Arxius: Revista

Avis i nets tenim vides vinculades, lligades però independents. Com més rica sigui la nostra vida, més rica serà la relació amb els nets. La conciliació familiar i laboral es fa difícil. Hem d’enfocar la demanda a la societat amb xarxes i polítiques de suport a les famílies. Les àvies i els avis, amb les nostres històries, valors, hàbits, som una finestra a l’herència cultural. Aportem orígens, passat, per reinterpretar en el present dels infants. En temps de presses i desconfiança, les àvies i els avis podem aportar calma i testimoniatge. Com a mestres valorem els avis, amb amabilitat, reconeixent-los, reconeixent-les.

Observant l’espai i el joc dels infants, feia dies que els vèiem buscant raconets i espais petits de joc i d’intimitat. Amb cadires es construïen casetes, o s‘instal·laven sota la taula, o dins el lavabo. Però això entorpia una mica el funcionament del grup. Així que un dia, en l’espai de conversa del «Bon dia», els vam demanar si els agradaria tenir una caseta.

Un títol encoratjador, una proposta que convida a la utopia, una oportunitat per buscar el mirall en què volem veure les nostres escoles. Un curs de formació a l’escola d’estiu d’enguany va unir professionals de l’educació de diferents àmbits i etapes, de 0-3, de 3-12, i fins i tot de cicles formatius de tècnics d’educació infantil. Cadascú amb el seu bagatge i una motxilla formativa i professional ben diferent, segons les diverses realitats.

Entenem l’essència de l’infant, sempre des d’una mirada respectuosa i en una globalitat on totes les dimensions –motriu, social, afectivoemocional i cognitiva– s’interrelacionen entre elles donant pas a una visió holística i integral. És sota aquest plantejament, que proposem una mirada interdisciplinària des de la psicomotricitat, tot aprofitant el caràcter globalitzador que té aquesta disciplina i potenciant al màxim la transversalitat que ens pot oferir.

Fa unes setmanes sortia a la prem­sa que el Govern balear preparava la tramitació del «Decreto de guarderías», un document que fa pensar que es vol crear una doble xarxa d’escoles bressol: d’una banda, les actuals escoletes, prestigiades, i d’altra banda, uns centres infantils considerats low cost, amb uns requeriments inferiors de titulació dels professionals, instal·lacions de menys qualitat i possible degradació d’altres elements decisius en el context educatiu de la primera infància.

Aquesta rondalla repetitiva, com tantes altres hi ha al nostre repertori de tradició oral, no necessita pas gaires comentaris. Potser el millor consell fora recomanar que l’adult que l’expliqui provi de versionar-la a la seva manera personal. De debò que és un exercici molt interessant.

No és cap novetat dir que l’infant aprèn a través del joc. Però, malauradament, cal repetir-ho, i argumentar la importància del joc lliure per al creixement vital de l’infant. I observant el seu joc es constata com s’assembla al món de l’art, perquè són espais de llibertat, de transgredir les normes, d’inventar mons possibles, on la connexió amb un mateix és intensa, on el jo es va construint de forma genuïna, establint sinergies amb els altres, i construint el món.

Sílvia Blanch ha estat la coordinadora del grau en Educació Infantil (2014-2018), és doctora en Psicologia de l’Educació, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Arran d’una interminable, incessant, ininter­rompuda, monòtona, limitadora i demolidora temporada de pluges viscuda a la tardor-hivern del 2014-2015 a Galícia, l’observació del temps es va convertir en l’eix conductor de l’activitat diària, irradiant cap a altres àmbits, com el cultural, l’artístic, el lingüístic i el social.

Les educadores de Haurtzaro revisen durant el curs 2017-2018 algunes de les seves maneres d’actuar i comunicar-se per tal de superar la visió binarista que durant molts anys ha encasellat les persones en dos sexes únics associats a uns estereotips de gènere excloents que fan impossible que ens desenvolupem en igualtat respectant la diversitat.

