Philippe Meirieu

Professor de la Universitat Lumière-Lyon

Malentès 3: L’alumne aprèn allò que té sentit per a ell

La inflació de la utilització del mot sentit en els discursos educatius ens ha de posar en guàrdia per la seva ambigüitat. Què és el que té sentit per a un alumne? Tot naturalment, i a causa dels orígens de l’Escola Nova –l’educació primària en una societat rural– s’ha identificat allò que té sentit amb allò que és útil. El que té sentit seria allò de què ens podem servir en la vida quotidiana. A Abbotsholme –la primera escola nova creada per Cecil Reddie als voltants de Londres– els infants només aprenien matemàtiques i ciències naturals per tal de participar en la gestió de la granja, aprenien llengua per poder comprendre les instruccions per fer servir els utensilis agrícoles, poder llegir el diari local, tenir el seu full de ruta, escriure als clients i als proveïdors… Una manera de donar una finalitat als aprenentatges escolars vinculant-los a l’ús immediat que en podien fer. Però d’aquesta manera s’empobrien en tancar-se estrictament en allò que és funcional i que ve determinat per les necessitats de l’entorn. És per aquest motiu que ens cal mirar Tolstoi o Tagore i (re)descobrir amb ells fins a quin punt el sentit fa referència també a allò simbòlic: allò que té sentit per a l’alumne no és pas només el valor d’ús dels sabers, és la forma com s’adrecen a la seva interioritat, com connecten amb les seves preocupacions antropològiques fonamentals, permetent-li, a través de la descoberta de les grans obres culturals, de donar forma a allò que l’habita. El que té sentit és allò que vincula el que cadascú té de més íntim amb allò més universal, allò que permet sortir de la solitud i ordenar el caos psíquic per tal de no ser manipulats pels nostres impulsos més arcaics.

Principi 3: El compromís d’un subjecte amb els sabers no va lligat només a la seva utilitat concreta per resoldre els problemes materials de la seva vida quotidiana. Aquest compromís va lligat fonamentalment a la manera com l’educador és capaç de vincular els sabers que ensenya a una cultura, a una història, a la manera com han estat elaborats pels humans i a com poden contribuir encara avui a l’emancipació de les persones en formació.

Malentès 4: L’alumne aprèn a través de l’activitat

Va ser el mateix Jules Ferry qui va encarregar a Henri Marion, el 1888, el primer curs de ciència de l’educació a la Sorbona. I, naturalment, Marion va fer una lliçó inaugural que començava d’aquesta manera: Només hi ha un mètode digne d’aquest nom, que és el mètode actiu. He escrit naturalment en la mesura que seria mal vist que un pedagog –encara que fos partidari de les pedagogies tradicionals– fes l’elogi d’un mètode passiu. Per a Marion, el mètode actiu seria una evidència: qui no sap aplicar una regla gramatical o un teorema matemàtic és que no els sap de veritat i per això el mestre l’ha de fer actuar. Heus aquí l’únic precepte de l’ensenyament, que contindria en germen tots els altres. Però fer actuar és encara una fórmula ambigua ja que l’acció pot adoptar múltiples formes. I, ben aviat, l’Escola Nova la va utilitzar en un sentit particular: ésser actiu dins de l’escola voldrà dir estar actiu com a la vida. Així, doncs, seran les activitats socials en miniatura (col·lectives si és possible) les que apareixeran com el mitjà per excel·lència de practicar els mètodes actius (l’expressió es diu en plural a fi d’abastar tots els àmbits possibles de les activitats socials importables a l’escola: la correspondència i el diari escolars, els tallers de fusteria o de teatre, la investigació sobre el terreny i les experiències científiques…). Quan s’observa el que s’esdevé a les aules, es podria dir que les coses són com a mínim contradictòries: algunes activitats preparades i regulades pel mestre garanteixen la implicació de cada alumne i li permeten passar de l’experiència empírica (el tempteig experimental de Freinet) a la comprensió i a la modelització de coneixements transferibles; però, en d’altres casos, quan es practica una divisió del treball dins del grup entre inventors, executors i aturats, no es garanteix que cadascun dels alumnes millori el seu saber fer previ. Quan es vol identificar el que garanteix l’aprenentatge en els mètodes actius, s’ha d’admetre que no és pas la presència d’una activitat de fabricació més o menys reeixida, sinó la presència d’una operació mental suscitada per l’activitat, que permet al subjecte de posar en crisi un sistema de representacions per tal d’enriquir-lo i d’estabilitzar-lo a un nivell superior…, operació mental que igualment pot donar-se durant l’observació d’una experiència, el seguiment d’un curs o la lectura d’un llibre. L’activitat que fa aprendre i progressar és la que es dóna dins del cap de l’alumne, quan un conflicte sociocognitiu li permet de construir, amb els materials disponibles o que ell mateix descobreix, un nou model d’intel·ligibilitat, és a dir, nous sabers.

Principi 4: Fer que l’alumne sigui actiu en els seus aprenentatges és molt necessari, però es tracta d’una activitat mental que no sempre correlaciona sistemàticament amb una activitat material de fabricació. Certament que l’activitat concreta esdevé un excel·lent punt de partida per permetre l’operació mental, sempre que s’identifiqui com a tal i sobretot sempre que posi en joc un dispositiu pedagògic que permeti derivar-ne un model transferible per tal que no es quedi en un saber fer purament empíric.

Malentès 5: L’alumne només aprèn col·laborant amb els altres

La socialització és una paraula clau en l’Escola Nova i és, encara avui, un repte educatiu fonamental: l’augment de l’individualisme social fa molt necessària la descoberta de les exigències d’allò col·lectiu, de les seves regles i de com constitueixen la condició per a

Els que estiguérem col·laborant en aquesta experiència aprenguérem el compromís educatiu amb la societat i la visió del compromís polític de l’educació. Freire i l’educació popular se’ns feu present en la nostra realitat quotidiana i ajudà al nostre propi compromís educatiu amb els nostres estudiants i la nostra realitat.

Mercedes Ventura Blanco, lamentablement morta en un accident el 8 de juliol de 2008, juntament amb M. Eugenia, quan acompanyaven unes cooperants catalanes, fou una persona amb una gran visió de futur i una profunda estima pel seu país i la seva comunitat. Lluitadora des dels tretze anys per aconseguir els drets democràtics dels camperols i sectors marginats, fou una líder cabdal dins la guerrilla i una líder comunal. Desencisada en veure companys de l’FMLN que per poder i diners abdicaven dels ideals pels qual lluitaren i pels quals morien molts camarades, ella sempre em deia: «Mai ajupiré l’esquena ni m’agenollaré per aconseguir poder ni pel diner». Va ser fidel al ideals revolucionaris al llarg de tota la seva vida.

El seu record resta present en la comunitat i es manifesta en el seu nom a escoles, grups juvenils, associacions per l’apoderament de les dones, i és considerada màrtir de la revolució i líder comunal. Però el més important és l’estima i l’empremta que ha deixat al cor de tots els qui hem tingut la sort de compartir il·lusions i lluita al seu costat.

A mi, recordar-la em resulta un poderós estímul i un exemple vital del que vol dir sentir l’amor per la comunitat i el valor de l’educació com a arma imprescindible per a la transformació dels homes i dones que, al seu torn, han de transformar el món. Al seu costat, a la comunitat Segundo Montes, vaig viure els ideals de la utopia social i em sento membre dels seus ideals i les seves lluites.