Text de David Pujol, mestre i pedagog
Fotografies de Joan Juanola
«La inclusió educativa ha de ser per a tots els infants, sense excepció, deixant de banda el seu grau de discapacitat»
LLICENCIAT EN PSICOLOGIA, HA ESTAT, AL LLARG DE GAIREBÉ 40 ANYS, EDUCADOR I DIRECTOR D’ASPASIM, UNA ENTITAT QUE TÉ CURA DE PERSONES AMB DISCAPACITATS GREUS. AMB LA MARIA, TENEN TRES FILLS: LA LAIA, LA CLARA I L’EFRÈN. ÉS AUTOR DE DIVERSES PUBLICACIONS AL VOLTANT DE LA INCLUSIÓ SOCIAL I EDUCATIVA. EL 2012 VA SER GUARDONAT AMB LA MEDALLA D’HONOR DE LA CIUTAT DE BARCELONA. ACTUALMENT ÉS VOLUNTARI D’ASPASIM, TRESORER DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE VOLUNTARIAT SOCIAL I MEMBRE DE LA JUNTA RECTORA DE L’ASSOCIACIÓ DE MESTRES ROSA SENSAT.
Jubilat actiu, és un treballador incansable. Quan no fa de voluntari en alguna entitat del tercer sector, escriu algun article, organitza una jornada, imparteix una conferència, redacta un llibre, o fa d’avi amb les dues netes que té: la Guida i l’Ainet. I aprèn, perquè només s’és mestre en la febre d’aprendre: ara va a classes de novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on fem aquesta entrevista. És un optimista contumaç i l’encomana als que són a prop seu. Si el món es dividís entre els que pensen que tot són problemes i els que opinen que hi sol haver solucions per a tot, ell seria del segon grup.
«La motivació per fer Psicologia va ser la meva germana, que tenia síndrome de Down»
Ets de la quinta del 1958. On vas néixer?
Tot i que vaig néixer a Barcelona, després d’un part complicat, al cap de dos dies ja vaig anar cap a Ribes de Freser. Els pares i els avis per part de pare eren de Ribes, els avis per part de mare eren d’Albacete. La meva àvia paterna era cosina del poeta mossèn Cinto Verdaguer. El meu besavi va venir a treballar en la construcció de la línia de tren de Puigcerdà i es va quedar aquí. Jo em vaig criar, fins als nou anys, al poble. Era un ambient molt més tancat que a Barcelona.
A quines escoles vas anar?
Vaig anar a les escoles «nacionals», que en deien, i després vaig fer el primer de Batxillerat en una escola de Rialb afí a l’Opus Dei. Hi anàvem amb un autocar «alliçonador», on aprenies el que no s’havia d’aprendre… [Riu]. L’exemple educatiu que teníem es fonamentava en la mentida. Teníem com a líder Eudald Carbonell, que era cinc anys més gran que jo. De ben petit tenia una intel·ligència naturalística impressionant. Quan veig, ara, com se sobreprotegeixen els infants, penso en el que vivíem nosaltres en aquesta escola. El pati era el bosc. Si venia Nadal i s’havia d’anar a buscar un arbret, per exemple, t’enviaven a buscar-lo i hi anàvem sols, un parell de companys. Amb 9 o 10 anys. I no passava res. Em vaig criar amb molta llibertat.
I la resta del Batxillerat, on el vas fer?
Quan tenia 10 anys ens vam traslladar a viure a Barcelona i vaig entrar a un dels centres que tenia l’Acadèmia Pitman, que era una xarxa d’escoles important, fundades per Isaac Pitman, l’inventor del sistema de taquigrafia més utilitzat en aquella època. Als maristes, que teníem a tocar a casa, i a l’escola pública Ramon Llull, no hi havia places, i vaig anar a aquesta acadèmia privada. Aquests anys vaig descobrir la ciutat. Sobretot vaig descobrir de seguida que anaves pel carrer i ningú no et coneixia. Per als que ens hem criat en un poble, i ens hem sentit controlats, aquesta llibertat és fantàstica.
