Arxius: Revista

L’any 1990 es va instal·lar, a l’avinguda de l’Estadi que dona accés al Palau Nacional del parc de Montjuïc –seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya–, una escultura dedicada al conegut pedagog Francisco Ferrer i Guàrdia (1859-1909). Escric Francisco, i no pas Francesc, perquè aquest era el seu nom: no acabo d’entendre d’on ens ve aquesta dèria de canviar els noms de les persones… Francesc i Francisco són dos noms diferents, com ha demostrat Joan-Lluís Marfany a La llengua maltractada. Tornant a l’escultura, és un nu masculí atlètic, en tensió i de puntetes, que alça la torxa de la llibertat amb les dues mans. L’obra és una còpia de Robert Ghysels de l’original esculpit l’any 1911 per l’artista Auguste Puttemans (Brussel·les, 1866-1927), després de la protesta internacional contra l’afusellament de Ferrer, el 13 d’octubre del 1909. Precisament cada 13 d’octubre la Fundació Ferrer i Guàrdia hi organitza una ofrena floral, en la qual participen un bon nombre d’entitats, d’entre les quals l’Associació de Mestres Rosa Sensat. 

L’escola pública Eiximenis de Girona fa 38 anys que porta a terme un projecte que pretén que tots els alumnes del centre s’embarquin en el viatge de l’educació i en siguin protagonistes. A partir de la geometria i l’anatomia, i amb una eina antiga, el dibuix, desafien les omnipresents pantalles per accedir d’una manera decidida al coneixement.

L’objectiu és crear un espai d’escolta activa, que doni veu a l’infant i generi un ecosistema de relacions que nodreixi el procés d’aprendre i que l’acompanyi en les necessitats individuals.

Marta Mata i Garriga (1926-2006) no va ser mai consellera d’Educació a Catalunya. El motiu és prou conegut: entre 1980 i 2003 va governar Convergència i Unió i ella, el 1976, es va fer militant del PSC. Però tampoc no va ser ministra d’Educació durant el govern socialista (1982-1996)… Potser per això va acceptar amb tanta il·lusió, al final de la seva vida, de presidir el Consejo Escolar del Estado, un reconeixement a la seva trajectòria, però també un desgreuge…

Un mestre català que als anys trenta del segle passat exerceix en un poblet de Burgos i hi aplica un mètode pedagògic francès, la tècnica de Freinet, provoca un gran impacte educatiu i ideològic. Després d’un llarg silenci, es desenterra la història del mestre que va prometre el mar als seus alumnes.

Durant segles, quan els infants anaven a aprendre de lletra i poca cosa més, la família i el veïnat eren els encarregats de transmetre el patrimoni cultural i lingüístic a les noves generacions. Penso en un aprenentatge no reglat, informal, però d’un valor incalculable.

«Georg Kerschensteiner i Janusz Korczak
són els meus autors de capçalera»

Els baixos resultats d’aprenentatge dels infants i adolescents porten a qüestionar-nos què hauríem de fer millor com a societat del benestar que volem ser. Escoltant-los obtenim algunes idees d’acció per orientar els nostres esforços i il·lusions.

El 23 de novembre del 2023 vam commemorar els drets dels infants i vam donar veu a futures mestres d’Educació Infantil de la Universitat de Barcelona i a mestres en actiu en un acte organitzat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat a la sala d’actes de l’entitat.

Les plataformes de participació infantil són crucials perquè els infants fomentin la consciència dels seus drets, que es reconeguin com a actors socials i que exerceixin la ciutadania, liderant transformacions col·lectives.

Treballar per projectes és una opció pedagògica que es fa cada vegada més en moltes escoles. Com a exemple, presentem el treball dut a terme pels alumnes de l’Escola Les Pinediques de Taradell, i la gran escultura resultant, creada amb objectes quotidians, que representa els drets dels infants.

Protegir els infants és competència dels adults, però diàriament es manifesta la transgressió d’aquesta norma i la vulnerabilitat de qui no es pot defensar. Poder llegir, sentir, pensar i parlar per construir i impregnar-se d’un discurs democràtic, i ser més solidari, empàtic i crític, és el repte de la MiniBAT de la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que posem a disposició d’escoles i instituts.

La Declaració de Ginebra sobre els drets de l’infant és una de les primeres fites d’un llarg i inacabat itinerari. Redactada per Eglantyne Jebb a Ginebra l’any 1923, en el context del període d’entreguerres, pren actualment un significat renovat davant les imatges dels milers d’infants morts o que malviuen enmig de les bombes i les ruïnes de la Franja de Gaza.

Què fa que la vida d’un infant es vegi inscrita en un cercle de vulnerabilitat del qual li és difícil sortir? Aquesta és una de les preguntes principals que des del Síndic de Greuges ens hem formulat a l’hora de redactar l’informe sobre els drets dels infants i adolescents de l’any 2023.

El segle xx va ser el del descobriment dels drets dels infants. En alguns casos s’hi ha arribat amb lentitud, com per exemple a l’hora d’universalitzar el dret a l’educació. El 1923-1924 es va fer pública la Declaració de Ginebra, el 1959 la Declaració Universal dels Drets dels Infants de les Nacions Unides i el 1989 és l’any de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant. Un text que hauria de ser, com llegireu en aquest dossier, d’indignació i de revolta.

La colonització de Malàisia per part del Regne Unit ha marcat el seu sistema educatiu. El professorat d’aquest país s’enfronta avui a un gran repte: entendre i abraçar una societat amb diversitat de cultures, religions i ètnies. I això comporta haver de reaprendre l’educació per fomentar la superació dels alumnes.

El 23 de maig del 2023 a la comunitat Segundo Montes d’El Salvador (Meanguera, al departament de Morazán), el govern de la República d’El Salvador va batejar un centre educatiu amb el nom de Banyoles Solidària.

La Salle Gràcia va ser l’escola de la meva vida, on vaig passar dels pantalons curts als pantalons llargs, als mateixos anys en què vam passar de Franco a Tarradellas. El meu curs va inaugurar l’EGB i el BUP i vaig veure el pas a una escola que es preguntava què més podia fer pels alumnes, a part de donar-los una preparació acadèmica i uns nivells d’urbanitat i disciplina que mantinguessin alt el bon nom de l’escola.

Alexandre Galí, a la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, explica que en un edifici de Sarrià que havia estat ocupat als jesuïtes s’hi va instal·lar un Institut-Escola, que es va batejar amb el nom d’Ausiàs March. El cos central d’aquest centre va ser destinat a una mena d’escola de ple aire lliure per a un miler d’infants, tots nois, als quals es donava el dinar i el berenar. Diu Galí que era una organització impressionant. Aquests nois, procedents en bona part dels barris més pobres de la ciutat, eren transportats cada dia amb el respectiu braçal –que es pot observar a la fotografia– a l’institut de Sarrià.

L’existència de l’escola en català ha estat sempre marcada per les vicissituds històriques que ha viscut el país. També, és clar, pels graus d’oficialitat que ha tingut la llengua, secularment perseguida. Amb l’inici de la democràcia va semblar que, per fi –el parèntesi republicà va ser tan curt com excepcional–, s’assolia la fita de la normalitat. L’empenta de desenes d’organitzacions sociopolítiques, d’entitats vinculades al moviment de renovació pedagògica (entre les quals l’Associació de Mestres Rosa Sensat) i un consens social d’ampli espectre van ajudar a establir durant anys aquesta percepció.