Fundador de l’Escola Moderna, que volia esdevenir una alternativa a les formes tradicionals d’ensenyament controlades per la religió i l’Estat, Ferrer i Guàrdia és el pedagog català del segle xx més conegut internacionalment.
Text de Xavier Besalú i Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació
Alguns atribueixen la rellevància d’aquest pedagog a la repercussió que va tenir la seva mort: és prou sabut que fou afusellat al castell de Montjuïc, acusat injustament de ser l’inspirador de la revolta popular coneguda com La Setmana Tràgica. Però aquesta és una explicació parcial, que oblida que Ferrer i Guàrdia era ja el símbol d’una altra manera d’entendre l’educació i la cultura, l’encarnació d’un projecte real d’educació integral, científica i laica, en sintonia amb la pedagogia progressista del moment. En paraules de Marta Mata, si Ferrer ha estat un personatge tan ocultat a Catalunya és perquè «era un home que volia canviar la societat, canviar-la radicalment, i aleshores la seva pràctica escolar era sentida com una pràctica subversora, subversiva. I això fa pànic».
Perquè l’objectiu de la seva vida i la seva acció va ser canviar la societat, canviar el món. Una societat i un món, llavors i ara, profundament desiguals, on l’exercici de la llibertat es veu constret per un seguit de lleis, convencions i normes assumides o imposades. En aquest context, l’escola no és pas una variable al marge, sinó un entramat enormement funcional al servei de l’statu quo a l’hora de formar ciutadans essencialment conformistes, encadenats per les tres grans potes del poder: l’economia, la religió i l’Estat. El punt de partida de Ferrer era, doncs, una crítica ideològica de la societat capitalista i de l’escola com a aparell ideològic de l’Estat, com a mecanisme ben greixat per a la reproducció social de les desigualtats. Considerava, per tant, l’educació com un problema polític de primer ordre.
Aquest canvi social, però, no s’havia de produir pas de manera espontània… Ferrer i Guàrdia estava convençut que totes les revolucions estan condemnades, a la llarga o a la curta, al fracàs, si abans no s’ha produït un canvi significatiu en la consciència de les persones, i aquesta és la tasca, imprescindible i necessària per a l’èxit de la revolució, que pertocaria a l’educació.
Francesc Ferrer i Guàrdia era per damunt de tot un home d’acció, i això el va portar a fundar l’Escola Moderna l’any 1901. Una escola que volia ser un model nou enfront de les escoles nacionals i les escoles confessionals, però que va tenir una vida efímera, ja que fou clausurada definitivament, per motius polítics, el 1906. I efectivament, gràcies a l’activisme i a la tasca editorial de Ferrer, l’Escola Moderna va esdevenir un model per a un munt d’escoles no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Espanya i a Amèrica.
Foto de grup de l’Escola Moderna de Sant Vicent del Raspeig
La formació d’aquesta nova ciutadania s’havia de fer amb un currículum autènticament científic i racional, en cap cas adoctrinant: no inculcar els propis principis, deixar que l’infant percebi el món per si mateix, en plena llibertat… esforçar-se a desenvolupar el seu esperit crític. La seva fe en la ciència era absoluta, en línia amb el cientifisme positivista de l’època: Ferrer confiava cegament en la capacitat de la raó, la ciència i la cultura per canviar la mentalitat dels individus.
Com es pot imaginar, aquest ensenyament excloïa qualsevol tipus d’adoctrinament religiós o patriòtic, accentuat pel seu declarat anticlericalisme i per la pulsió internacionalista de l’anarquisme. Justament, segons ell, fou aquest internacionalisme el que li va fer descartar el català com a llengua d’aprenentatge i adoptar el castellà.
Pedagògicament parlant, l’Escola Moderna s’identificava amb el moviment d’Escola Nova, tant en el respecte profund envers la personalitat dels infants com en els mètodes, o els continguts, amb una preocupació singular pel llenguatge: ensinistrar l’alumne a aconseguir l’expressió exacta del pensament, de la idea. Converses, assaigs sobre el que s’ha experimentat, vist, sentit o llegit. De fet, se’l podria considerar un dels precursors de l’escola activa a Catalunya. El seu projecte educatiu descartava el memorisme, els premis i els càstigs, els exàmens; donava molta importància a l’educació per a la salut, en sintonia amb els corrents higienistes, al treball manual i a l’educació moral, que atorgava un paper essencial a l’exemplaritat del mestre, i feia èmfasi en la coeducació de sexes i en les activitats fora de l’escola.
Sovint s’ha identificat la pràctica de l’Escola Moderna amb la no-directivitat, com un precedent de Neill o de Rogers, per entendre’ns. I no és ben bé això: la pedagogia de Ferrer era decididament directiva, en un ambient d’afecte i d’alegria, i més aviat criticava l’actitud abandonista per part de l’adult.