Quan acabes el Batxillerat, què fas?
Volia fer Filologia Romànica, però, el dia que m’havia de matricular, em vaig apuntar a Psicologia. El mestre Pere Elies i Busqueta, que m’havia fet classes de català d’amagat, a l’Acadèmia Pitman, i que m’havia empès cap a la filologia, em volia matar. La motivació bàsica per fer Psicologia va ser la meva germana, que tenia síndrome de Down. Quan va néixer jo tenia vuit anys i vaig viure el menysteniment que en aquella època patien les persones com ella, i el patiment dels meus pares. Em vaig anar interessant pel tracte que es donava a les persones que eren diferents. Quan vaig acabar, primer vaig treballar en un banc durant uns anys i també vaig entrar de voluntari a Aspasim. El 1984 hi vaig entrar a treballar com a mestre; després vaig ajudar un temps la directora, Vicenta Verdú —una persona extraordinària que ho va donar tot per aquest projecte—, fins que vaig assumir-ne jo la direcció.
Pots explicar què és Aspasim, per a algú que no n’hagi sentit a parlar mai?
És una entitat sense ànim de lucre que des del 1938 vetlla per les persones amb discapacitat intel·lectual significativa. També s’atenen nens i nenes discapacitats greus que, a més, han estat maltractats. Atenem cap a 200 nens i nenes. Se’n potencia el benestar i la inclusió a través de projectes educatius, ocupacionals, d’habitatge, de salut i d’oci. La va fundar Maria Mullerat, una mestra pionera en el treball amb persones amb discapacitat. El 2006 l’entitat va rebre el Premi Catalunya d’Educació i el 2015, la Creu de Sant Jordi. La tesi és que la inclusió educativa ha de ser per a tots els infants, sense excepció, deixant de banda el grau de discapacitat que tinguin.
Ho pots concretar amb algun exemple?
T’explico el cas d’una nena, tetraplègica de naixement, que només es podia comunicar amb l’ull. Va començar a l’escola bressol, amb molt de suport, i ens vam plantejar que entrés a l’escola infantil, a I3. I la directora de l’escola, una persona encantadora, em diu que li sembla bé la inclusió però…: «Vols dir que no està molt malalta?». Jo li vaig contestar: «I està molt malalt el físic i cosmòleg Stephen Hawking?». Aquesta nena va fer tota la Primària i va ser un far i un referent per als altres companys de la classe. Ara, això sí, ja ho he dit, havia de tenir molts suports.
Què els contestes, doncs, als mestres, als opinadors… que estan d’acord amb els principis de la inclusió educativa, però que, com que no tenen els recursos necessaris, no la volen aplicar?
Jo defenso que d’escola només n’hi ha d’haver d’un tipus i que ha d’acollir a tothom. Ara bé, les hem de preparar i les hem de dotar dels recursos que es necessitin perquè la inclusió sigui efectiva. I poder posar els coneixements i els actius que s’han anat acumulant a les escoles d’educació especial al servei de totes les escoles i de tots els mestres. Que es converteixin en centres de recursos. És la idea que es recull en el Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, que van liderar el tàndem Carme Ortoll i Mercè Esteve i en el qual jo vaig col·laborar modestament. Mira: tens el cas de l’ONCE, que atén els alumnes amb ceguesa. Què ha fet? Ha tancat els seus centres i atén els infants a les aules i els posa tots els recursos que té a l’abast. Dona instruccions de com actuar, assessora, facilita que els textos es passin al sistema Braile… És un bon exemple del capteniment que s’hauria de tenir en altres casos.
Admets que hi pot haver algun cas particular que sigui difícil d’integrar en una escola de les que ara en diem ordinàries?
