Si hi ha una paraula que defineix Marina Garcés (Barcelona, 1973) és el compromís. Compromís amb la vida com un bé comú. Compromís amb la cultura com a eina d’emancipació. Compromís amb el pensament crític col·lectiu. Compromís amb l’educació dels fills. Compromís amb la docència universitària de qualitat. Compromís, en definitiva, amb la dignitat i la llibertat.
La idea d’okupació amb k evoca la legitimitat d’apropiar-se d’una propietat que és d’un altre. Això és el que han fet algunes famílies amb l’escola, fins al punt d’amenaçar l’autoritat dels docents o dels directius del sistema. No sempre ha estat així; en alguns casos han cooperat per crear una comunitat educativa plural, si bé és cert que hi ha famílies que se senten estrangeres a l’escola i no gosen entrar-hi.
El pensament crític, la identitat i el gènere o l’emergència climàtica són alguns dels temes que marquen l’agenda social, debats d’actualitat que també afecten mestres i alumnes. Al llarg de tres articles plantegem el com i el perquè d’abordar-los, també, des de l’aula.
En els darrers 20 anys, Alemanya ha viscut una de les reformes educatives més importants de la seva història amb la implantació progressiva de les Ganztagsschulen, escoles a temps complet que han aconseguit millorar el nivell acadèmic dels alumnes. En parlem amb una de les principals impulsores, Heike Kahl.
La Unió Digital Globalitzadora (UdG) és una organització a escala interplanetària. El seu objectiu és conquerir tots els planetes habitats de l’Univers. I ho està aconseguint amb l’ús dels videojocs. Diversos planetes llunyans ja han estat sotmesos. Ha arribat el torn al planeta Terra. La UdG ha abduït una jugadora a través de la seva consola de jocs. Així és com opera l’organització: segresta un habitant del planeta, l’estudia a fons i llança un atac selectiu.
Fa una dècada que la paraula gamificació, derivadadel mot ‘joc’ en anglès, es va anar escampant en entorns empresarials. Des d’aleshores està en boca de tothom, s’usa en contextos diversos i no sempre amb el mateix significat. Esvaïm els dubtes i us expliquem com aplicar aquesta tècnica en un entorn educatiu.
Periodista i escriptor, Ignasi Aragay recorda la seva experiència com a alumne a l’escola Sadako en un relat personal i emotiu que ens transporta als anys finals del franquisme.
L’Escola de Bosc, creada el 1914 a Montjuïc per l’Ajuntament de Barcelona, va ser una de les obres més esplèndides i rigoroses de l’Escola Nova a Catalunya. La directora Rosa Sensat i Vilà deia: «Hem d’aprendre a perdre el temps per tal de guanyar-lo. No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres. La primera cosa és aprendre a viure». Observant aquesta fotografia, el catedràtic i biògraf de Rosa Sensat, Josep González-Agàpito, feia aquesta reflexió: «Fa més de cent anys i encara tenim escoles que semblen més antigues…».
En la nova etapa de la revista, que encetem amb la publicació d’aquest número 411, hem constituït un Consell Assessor –en substitució de l’antic Consell de Redacció– format per les dotze persones següents: Maria Ballbé, Josep Callís, Rai Carreras, Marta Comas, Jaume Cortada, Júlia Cubarsí, Rocío Garcia, Ana Maestre, Elena Noguera, Joan Portell, Pilar Ruibal i Joan Vila. Alguns d’aquests professionals ja formaven part del consell de l’etapa anterior, sota la direcció de Xavier Besalú, i d’altres s’han incorporat ara per començar aquesta nova singladura. Aprofitem aquestes ratlles per agrair-los aquest servei i reconèixer també la tasca feta per l’anterior director, que continuarà col·laborant amb nosaltres.
Seny, mesura, ironia i continuïtat. Són, segons Josep Ferrater Mora, els trets essencials de Catalunya que defineixen la nostra manera de ser. Dels quatre estils de viure que Ferrater descriu a Les formes de la vida catalana, la continuïtat és el que senyoreja per sobre dels altres. El nostre país, diu el filòsof barceloní, és substancialment tradicionalista, si per tradicionalisme entenem una manera de respectar el passat i de voler que perduri.
