitats, però també cobert en interessos i provocacions que li permetin anar més enllà en les seves investigacions.

Som a la classe de 3 anys, en un inici de curs marcat per unes mesures sanitàries que ens recorden contínuament que alguna cosa és diferent del que coneixíem. El curs ha començat ple de primeres vegades per a tots, per a tot. Però un cop dins l’aula veiem que el món no s’atura i que els infants segueixen creixent i experimentant amb tot allò que els envolta. Tocar, provar, endevinar, insistir, equivocar-se, descobrir… és la seva manera d’entendre el món, la seva manera de comunicar-se, la seva manera d’aprendre i de deixar petjada.

A Instagram oferim un espai d’opinió i de debat sobre fer de mestre, l’escola i l’educació. A la revista, hi recollim part d’aquestes converses. És una oportunitat d’intercanvi al voltant de temes d’interès entre diferents persones a les xarxes socials. Una oportunitat de fer Infància en Xarxa.

En el dia a dia trobem escenaris de joc projectats per les xiquetes i els xiquets. Escenaris amb vida, rics i naturals, on el llenguatge del gest és el protagonista. Són gestos que apropen, que parlen, que són compartits, que acullen; gestos que són el mirall de com són tractats; gestos que donen i reben, agradables o desagradables; gestos vius i actius, amables i tranquils…

Cacauet teatre http://cacauet.net/ audiocontes Amb aquests audiocontes, el grup de teatre Cacauet posa veu, música i sons a històries i contes originals per viatjar amb els oients. Els seus contes tenen en compte molts aspectes, des del missatge que se’n desprèn, amb què es vol que tothom es pugui sentir inclòs, a un ampli ventall

RECONÈIXER L’ESSÈNCIA DE L’ESCOLA.
Fer de mestres des dels perquès
Hem viscut un curs 2020-2021 immersos de ple en una emergència social com mai l’havíem viscut abans. La Covid-19 ha desencadenat, o ha fet més evidents, altres crisis a més de la sanitària: la crisi econòmica, la crisi social i la crisi educativa. El sistema sanitari combat el virus als centres de salut, però l’escola també fa un paper decisiu per apaivagar aquesta crisi. Mai no ens havíem trobat en una situació de pandèmia mundial com l’actual. Mai no ens havíem sentit tan fràgils com a societat, i justament perquè vivim moments d’emergència hem treballat per mantenir l’escola en ple funcionament, amb responsabilitat i valentia, com un servei públic essencial.

A l’informe per a la unesco de la Comissió Internacional sobre Educació per al Segle XXI elaborat el 1996 sota la direcció de Jac­ques Delors es definien així els quatre pilars d’una educació per al segle XXI: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts, aprendre a ser. Apren­dre és, doncs, adquirir consciència, comprendre fets, conceptes, principis, habilitats i actituds mitjançant l’experiència i l’estudi. Aplicar aquest pensament als infants fins als 6 anys ens empeny a preguntar-nos si el primer pas per aprendre a conèixer és desvetllar la curiositat.

«Contribuir al món de la petita infància ens fa créixer com a adults»

Va contribuir a construir una de les primeres escoles bressol de Barcelona i va participar en les lluites perquè es constituís el Patronat de l’Ajuntament de Barcelona, on hi va treballar com a tècnic. Ara, formadora i assessora de mestres d’educació infantil, Rosa Vidiella reflexiona sobre temes concrets, que ajuden a elaborar projectes d’educació infantil. Mai de forma concloent, sempre oberta als nous coneixements científics i a les futures innovacions que aportin les escoles, treballa sobre projectes vius, que es posen a la disposició dels nous mestres i de les famílies.

L’espai del pati és un lloc viu, ric i ple d’oportunitats, que ens fa reflexionar i qüestionar sobre com transformar-lo i convertir-lo en un espai més cuidat, més pensat, més natural, que respongui a les necessitats dels infants i que n’aculli les propostes de joc, de relació, de moviment i d’aprenentatges.

La confiança en l’infant és un element clau per al seu desenvolupament harmònic. Els nens i les nenes necessiten que els seus éssers més propers hi confiïn, per poder confiar en si mateixos i així desplegar les seves capacitats innates de forma saludable. L’escola ha d’esdevenir un context on existeixi aquesta confiança real en les capacitats de l’infant. Els equips educatius, fugint de la mirada adultcèntrica pròpia de la nostra societat, podem tenir en compte alguns aspectes per oferir marcs on les iniciatives dels infants puguin ser realment escoltades des de l’amor i el respecte.

Els materials de tradició oral (cançons, cantarelles, endevinalles, jocs, contes, faules, refranys…) sorgeixen d’un procés de creació popular a partir de formes de vida mil·lenàries, de pràctiques, conductes, activitats i relacions socials o de creences religioses, entre altres manifestacions dels pobles, i constitueixen un corpus artístic perenne d’abast internacional, amb múltiples variants i adaptacions segons les èpoques, les cultures i els llocs geogràfics, però presents a tot arreu. I a més a més de formar part de molts aspectes de la vida, sovint han servit d’inspiració a músics i literats que han begut d’aquestes fonts per a les seves produccions literàries i musicals.