Montserrat Casas Vilalta (1941-2023) va néixer a Sant Julià de Cerdanyola, a la comarca del Berguedà. Forma part de la generació de mestres que van donar consistència, gruix, rellevància, projecció i prestigi a l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació
Parlem de gent com Irene Balaguer, Roser Batllori, Pilar Benejam, Rosa Carrió, Montserrat Company, Biel Dalmau, Joaquim Farré, Onofre Janer, Jordi Maduell, Josep M. Masjuan, Pepa Òdena, Joan Pagès, M. Antònia Pujol, Carme Tomàs, M. Josep Udina, Jordi Vives i tants altres, que a l’Escola de Mestres Rosa Sensat formaven una segona línia, probablement massa poc reconeguda i reivindicada, darrere la lluminosa estela que emetien els seus set fundadors.
Abans dels 20 anys ja tenia el títol de mestra i va començar a exercir a l’Escola Costa i Llobera, de Barcelona, fins que el 1966, amb una colla de famílies, van crear al barri d’Horta-Guinardó l’Escola Heura, una escola catalana, activa, arrelada al barri, que des del primer moment va treballar en l’òrbita de Rosa Sensat. El 1968 va participar com a docent a l’Escola d’Estiu i el 1969 ja formava part de la Comissió Pedagògica de Rosa Sensat. El 1971 constitueix, amb d’altres mestres, el Grup de Treball de Ciències Socials i el 1974 era una de les membres de l’equip directiu de l’associació i del primer consell de redacció de la revista Perspectiva escolar.
Es va llicenciar en Història Moderna i Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1977, però ja des del curs anterior havia començat a fer de professora de Didàctica de les Ciències Socials a l’Escola de Mestres de Sant Cugat (UAB), feina que va dur a terme fins a la jubilació.
Quan el PSOE es proposa reformar a fons el sistema educatiu espanyol, l’any 1985 Montserrat Casas accepta d’integrar-se en l’organigrama del Ministeri d’Educació i Ciència, primer com a cap de Servei i després com a subdirectora general de Formació del Professorat, però renuncia al càrrec, per motius familiars, dos anys després. En tornar a Barcelona, Marta Mata, regidora d’Educació de l’Ajuntament, li ofereix d’integrar-se en els Serveis d’Educació «per convertir Barcelona en una vertadera ciutat educadora» i hi romandrà fins al 1995.
Les persones que la van tractar personalment la descriuen com una mestra excel·lent, rigorosa, ordenada, treballadora, de bon tracte. I en destaquen, per damunt de tot, que era una dona d’equip, de consens, amb una gran capacitat de relació i d’escolta, molt present però gens personalista. Potser per això era una professional tan estimada i respectada.
Montserrat Casas va viure en primera persona la renovació pedagògica que va impulsar i difondre Rosa Sensat. Ho va deixar escrit en nombrosos articles i en els seus llibres, gairebé sempre en col·laboració, i en els llibres de text de Ciències Socials de 3r, 4t, 5è i 6è d’EGB, de l’Editorial Casals, publicats entre els anys 1982 i 1983.
En un d’aquests articles afirmava que el treball en equip era aleshores absolutament desconegut pels mestres en actiu i advocava per constituir equips reduïts per tal d’afavorir un millor coneixement dels alumnes i abordar els problemes i les activitats conjuntes amb tranquil·litat i aprofundiment, i coherents, no pas monolítics des del punt de vista ideològic, sinó amb uns objectius comuns, discutits i assumits per tothom, i amb unes pràctiques pedagògiques compartides.
La formació inicial i permanent dels mestres era una altra de les seves preocupacions. Estava convençuda que una escola renovada, activa i arrelada al territori demanava un nou tipus de mestre: amb una sòlida formació científica i cultural, i coneixements profunds de l’ofici; més organitzador i animador que no pas transmissor, i responsable de l’educació integral dels infants i joves.
Les ciències socials, una nova àrea de coneixement
Però, sense cap mena de dubte, la seva principal aportació la trobem en la redefinició de les ciències socials com a nova àrea de coneixement, i en el seu ensenyament i aprenentatge a l’educació bàsica. Es podria afirmar que tant les editorials com els diversos moviments de renovació pedagògica, i els centres educatius en general, han adoptat i fet seus els plantejaments didàctics sobre les ciències socials elaborats pel professorat de la UAB i que alhora integrava el Grup de Treball de Rosa Sensat, gràcies sobretot a Montserrat Casas. L’origen d’aquest replantejament es remunta al curs 1967-1968. Tot primer es tractava de dotar l’àrea d’uns fonaments sòlids, que es pouen, al marge de la geografia i la història, en la política, la sociologia, l’economia i l’antropologia. A partir dels anys 1971 i 1972, un cop aprovada la Llei general d’educació, es comença a incidir en les programacions concretes: la població, el treball, la producció, les relacions de producció, l’estructura econòmica de la societat, les classes socials, el poder i les institucions polítiques, les nacionalitats, etc., que s’experimenten a les escoles respectives i es presenten en diversos cursos de les escoles d’Estiu d’aquells anys. I, a partir del 1974-1975, l’interès se centra en els aspectes metodològics i en l’adequació a les capacitats dels alumnes en funció de l’edat.
La finalitat educativa de les Ciències Socials era clara: donar als alumnes recursos per comprendre la societat de la qual formen part per tal d’integrar-s’hi i transformar-la, si és el cas; analitzar els problemes socials rellevants i significatius tant locals com globals; adquirir tècniques de recerca i expressió per poder seguir aprenent autònomament al llarg de la vida, i practicar actituds de participació i democràcia.
El punt de partida havia de ser sempre el medi, l’entorn més proper: la família, la casa, l’escola, el carrer, el barri o el poble, la comarca, Catalunya, Espanya, Europa i la Mediterrània, el món. Per raons psicopedagògiques (el medi ha de ser el punt de partida de qualsevol estudi més ampli) i per raons polítiques: estimular l’arrelament dels infants i joves, vinguin d’on vinguin, «a una terra, a una cultura, a un país». I la metodologia de treball havia de pivotar en l’activitat de l’alumne, el treball de camp i la investigació, en l’observació directa i indirecta, en el treball sobre textos ben seleccionats, en la realització i lectura de plànols, mapes, gràfiques, fotografies, vídeos i pel·lícules… I, sempre que fos possible, en les sortides i excursions.