Alfonso se agarra fuerte, con una de sus manos, al adulto que le ofrece seguridad, lo acompaña y simplemente espera con calma a que el niño esté listo para explorar, con curiosidad, el mundo que los rodea.
Los materiales con que realizan sus productos son madera, principalmente, y espuma. Se han especializado en la línea Pikler-Lóczy y en psicomotricidad interior y exterior. Tienen un blog muy interesante que nos permite ver ejemplos de cómo es usado este material por niños y niñas.
Un Zorro Autora e ilustradora: Kate Read Traductora: Estrella B. del Castillo Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2019 Este es un libro de miedo para contar del uno en adelante. En él un zorro, número a número, se interna en un gallinero dispuesto a cenarse a tres gallinas. Con el nueve se alcanza el clímax
Esta Convención fue aprobada por las Naciones Unidas en 1989. El Estado español la adoptó el 26 de enero de 1990 y la ratificó el 6 de diciembre del mismo año. La versión que aquí se publica se ha redactado para los niños, simplificada y reducida por P. Benevene, F. Ippolito y F. Tonucci para la Fundación Basso (Italia), www.fondazionebasso.it. Se invita a las administraciones locales, les escuelas y las asociaciones a utilizar libremente esta versión, para favorecer la máxima difusión y comprensión de este documento fundamental entre niños y jóvenes.
Manifestamos el compromiso de la Asociación de Maestros Rosa Sensat para contribuir a hacer posible el derecho a una educación más justa y más humana, desde la educación pública. Los principios y las ideas que presentamos van más allá de concreciones de cara al próximo curso, y son el horizonte que hace que nos movamos y persigamos la utopía desde la incertidumbre.
En los tiempos en que los abrazos y las caricias terminaron de golpe, muchas cosas cambiaron a nuestro alrededor. Tuvimos que replantear nuestro trabajo, nuestra forma de comunicarnos y relacionarnos.
Proactiva Open Arms, ONG catalana de rescate marítimo creada el 2015, recibió el Galardón Marta Mata de 2019 en su modalidad colectiva. Lo aprovechamos para hablar con Ángeles Schjaer, activista de esta organización.
Todo comenzó con una botella con arena del desierto de Jordania. Una arena que fue guardada en una botella de agua vacía con el fin de formar parte de los recursos educativos de nuestras clases. La emoción que produciría al recordar los momentos vividos en el viaje aflorarían al compartirlos con los niños y niñas. Una botella que estuvo esperando el mejor momento para aparecer en la clase de forma misteriosa. La necesidad surgida en los niños y niñas de conocer el desierto nos hizo recordar las vivencias reales y buscar la arena guardada como un tesoro.
Los niños y las niñas del grupo de cuatro años (Los Globos) de la Escuela Infantil Municipal Arlequín de Granada, familias y maestra, comparten momentos de crecimiento y enriquecimiento mutuo, en un proyecto común, mediante el proceso y la transformación de las aceitunas: «Del árbol a la mesa».
Un encuentro con las familias para realizar cestos de trapillo, creados con mucho cariño y sensibilidad, nos lleva a algo mucho más profundo. Y es que un simple ovillo de trapillo ha unido familia y escuela en un mismo laberinto vital, con un mismo objetivo: crear para los niños y las niñas, para su felicidad, placer y disfrute.
La sociedad en la que vivimos no reconoce, todavía, la importancia de los primeros años de vida en el desarrollo personal y social de las personas, pero las educadoras de la Escue-la Infantil Urmendi tenemos claro que es en estos primeros años en los que se construyen y desarrollan tanto las habilidades como los valores básicos de socialización y los diferentes conocimientos.
Los juegos de riesgo son un medio para los niños y las niñas para mejorar sus competencias en materia de dominio de los riesgos. Abordan el mundo que los rodea a través del juego; los motivan la curiosidad y la necesidad de entusiasmo; ensayan la gestión de situaciones de riesgo reales en juegos arriesgados, y descubren lo que es seguro y lo que no.
En un par de meses de verano crecemos un año, pasamos de curso; sobrevivir a una pandemia es como haber crecido un siglo. El dolor compartido une, porque es una forma de amor encontrado.
