L’existència de l’escola en català ha estat sempre marcada per les vicissituds històriques que ha viscut el país. També, és clar, pels graus d’oficialitat que ha tingut la llengua, secularment perseguida. Amb l’inici de la democràcia va semblar que, per fi –el parèntesi republicà va ser tan curt com excepcional–, s’assolia la fita de la normalitat. L’empenta de desenes d’organitzacions sociopolítiques, d’entitats vinculades al moviment de renovació pedagògica (entre les quals l’Associació de Mestres Rosa Sensat) i un consens social d’ampli espectre van ajudar a establir durant anys aquesta percepció.