Gustavo A. González Valencia
Universidad de Medellín, Colòmbia
Martha Cecilia Gutiérrez
Universidad Tecnológica de Pereira, Colòmbia
El desenvolupament del pensament crític és un dels objectius centrals de l’educació i, alhora, sembla haver-hi un consens en els discursos socials sobre l’educació i els plantejaments teòrics presents en les publicacions acadèmiques. D’aquest tipus de pensament se n’han ocupat filòsofs de l’educació en diferents contextos i perspectives. Un exemple són els plantejaments de John Dewey en el seu text Com pensem (1910) en el qual va plantejar les seves consideracions sobre la formació del pensament.
«Les nostres escoles estan aclaparades per la multiplicació de matèries, cadascuna de les quals presenta al seu torn la seva pròpia multiplicació de continguts i de teories. Els nostres mestres creuen que tot això fa més feixuga la seva tasca, atès que han de tractar amb els alumnes de manera individual i no ja en el seu conjunt. Per no desembocar, per aquest camí, en la pura dispersió, cal trobar algun signe d’unitat, algun principi de simplificació. Aquest llibre [Com pensem] expressa la convicció que l’imprescindible factor estabilitzador i concentrador es troba finalment en l’adopció de l’actitud mental i de l’hàbit de pensament que anomenem científics» (Dewey, 2007, p, 13).[1]
També Freire, en la seva obra, i de manera puntual en La pedagogia de l’esperança (1992), ho assenyala com la recerca central dels educadors i les seves accions educatives.
És pertinent assenyalar que el terme pensament crític no és una novetat en els discursos educatius i ha estat emprat de manera equivalent per referir-se a pensament reflexiu, sistemàtic, solució de problemes, etc. (Pipkin, 2009). La renovada rellevància dels discursos sobre aquest tipus de pensament es deu a la importància d’aquest en la societat de la informació i l’espectacle i, els canvis socials i l’avenç de la investigació en les ciències de la cognició.
Què significa el pensament crític? Hi ha una sola aproximació a aquest tipus de pensament?
Les concepcions de pensament crític que es troben en els diferents plantejaments teòrics es poden concretar en quatre camps de referència, com són la filosofia, les ciències socials, la teoria de l’educació i la psicologia. Per tant, es pot assenyalar que no hi ha una sola denominació de pensament crític. Des de la filosofia l’eix d’aquest tipus de pensament se centra a definir-lo com un pensament bo, rigorós i que es pot ajustar a les regles de la lògica formal o informal. Per altra banda, en les ciències socials s’emfasitza que aquest tipus de pensament ha de portar les persones a trobar el fons ideològic que guia el comportament dels grups socials, econòmics, l’Estat, entre d’altres. Des de la perspectiva de l’educació, se solen trobar referències reiterades al desenvolupament d’habilitats, actituds i comportaments. En última instància, la psicologia sol concretar els seus postulats entorn de la potenciació d’habilitats de pensament.
Amb el desenvolupament del pensament crític en qualsevol d’aquestes perspectives, es busca que les persones superin els estereotips, aconsegueixin un aprenentatge sistemàtic i en profunditat i, per descomptat, es mobilitzin per generar accions de transformació personal i social.
Des de les diferents ciències o disciplines escolars és factible contribuir al desenvolupament del pensament crític, per tant, una de les tasques del professorat és pensar de quina manera la seva matèria pot contribuir a aquest desenvolupament. Convé assenyalar que les diferents formes d’assumir-ho no són excloents entre elles, perquè des de cadascuna es plantegen consideracions que poden ser complementàries.
L’aproximació a la noció de pensament crític en el marc de les ciències o disciplines resulta pertinent per mostrar les contribucions de les diferents àrees del coneixement presents en el currículum de l’ensenyament obligatori. Cal assenyalar que no és l’única manera d’aproximar-se a entendre aquest tipus de pensament. Per Boisvert (2004) el pensament crític es pot entendre com una estratègia de pensament, com a procés o investigació. La proposta de Boisvert és interessant per als centres educatius perquè permet pensar en les aproximacions interdisciplinàries que s’han de construir, per així donar resposta als interessos de la comunitat educativa.
Com conciliar les diferents aproximacions teòriques i educatives?
La manera de comprendre el pensament crític es troba influenciada per la formació disciplinària que posseeix el professorat i la manera d’entendre els processos educatius. En el moment de pensar en la construcció de propostes orientades al desenvolupament d’aquest tipus de pensament es poden tenir en compte els següents aspectes:
- a. Cap acció educativa és ideològicament neutra, per tant, la identificació amb un o un altre plantejament projecten una concepció política i una manera d’entendre l’educació, la societat, les persones, etc.
- b. El desenvolupament del pensament crític és un dels objectius centrals de l’educació, per davant de l’acumulació de continguts.
- c. Les maneres d’entendre el pensament crític no són excloents entre elles, per tant cal que el professorat faci explícit com contribuir a aquesta finalitat.
- d. L’aprenentatge de les ciències o disciplines no entra en conflicte amb el desenvolupament del pensament crític, perquè aquest tipus de pensament es forma en el context de dominis disciplinaris concrets, per tant, les assignatures poden contribuir-hi des de les seves competències específiques.
- i. El desenvolupament d’aquest tipus de pensament ha de ser explícit i no s’ha d’esperar el fet que emergeixi de manera espontània en els estudiants, per tant, ha de ser abordat de manera directa durant el procés educatiu.