En los últimos meses se ha hablado mucho de las ratios. En este editorial ya llegamos tarde, pero no por eso queremos dejar de comentar. Y hacerlo significa mencionar también los grupos estables, de convivencia o burbuja. El término es lo de menos para designar un número de niños y niñas fijo para un solo maestro para atenderlos y evitar que se relacionen de manera presencial con otros grupos. Del número de niños y niñas por maestra, de esta ratio, hablamos.
Dues nenes i un bassal. Un dia de pluja ens permet poder ser testimonis d’un conjunt de fets quotidians que poden anar molt més enllà de sortir a trepitjar bassals.
Partim d’una pregunta: mòbils i tauletes a l’abast dels infants? I es presenta com un toc d’alerta a les famílies i als adults en general. Sempre és millor compartir el temps amb els més petits que deixar-los endollats a les pantalles. Cosa, és clar, que els fascina i que, sovint, és un recurs que permet deixar de sentir-los, tenir-los distrets, evitar que molestin.
Manifestem el compromís de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per contribuir a fer possible el dret a una educació més justa i més humana, des de l’educació pública. Els principis i les idees que presentem van més enllà de concrecions de cara al curs que ve, i són l’horitzó que ens fa moure i perseguir la utopia des de la incertesa.
He formulat així aquesta pregunta perquè crec que tant pot sortir de la boca d’un infant com d’un gran. Només cal, això sí, que un dels dos mostri algun interès pel llibre en qüestió.
El proper 23 d’octubre es compleixen cent anys del naixement de Gianni Rodari, el gran geni de la fantasia. I ho volem celebrar amb un conte, un poema i un joc que va crear aquest escriptor meravellós.
Aquesta Convenció va ser aprovada per les Nacions Unides el 1989. L’Estat espanyol la va adoptar el 26 de gener de 1990 i la va ratificar el 6 de desembre del mateix any. La versió que aquí se’n publica ha estat redactada per als infants, en forma simplificada i reduïda, per P. Benevene, F. Ippolito i F. Tonucci per a la Fundació Basso (Itàlia), www.fondazionebasso.it. Es convida les administracions locals, les escoles i les associacions a utilitzar lliurement aquesta versió, per afavorir la màxima difusió i comprensió d’aquest document fonamental entre els infants i els joves.
Poca gent es pot creure que els infants de 2 a 6 anys celebren la varietat d’ingredients de les amanides que se’ls ofereixen a les nostres escoles, ingredients que a alguns adults fins i tot ens costa acostumar-nos als seus sabors i textures. Hi ha tècniques i trucs per aconseguir-ho.
El juliol del 2019 es va organitzar la Jornada Internacional de Educación Infantil, Pensando con Irene Balaguer. D’Itàlia, hi van assistir Anna Lia Galardini i Sonia Iozzelli. I, aprofitant l’ocasió, Maite Pujol, del Consell de la revista Infància va poder parlar-hi breument i recollir la seva visió actual de la infància. Aquestes mestres i pedagogues han fet del sistema municipal integrat de les escoles del 0-6 de la ciutat de Pistoia un lloc de trobada i d’intercanvi, d’experimentació i de creació i sempre obert a la ciutat i la natura.
L’Èlia i la Lucía, de 4 anys, parlaven de posar una botiga en un espai de la classe. Era una conversa privada, entre elles, mentre jugaven. De fet, feien joc simbòlic i ja representaven una botiga. L’endemà al matí, a la trobada, ho proposen als seus companys.
Sabem que l’infant juga per viure i la seva necessitat innata el porta a aprendre. El joc és el que el posa en relació amb l’entorn i és en aquest context on estableix les primeres relacions amb les persones que l’envolten.
Cada dia el sol entra per les finestres. Les ombres són presents i són motiu de curiositat i de joc. A més, van observant com el sol «es va movent» a través de l’aula.
El joc que els infants fan a l’interior, a l’estança o al laboratori té una continuïtat i una coherència amb el joc que l’infant desenvolupa a l’exterior, al jardí. En aquest cas, parlaré d’una experiència al laboratori de la llar d’infants.
