Albert Quintana i Oliver
Federació de Moviments
de Renovació Pedagògica de Catalunya
Impulsat per més de 200 centres educatius de Catalunya, el Congrés d’Educació Pública s’ha celebrat amb la voluntat de restablir el debat educatiu i que la veu i les iniciatives de les escoles i els instituts siguin el motor de la transformació educativa del nostre país.
Durant aquest curs passat s’ha dut a terme el Congrés d’Educació Pública de Catalunya: Pensem l’educació des de l’educació pública. La iniciativa va sorgir a partir de diverses plataformes i jornades de professorat i de centres docents, que, sota el paraigua de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, van veure la necessitat d’abordar un debat i un posicionament més amplis respecte de l’educació pública del nostre país. Les finalitats queden ben reflectides en la proposta sorgida del mateix Congrés: definir els principis de l’educació pública i les seves línies d’actuació; visibilitzar l’actiu que representa com a motor de canvi a la societat, i assenyalar les condicions que milloren i enforteixen el model d’educació pública actualment i en un futur.
La característica clau del Congrés és que està organitzat des dels mateixos centres educatius, afavorint una xarxa horitzontal en què la veu i les iniciatives dels centres educatius siguin el motor de la millora del sistema educatiu i de transformació del model d’educació pública. S’han organitzat més de 125 debats que es van repartir en més de 20 àmbits territorials, distribuïts per comarques arreu de Catalunya. Amb el títol Pensem l’educació pública des del territori, els debats s’han emmarcat dins de cinc grans eixos, que es van decidir en l’assemblea prèvia a la convocatòria del Congrés: inclusió i equitat; innovació, transformació i xarxes; formació inicial i formació permanent; currículum, organització i avaluació, i finalment, el model d’educació pública.
Debats en tots els fronts
D’entrada, el format divers dels debats, la dinàmica territorial i les temàtiques plantejades van despertar força il·lusió i interès. El debat de la inclusió es va iniciar amb el contundent lema «No hi ha educació si no hi ha inclusió» i amb un destacat consens quant al fet que la inclusió és un dels eixos vertebradors de l’educació pública. La innovació i les xarxes van generar també un ampli debat sobre la introducció de la tecnologia en la innovació educativa sense difuminar els principis pedagògics, que, vist en perspectiva, va resultar premonitori. La formació docent va despertar l’interès entre el desànim d’uns canvis que no acaben d’arribar, i les iniciatives de pràctica reflexiva que es volen començar a fer, i el rebuig a una formació inicial telemàtica. El currículum, l’avaluació i l’organització són uns altres grans reptes cabdals i complexos per transformar l’educació pública, juntament amb una visió de l’educació pública que integri tots els temps i els espais educatius. És cert que els diferents debats que s’han fet des de la iniciativa territorial han tingut resultats diversos. Segurament la fortalesa del Congrés, que és que sigui una iniciativa sorgida des dels mateixos centres educatius, n’és alhora la seva feblesa. Sembla que no s’han recollit gaires idees noves, però des del punt de vista dels convocants del Congrés i de la Federació MRPC un punt clau per millorar la situació és dinamitzar els centres i, sobretot, restablir la importància del debat educatiu a les escoles i als instituts, que és el que dona sentit a la tasca del dia a dia. En definitiva, cal que se sentin partícips dels processos de canvi que han de ressituar i enfortir l’educació pública.
El Congrés d’Educació Pública ha permès organitzar més de 125 debats repartits en una vintena d’àmbits territorials arreu de Catalunya.
Ara bé, la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 ha trastocat la dinàmica i les prioritats de l’educació a casa nostra i també del mateix Congrés. Des de la dificultat de trobar-se fins a la manera d’abordar les temàtiques plantejades, la crisi ens ha fet enfrontar de cop amb les problemàtiques estructurals de l’educació: les desigualtats educatives, la dimensió comunitària de l’educació, el lideratge i l’organització dels centres, la presencialitat i el currículum, etc. En definitiva, tot allò que és fonamental en educació, com també la reivindicació de l’educació pública com a servei essencial en la nostra societat. Segurament és una sort que aquesta situació crítica ens hagi trobat en una dinàmica de congrés, ja que el debat i el fet de compartir els aprenentatges d’aquesta sacsejada són més necessaris que mai. Amb tot, caldrà readaptar la continuïtat del Congrés a la nova situació del curs vinent, i això és el que es proposa de fer en una trobada de representants dels centres educatius participants a mitjan octubre, a partir del recull de la feina feta. El Congrés d’Educació Pública farà la seva contribució al projecte comú i compartit que ha de ser l’aposta renovada per l’educació pública.
