Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació
És una referència ineludible de la renovació pedagògica catalana de la segona meitat del segle xx i d’una manera respectuosa i eficaç d’endegar la formació permanent del professorat, molt especialment de l’ensenyament de les matemàtiques.
Els grans de la pedagogia solen aplegar dues característiques bàsiques: d’una banda, posseeixen una formació d’una gran solidesa en alguna branca del saber i, de l’altra, una adhesió provada a uns valors referencials, a un sentit, que els fa actuar en conseqüència. Maria Antònia Canals (1930-2022), que acaba de morir aquest mes d’abril passat, formaria part d’aquesta nòmina.
Es va llicenciar en Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona i, a més, es va treure el títol de mestra per lliure, a Tarragona, gairebé com un tràmit. Perquè els mestres han de ser persones amb una bona formació científica, han d’haver experimentat en si mateixos el plaer del coneixement per tal de poder-lo encomanar als altres…
El sentit el va trobar en Jesús de Natzaret. Cristiana convençuda, captivada per l’espiritualitat del pare Charles de Foucauld, que la impel·lia a viure la radicalitat de l’evangeli, l’austeritat i la pobresa, a estar a prop dels qui viuen als marges, amb una dimensió mística molt fonda.
Maria Teresa Codina, que la va conèixer bé, en destaca tres qualitats: la llibertat, la intensitat i el rigor. Una llibertat que la titllava de pujolista en una organització dominada per socialistes i comunistes; que la presentava com a montessoriana, però no li impedia de criticar el seu mètode, o que li feia deixar una escola modèlica i pionera, Talitha, per començar de zero una experiència summament arriscada: Ton i Guida.
Caràcter fort, sensibilitat i generositat
La intensitat tenia a veure amb el seu caràcter fort, decidit, exigent, apassionat i obstinat que, a vegades, enterbolia la relació personal fins a adonar-te que aquesta manera de fer es combinava amb una sensibilitat molt afinada, una generositat inexhaurible, una gran autoexigència, una mirada atenta oberta i integradora…
Un rigor i una endreça —una paraula molt seva— que es manifestaven tant en la confecció dels materials Montessori com en la redacció de llibres i en els definitius Dossiers de la Maria Antònia Canals, un vertader tractat de didàctica de les matemàtiques per a Educació Infantil i Primària, o en l’organització del GAMAR (Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola), a Girona, i del CAÀREM (Centre d’Activitats i Àmbit de Reflexió per a l’Educació Matemàtica), a Barcelona.
El seu saber pedagògic prové de la seva experiència vital i de l’estudi arran de les problemàtiques que se li van anar plantejant. Hi ha un substrat ocult, però molt viu, que ve dels primers anys de vida, molt especialment de la seva tia, Dolors Canals, mestra montessoriana. La seva adhesió implícita als principis i mètodes de l’escola activa s’enforteix encara més amb el rebuig que li provoquen les pràctiques escolars que viu durant el Batxillerat i a la universitat.
De Maria Antònia Canals destaquen tres qualitats: la llibertat, la intensitat i el rigor. A l’escola Talitha va formar altres mestres en el mètode Montessori
La influència més explícita, però, és la de Maria Teresa Codina i l’escola Talitha, on va treballar del 1956 al 1962. Sempre ha dit que allà hi va aprendre tot el que sap sobre educació. Codina li va fer l’encàrrec de muntar i dirigir el parvulari de l’escola i de formar les altres mestres en el mètode Montessori, mètode que havia viscut de petita, però que no havia estudiat ni practicat, de manera que aquesta va ser l’ocasió propícia per fer-ho.
Hi ha un tercer pilar fonamental en la seva concepció de l’educació: Alexandre Galí, per qui sentia un respecte i una admiració incommensurables. Les seves sessions de pedagogia, a les quals assistien els mestres que l’any 1965 fundarien l’Escola de Mestres Rosa Sensat, esdevingueren un pont fonamental per establir un fil de continuïtat amb els mestres de la Segona República i per fer una reflexió pedagògica substantiva.
Tot plegat esclata en el projecte educatiu de Ton i Guida, l’escola que Maria Antònia Canals va crear l’any 1962 i va dirigir fins al 1979. El punt de partida és el reconeixement de la personalitat de cada infant, de la seva dignitat com a persona. Pedagogia activa i educació integral; experimentació i creativitat; una escola a l’abast de tothom, que no discrimini l’alumnat per cap motiu i doni sentit de pertinença; i un treball d’equip, d’acord amb un projecte educatiu consensuat, que s’aconseguia sobretot a través de les jornades de convivència i preparació de curs, a l’estiu, i de les reunions periòdiques (generals, pedagògiques, d’organització i de revisió) al llarg del curs.
Maria Antònia Canals sabia matemàtiques i, en un primer moment, a l’hora de treballar-les a l’aula, es va deixar guiar per la doctora Montessori. La didàctica de les matemàtiques era aleshores un camp per construir, de manera especial en les etapes d’Infantil i Primària, ja que es considerava que els infants encara no tenien les estructures mentals adients per aprendre-les. Així doncs, Maria Antònia Canals es posa a estudiar i entra en contacte amb Georges Cuisenaire i els seus reglets; amb Jean Piaget, amb qui descobreix que el coneixement de l’espai s’inicia sempre a través del propi moviment; amb Zoltan P. Dienes, els seus blocs lògics i la importància de la manipulació de materials per treballar el raonament lògic i els conceptes, i, finalment, amb Georges Papy, un dels pioners de la didàctica de les matemàtiques.
