ELENA MONTIEL bach
Educadora social i pedagoga
l’expressió i el desenvolupament de cadascú, alhora que abonen l’assoliment del bé comú. Tots els pedagogs de l’Escola Nova elogien la col·laboració i s’oposen a una visió competitiva de l’èxit escolar… Però si es mira de més a prop, es veurà que s’inscriuen en perspectives diverses: tot i que Ferrière i Freinet participen, en principi, del mateix moviment, el primer no dubta a explicar que la col·laboració en les comunitats d’infants permet l’estructuració d’una jerarquia social eficaç i facilita l’emergència dels futurs líders, mentre que el segon fa de la promoció d’allò col·lectiu l’anticipació d’una societat igualitària. Makarenko –el més coherent dels promotors de la formació a través del grup– proposa instaurar una rotació de tasques sistemàtica per tal d’evitar que ningú s’enquisti en una determinada funció o rol i que tothom es formi en totes les tasques. La col·laboració, doncs, pot significar, segons els casos, tant l’estructuració d’una microsocietat jerarquitzada, anticipant la divisió social del treball, com l’organització d’una manera de fer que permeti el progrés de tots i cadascun dels alumnes.
Principi 5: En matèria educativa, l’organització del grup i el tipus de col·labo-ració que es promogui entre els seus membres ha d’estar al servei de les adquisicions i del progrés de cadascú. Les normes de funcionament, per tant, no haurien d’estar subjectes a l’eficàcia social productiva del grup, sinó que haurien de permetre el progrés de tots els seus membres.
Una amiga em demana si puc ajudar la seva filla, la Clàudia, en l’assignatura de Castellà de segon de Batxillerat. Necessita ajuda perquè no sap escriure gens i suspèn totes les redaccions. Li dic que sí, que i tant! Que si la puc ajudar, jo encantada. Quedem que farem classe dues hores a la setmana. El primer dia li demano a la Clàudia que m’ensenyi alguna redacció. M’ensenya l’última que li han fet escriure. El títol diu així: Cada vez que muere un viejo, una biblioteca arde. D’entrada, fora de context, aquesta frase em sorprèn. La busco al Sr. Google i ho entenc de seguida: és una frase de l’escriptor i etnòleg malienc Ahmadou Hampaté Bá, i que va sortir com a tema per a la redacció de la selectivitat de l’any 2000. L’any que jo vaig fer la selectivitat! L’any que naixia la Clàudia! Google m’informa, també, que el títol va lligat a una notícia del diari El País de l’any 1999. Em llegeixo l’escrit de la Clàudia i veig que no té ni cap ni peus. Li demano si em pot explicar què ha entès del títol i no n’ha entès res. De la redacció, la professora només n’ha corregit l’ortografia amb un bolígraf vermell.
Em consta que la seva professora de llengua castellana és una bona professora perquè la conec. Però m’han d’explicar, amics que es dediquen a la docència, que la feina a segon de Batxillerat és entrenar els alumnes perquè aprovin la selectivitat. Me n’esgarrifo. Dedicar tot un curs escolar a entrenar per aprovar un examen! Entrenar. La via més directa per fer avorrir qualsevol cosa, tant als alumnes com als professors. Entrenar… No deu ser que el model o el temari de selectivitat ens ha quedat obsolet?
Com que l’escriptura només s’aprèn escrivint, li faig una proposta a la Clàudia: cada matí li enviaré un whatsapp amb un títol i ella, en el transcurs del dia, n’haurà d’escriure entre deu i quinze línies. Després m’ho enviarà, jo m’ho llegiré i n’hi faré una petita anàlisi. Només li dono, per començar, dues pautes: que dediqui una estona a pensar què vol explicar i que en faci una pluja d’idees (que no es posi a escriure de seguida, sinó que pensi en les possibilitats del text i que triï les idees que li semblin més suggeridores). La segona pauta és que ordeni el text de la manera tradicional: que en primer lloc introdueixi el tema, que després desenvolupi les idees que vol exposar, i que per acabar conclogui el text amb una idea clau que resumeixi tot el que ha escrit anteriorment. I així ho fem. Al primer whatsapp li demano que m’escrigui una petita presentació sobre algun aspecte que la defineixi; al segon, que m’escrigui sobre una experiència viscuda que li sigui significativa; al tercer, li demano sobre els avantatges i els inconvenients de les xarxes socials… I així anem combinant temes personals amb temes d’opinió que li poden ser propers i d’interès. La Clàudia, puntualment cada vespre m’envia els textos. I jo dedico una estona a llegir-me’ls i comentar-los: inicialment no faig cap esment a les faltes d’ortografia, que n’hi ha. El que li dic és si m’ha semblat que el text funciona o no. Li ressalto el fet que hagi seguit l’estructura d’introducció, nus i conclusions; el fet que introdueixi idees clares i ordenades… Li dic que m’he quedat amb ganes de saber-ne més, de les seves històries, i li genero un dubte: què hauria passat si el text l’hagués començat així, o si alguna idea l’hagués desenvolupat aixà. De manera puntual li faig reescriure algun text. I li vaig introduint nous conceptes: li explico que hi ha paraules genèriques que aporten poc significat, que intenti buscar paraules que afinin més amb el sentit que vol transmetre. I així, va ampliant el vocabulari. De tant en tant li faig veure que hi ha faltes d’ortografia que repeteix molt, en ocasions li reformulo estructures sintàctiques… El que m’interessa és que estigui motivada a escriure’m la redacció de l’endemà, m’interessa que per ella sigui un repte fer servir una paraula nova o convèncer-me d’alguna cosa. I la Clàudia, que és llesta i molt treballadora, s’hi esforça i aconsegueix sorprendre’m cada dia.
Li vaig dir el primer dia i li ho recordo cada vegada: és impossible no saber escriure. D’escriure, se n’aprèn. I escriure bé no serveix només per aprovar l’examen de Llengua Castellana, sinó que serveix per a l’examen d’Història, el de Filo, i serveix quan et presentes a unes oposicions, quan has de fer un informe o quan vols redactar una instància.
Perquè, lluny de la idea romàntica que l’escriptura és un do, la veritat és que escriure és un ofici. I com tots els oficis, necessiten d’una teoria i, sobretot, d’una pràctica. Com qui vol ser fuster i vol construir un armari. Escriure és un aprenentatge tan complet i transversal que no s’hauria de limitar a treballar-lo i tenir-lo en compte només a l’assignatura de llengua, i que no s’hauria de basar en l’encerclament dels errors ortogràfics amb un bolígraf vermell.
I és que quan s’escriu, no només s’entrena per aprovar un examen, sinó que s’aprèn a ordenar les idees, a buscar arguments, a estructurar un discurs, a defensar-lo. S’aprèn que una mateixa qüestió es pot explicar de maneres diferents, que es pot enfocar des de diversos punts de vista; i, escrivint, a vegades es descobreixen noves perspectives, nous matisos.
Perquè mentre busquem paraules per explicar una història, una vivència, un sentiment, una emoció o una creença als altres, en realitat també estem buscant paraules per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos. I això ens fa créixer cap enfora però, sobretot, ens fa créixer cap endins.
La Clàudia va aprovar el Batxillerat i la selectivitat, i ara està estudiant la carrera que va triar. I la seva mare, a vegades, m’explica que quan ha tret bona nota d’un treball o d’un examen ella li diu: és clar, mama, perquè ara ja sé escriure…