Sí, a vegades les excepcions confirmen la regla. Però que ara sigui molt difícil no vol dir que no hàgim de treballar perquè en un futur sigui possible. Jo em vaig formar a Newham, el districte de Londres amb més diversitat ètnica del país. Els polítics i els tècnics pedagògics van considerar que s’havia d’aplicar la inclusió a les diverses escoles que hi havia. I van fer un pla a deu anys vista.
Dius que és un procés lent, però, si vols arribar a l’objectiu, pel camí s’hi han d’aplicar els recursos adequats…
Evidentment. Però… de quins recursos parlem? Hi ha recursos que no deixen de ser una inclusió encoberta i, per tant, no tots són igual de vàlids. Amb això hem de ser curosos. Del que es tracta sobretot és de posar els recursos tècnics, humans, metodològics… a disposició de l’escola. Donar eines i suports a tots els mestres. A un infant que té conductes disruptives, per exemple, en un inici li podem posar un vetllador. Però la solució definitiva no és pas aquesta. A poc a poc li hem d’ensenyar a regular la seva conducta i que cada vegada sigui més independent. Aquesta és una de les feines que fem a Aspasim, per exemple.
I creus que s’hi posen, aquests recursos, des de l’Administració educativa?
S’està avançant, però costa agafar el toro per les banyes. A Itàlia s’hi van posar més aviat, ja als anys setanta, i han fet passos importants. Hauria de ser un referent. França, en canvi, és un sistema educatiu segregador. És terrible. Cada país té la seva història, però el que és clar és que, quan hi ha voluntat política, pot costar més o menys, però s’avança. La voluntat política fa que s’hi destinin recursos i, sobretot, que es faci un esforç en la formació dels mestres. La formació tècnica i estratègica és clau, juntament amb els recursos i la voluntat política. Jo recordo alguns màsters que fèiem, amb la Universitat de Barcelona, que canviaven mentalitats. Els mestres que van passar per les nostres mans ara estan liderant processos d’inclusió als seus centres. Tots van entendre què era una escola inclusiva.
Parlem clar, Efrèn: a vegades, treballar amb infants amb problemàtiques greus és dur.
Sí, no t’ho negaré. Fer de mestre en segons quines situacions té un component vocacional important. En el cas que m’has posat d’infants que, pel que sigui, tenen conductes disruptives greus s’ha de pensar sempre per què ho fan. I sol ser per dos motius: o bé per evitar alguna cosa o bé per obtenir-la.
Com creus que ha d’actuar, el mestre, en aquests casos?
Primer, si tens a classe un nen amb conductes disruptives greus, no pots estar sol. Hi ha d’haver dos mestres a l’aula. Això per començar. Després s’ha d’intentar treballar la tutoria entre iguals. També hem de crear uns espais de relaxació perquè a vegades pot convenir fer un recés. És un camí, un procés, que s’ha de fer amb tot l’equip de mestres. Un problema així no el pot arreglar un mestre tot sol a l’aula. A vegades encara volem arreglar aquests problemes amb teràpies conductistes. Amb reforços positius o negatius. Et poso el cas d’una mestra que, cada vegada que un seu alumne tenia una conducta reprovable, li tirava un esprai vermell a la cara. Després d’unes quantes vegades, deixava el pot de pintura a la vista, i només li ensenyava. Es tracta d’educar o d’ensinistrar?
«Només hi ha d’haver un tipus d’escola i ha d’acollir a tothom. Ara bé, les hem de preparar perquè la inclusió sigui efectiva»
Hem quedat per fer l’entrevista a l’Ateneu Barcelonès perquè hi vens a classe d’escriptura. Quin és el teu objectiu?
Fer una novel·la on es doni veu a persones i a situacions que tenen a veure amb la inclusió. És ficció, és clar, però em baso en persones que he conegut i situacions que he viscut. He tingut com a professors Laura López, Paula Juanpere i Manel de la Rosa. Són estils diferents d’ensenyar, però de tots tres n’he après molt.