Dins dels aspectes presentats, el professorat té un lloc rellevant, és el responsable de dissenyar, materialitzar i avaluar els processos d’ensenyament que pretenen promoure el pensament crític. La importància radica en tres consideracions:
La primera té a veure amb la relació que aconsegueix establir entre la ciència o disciplina que ensenya i el desenvolupament d’aquest tipus de pensament.
La segona té a veure amb el fet que no podrà desenvolupar en els seus estudiants el que ell no ha aconseguit desenvolupar, i per tant, el seu nivell de consciència sobre els seus propis processos de pensament resulta clau en aquesta tasca.
La tercera és que les pràctiques d’ensenyament solen emmarcar-se en estereotips i es caracteritzen per privilegiar l’aprenentatge memorístic, el compliment dels plans d’estudi i, en menor mesura, tendeixen a privilegiar el desenvolupament del pensament crític. Tot això porta a la necessitat de revisar i reflexionar les pràctiques d’ensenyament.
Com concretar els plantejaments sobre el desenvolupament del pensament crític en la institució educativa?
En la institució educativa el marc de referència que defineix l’acció és el Projecte Educatiu de Centre, el qual enquadra les diferents accions que es desenvolupen al seu interior. Per això és fonamental que s’hi trobin referències al que s’entén pel desenvolupament del pensament crític i com hi contribueixen les diferents àrees del currículum i les diferents accions que es desenvolupen.
Un altre aspecte central de la institució educativa, i en particular del professorat, és el relatiu al currículum i la seva apropiació, construcció o contextualització. Com ho planteja Grundy (1998) és possible classificar els currículums escolars i, per extensió, moltes de les accions que es realitzen a l’interior de la institució educativa en les següents tres tipologies:
La tècnica: que se centra a privilegiar en els estudiants els aprenentatges dels continguts clàssics de les ciències o disciplines presents en els currículums i que es guiïn per determinades formes de comportament establertes socialment. Les relacions entre el professorat i els estudiants es caracteritzen per ser verticals. El text escolar sol tenir un lloc central en el procés d’ensenyament. Els aprenentatges es verifiquen de manera objectiva a través de l’avaluació.
La pràctica: que se centra en el fet que els estudiants poden comprendre i interactuar amb el mitjà social i que puguin donar sentit a les seves experiències individuals i socials. El professorat reconeix i valora els sabers previs que posseeixen els estudiants. Els aprenentatges s’assumeixen com un procés de construcció a partir de les idees inicials, per tant, s’entén com un procés. L’avaluació està orientada a valorar els progressos dels estudiants en relació amb el seu punt de partida.
L’emancipatòria: en aquesta s’assumeix que els estudiants poden configurar processos d’autonomia i responsabilitat personal i social. En aquest sentit, es busca formar la consciència sobre l’experiència personal i la seva projecció en processos de transformació social. El context és un referent central en el procés d’ensenyament i aprenentatge, perquè s’espera que els aprenentatges contribueixin a generar processos de transformació personal i social. L’avaluació està centrada en el valorar els progressos i la transformació humana i social.
Amb el desenvolupament del pensament crític es busca que les persones superin els estereotips, aconsegueixin un aprenentatge sistemàtic i en profunditat i, per descomptat, es mobilitzin per generar accions de transformació personal i social.
Aquestes tres maneres de comprendre la construcció del currículum i al seu torn les propostes educatives tenen una relació directa amb el major o menor grau de desenvolupament del pensament crític en la institució educativa i les aules de classe. Per això, es pot assenyalar que les propostes educatives, inclòs el currículum, que s’emmarquin en la lògica emancipatòria són les que tindran més possibilitats de desenvolupar el pensament crític en els estudiants.
En termes dels mètodes que afavoreixen el desenvolupament del pensament crític els suggerits amb més reiteració són els que promoguin el plantejament de problemes, la comunicació, l’anàlisi, l’argumentació, la presa de decisions, la formulació i realització d’accions per part dels estudiants.
Idees finals
El desenvolupament del pensament crític ha de ser una recerca central i explícita dels processos educatius contemporanis. No hi ha una sola forma d’entendre’l i, com a tal, el professorat ha de reflexionar al voltant de quina manera les diferents ciències o disciplines escolars poden contribuir al seu desenvolupament. La formació d’aquest tipus de pensament no es dona en el buit, sinó en espais socials i acadèmics concrets. Un aspecte clau perquè el pensament crític es projecti de manera adequada a l’interior de la institució educativa és que el professorat estigui format i amb la disposició de materialitzar-ho en les seves pràctiques d’ensenyament i aprenentatge.
Per saber-ne més
Boisvert, J. (2004). La formación del pensamiento crítico: teoría y práctica. Fondo de Cultura Económica.
Dewey, J. (2007). Cómo pensamos: La relación entre pensamiento reflexivo y proceso educativo. Paidós.
Freire, P. (1993). Pedagogía de la esperanza: Un reencuentro con la pedagogía del oprimido. Siglo XXI.
Grundy, S. (1998). Producto o praxis del curriculum. Morata.
Pipkin, D. (2009). Pensar lo social: un aporte de la enseñanza de la sociología para la escuela media. Buenos Aires: La Crujía.
[1]1. Fragment del pròleg a la primera edició de Com pensem de John Dewey.