Encara em sorprenc de sorprendre’m davant les iniciatives dels infants, de les seves demandes i respostes, de la seva creativitat, de les seves capacitats… Ens recorden contínuament que hem de seguir aprenent i transformant la nos­tra mirada. Transformar la mirada molt més enllà d’aprendre i entendre conceptes, de seguir receptes o metodologies. Transformar la mira­da com a resultat de l’enriquidora, profunda i dedicada tasca de desaprendre per poder entendre des d’un altre punt de vista, observant-nos i reflexionant amb detall sobre tot el que expliquem amb cada gest, provoquem amb cada acció i expressem amb la nostra mirada.

Després d’uns quants anys de letargia, el titella cada vegada és més present en les activitats educatives de la primera infància. Quina força té aquest llenguatge antic en l’era digital?

Viure amb secrets té la seva gràcia. Et converteixes en un protagonista absolut del que vols compartir i del que et vols quedar per a tu. Tries dir o callar. Pots transformar un secret en un moment compartit. Ho decideixes tu.

Quatre personatges de conte molt propis del repertori de tradició oral de les primeres edats. El bou, un animal bonàs, que gairebé mai no és presentat com un adversari peri­llós, ans al contrari. El pare Janàs, el gegant que amb els seus set pams de llengua i set pams de nas ofereix sempre que pot ajut a qui ho necessiti. Així ho va fer amb les vint-i-una germanetes capitanejades per la més petita i xalesta de totes, la Marieta. En Joan Ama­des va recollir aquesta rondalla. La Rín­xols d’Or, la nena que es va introduir a la casa dels tres ossos, com una ocupa, i després de malbaratar la propietat privada dels tres inquilins va marxar per cames bosc enllà. Tanmateix, és capaç de prestar ajut a qui ho necessiti. En Patufet, sempre a punt de fer-ne alguna per reivindicar allò que expressem amb una frase feta: en el pot petit hi ha la bona confitura. Però, i si s’hagués cansat d’estar entre nosaltres?

L’afecció per polls, tècnicament coneguda com a pediculosis capitis, és una parasitosi temuda a les escoles, d’una banda per la seva elevada freqüència i de l’altra per la dificultat de la seva erradicació. Juntament amb el refredat comú, es considera una de les malalties més contagioses, amb una incidència superior al 25 % a les escoles.

Amparo Tusón, lingüista i filòloga, especialitzada en els processos d’aprenentatge de la llengua castellana i en la formació permanent dels docents, parla de la importància del llenguatge a les escoles i de crear escenaris comunicatius per als infants i enfortir-ne l’aprenentatge.

Del llenguatge logo que feia moure una tortuga s’ha passat als beebots, petits robots amb què els infants s’introdueixen en la programació i en moltes coses més.

L’ús dels ambients d’aprenentatge és una estratègia metodològica i organitzativa que ens ofereix la possibilitat de posar a l’abast dels infants propostes estimulants, riques i variades que prèviament hem dissenyat i disposat d’una forma curosa. Això ens permetrà captivar l’interès de l’infant a partir de l’experimentació, la manipulació i el joc, i generar preguntes que l’ajudin a descobrir el món que l’envolta. Reflexi­o­nem sobre alguns aspectes clau en el funcionament dels ambients d’aprenentatge de lliure circulació, com són l’organització del temps, dels espais i els materials.

Publiquem un extracte del capítol dedicat al segon any de vida del llibre Educar l’infant a l’escola bressol de la gran pedagoga anglesa Elinor Goldschmied. Va ser publicat ja fa quaranta anys, però gran part de les seves acurades observacions segueixen vigents, alhora que han estat punt de partida fonamental per a les nostres escoles bressol.

A partir d’uns interrogants inicials per reflexionar sobre on som cap on creiem que va l’educació, ens plantegem on volem arribar i com voldríem tirar endavant noves propostes. En aquest procés, resultarà essencial la motivació tant de mestres com d’infants i el suport que han de rebre de tota la comunitat educativa. Alhora, cal deixar palesa la retroalimentació entre la reflexió necessària i els canvis a aplicar, en un procés de millora contínua.