El plaer de conquistar reptes. Cadascú ho fa a la seva mida, cadascú ho fa al seu moment. Que fàcil que és quan la mirada de l’adult l’acompanya i li dona seguretat per continuar. L’arc espatllera, més que un element motriu, és un element per créixer i viure.
Gairebé sempre oblidem que l’educació, igual que les plantes, creix en dues direccions: primer cap a dins –avall–, les arrels –el que és personal, el jo, l’esfera individual–, i després cap enfora –amunt–, les fulles i les flors –el que és social, col·lectiu–. De la mateixa manera, el creixement de l’infant és un tot orgànic. El seu desenvolupament emocional, físic i cognitiu és inseparable i interdependent. I, de la mateixa manera que algunes plantes necessiten més o menys aigua, més o menys sol, cada infant és diferent i té necessitats diferents.
A Instagram oferim un espai d’opinió i de debat sobre fer
de mestre, l’escola i l’educació. A la revista, hi recollim part d’aquestes converses. És una oportunitat d’intercanvi al voltant de temes d’interès entre diferents persones a les xarxes socials. Una oportunitat de fer Infància en Xarxa.
Els darrers mesos s’ha parlat molt de les ràtios, amb la sensació que ha estat un tema de mercat i de cotitzacions i quotes a l’alça. En aquest editorial ja arribem tard, però no per això volem deixar de parlar-ne. I fer-ho significa esmentar també els grups estables, de convivència o bombolla. Tant se val el terme que utilitzem per designar un nombre fix d’infants per a un sol mestre perquè en tingui cura i eviti que es relacioni de manera presencial amb d’altres grups. Del nombre d’infants per mestra, d’aquesta ràtio, és del que volem parlar.
Comitê Paraguaio Revista aberta em pdf Editorial Aprendendo com outras culturas Tema Um convite à pesquisa intercultural colaborativa Zayda Sierra Mediação cultural, um exercício para possibilitar uma cultura contemporânea Vanesa Cejudo Mejías Entrevista Revalorização das raízes culturais dos Povos Indígenas Representantes da Organização Madre Tierra Roberto Ayala Hornung Cultura e expressão O Beija-flor
Savio me solicita la cámara con la que documento sus historias de aprendizaje. Y se la entrego sabiendo que, con ello, me doy a una aventura que no sé dónde nos llevará. Comienzan a trazar redes de sentido entre cámara, pared y sombras. Las fotografías se convierten en un baúl donde atesorar lo hallado.
Hendere y la crisis del coronavirus es una publicación que consta de cinco capítulos en los que Hendere, la protagonista, nos cuenta lo que sucede en su entorno más próximo, para ir ampliando su mirada hacia una realidad más global, compartiendo sus dudas y reflexiones durante la crisis del coronavirus.
El pequeño cocodrilo tiene una dificultad: no le gusta el agua. Por ello, no puede jugar con sus hermanos y hermanas, pues lo que a él le gusta es subirse a los árboles.
Esta Convención fue aprobada por las Naciones Unidas en 1989. El Estado español la adoptó el 26 de enero de 1990 y la ratificó el 6 de diciembre del mismo año. La versión que aquí se publica se ha redactado para los niños, simplificada y reducida por P. Benevene, F. Ippolito y F. Tonucci para la Fundación Basso (Italia), www.fondazionebasso.it. Se invita a las administraciones locales, les escuelas y las asociaciones a utilizar libremente esta versión, para favorecer la máxima difusión y comprensión de este documento fundamental entre niños y jóvenes.
Aprendemos pisando, tocando, acariciando. Aprendemos viendo, mirando, observando. Aprendemos degustando, saboreando, paladeando. Aprendemos oyendo, escuchando, percibiendo. Aprendemos oliendo, olfateando. Pero, sobre todo, sobre todo, aprendemos cuando sentimos que nos aman, porque es entonces cuando nos esponjamos y es entonces cuando, por los poros, por la nariz, por la boca, por las orejas y por los
Poca gente se puede creer que pequeños de 2 a 6 años celebren la variedad de ingredientes en las ensaladas que se les ofrecen en nuestras escuelas, ingredientes que a algunos adultos ya nos cuesta hacernos a sus sabores y texturas. Hay técnicas y trucos para conseguir el éxito.
