Text de Pitu Basart
Filòleg i escriptor
fotografies de Joan Juanola
Aquesta escriptora i il·lustradora barcelonina que desafia el dogma a còpia d’escepticisme ha estat per sobre de tot pedagoga, però ha tocat gairebé tots
els oficis que tenen a veure amb la paraula.
A les 10 de la nit d’aquell 16 de desembre de l’any 1948, quan la mare va dir: «Pep, això ja està a punt», la maquinària familiar es va posar en moviment. La sogra, que era a can Duran preveient que l’esdeveniment era proper, ja tenia la panereta a la mà; el pare va agafar els quinze cigarrets dels nervis, va baixar al carrer i va aturar un taxi per fer cap a la Clínica Dexeus. A mitja pujada el vehicle es va calar. El taxista el tornava a engegar, però els seus esforços per arriar-lo no servien de res. El pare, fumant com un desesperat, s’estava consumint de nervis, quan de cop i volta va baixar del vehicle, va donar una propina esplèndida al conductor i li va dir: «Jo hi vaig caminant, ja ens trobarem allà». I va enfilar a peu la pujada cap a la clínica amb les dues dones mirant-lo amb els ulls esbatanats. Va arribar-hi molt abans que l’expedició femenina, que, quan hi va ser, el va veure a la porta desesperat amb la pitrera de la camisa absolutament ennegrida de cendra. Al cap de no gaire estona naixia una nena que es diria Teresa i a la qual faltava poc per ser deumesona.
Aquella menuda, que tenia cosins de més edat i una germana tres anys més gran, era la caganiu, o, com diu ella mateixa, l’últim pet de la família, que l’àvia materna, una dona de perímetre de taula-camilla i posat de faraona, presentava a convidats o coneguts com la més punyetera de la família, al costat de la bondat, la bellesa o l’aplicació amb què definia els seus altres nets.
Avui, un matí de juny poc calorós i un xic ennuvolat, som a la biblioteca de la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, al Raval barceloní, i ens les tenim amb la Teresa, que durant tota la conversa ha certificat amb paraules, amb silencis i amb fiblades dels seus ulls petits que la seva àvia tenia la raó. Tota.
Esperit rebel i «punyeter»
Els seus pares apreciaven la història, i ella recorda com, de petita, les sobretaules familiars es convertien en un concurs. Si al diari hi havia una notícia sobre Cuba, la pregunta del pare era quin any la colònia va assolir la independència. Si les noves parlaven de València, calia saber qui era Blasco Ibáñez. I, com que la Teresa lluitava en inferioritat de condicions respecte a la seva germana Anna i sempre perdia, va optar per la fabulació: quan no sabia una resposta se la inventava. Vet aquí la gènesi de l’escriptora i contista que més tard va esdevenir? Així doncs, a banda d’assumir, a còpia de sentir-ho tantes vegades, que era una punyetera, també va prendre la decisió d’aplicar la punyeteria.
La veritat és que la petita Teresa no va ser gaire bona nena. Va passar-se dels tres als vuit anys al parvulari i a l’escola seglar Norma, que era al passeig de Gràcia i en què només es podia parlar i escriure en castellà i aprendre a partir de la memorització. Allà va començar a mostrar el seu esperit rebel, que es vehiculava a partir de la protesta. En aquest ambient advers, la Teresa va optar per fer-se forta a partir de les opinions pròpies: a la reina Isabel, segons ella, li esqueia més el sobrenom de Marrana que no el de Catòlica, perquè no es va canviar de camisa en tota la conquesta de Granada. Tots els aprenentatges que no li oferia l’escola, però, els va aconseguir amb l’ajut de la seva mare, que havia estat alumna de l’Escola Blanquerna de l’Alexandre Galí i que va formar part d’un conjunt de mestresses de casa burgeses que van assegurar la transmissió cultural i en català als fills, mentre els marits apuntalaven l’economia de cada casa i del país. Algú, algun dia, opina la Teresa, haurà d’estudiar aquesta feina tan important d’aquestes mares en ple tsunami feixista.
Professores que deixen empremta
Als set anys, i després de demanar repetidament a la família de canviar de col·legi, va ingressar a l’Escola Talitha de Sarrià, fundada per la M. Teresa Codina, i hi va estudiar fins als catorze. Eren deu alumnes per aula, les mestres aplicaven mètodes d’aprenentatge a través de la pedagogia activa i els pares es reunien amb les educadores un cop cada mes. Hi va tenir professores de pes, petits llumins que van continuar il·luminant la renovació de l’escola catalana durant la foscor franquista: Teresa Fort, Maria Antònia Canals, Anna Maria Roig, Àngels Oller i Fina Rifà. Totes baixetes: segons l’humor esmolat del pare de la Teresa, per entrar a formar part del claustre posaven un llistó i la que passava sense tocar-lo hi podia fer de mestra.
La diada de Reis
El 6 de gener ha estat i és encara per a la Teresa el millor dia de l’any. De petita, el pare, enemic dels regals de gènere femení, com les firetes, omplia la casa de joguines que avui consideraríem coeducatives en una llar de nenes —trens, pilotes, indis i combois, garatges…— que van fer créixer les dues germanes en un ambient d’igualtat i tolerància. Un any, l’últim en què la mainada encara creia en la màgia d’Orient, la mare va preparar un cistellet per a cada pis de l’edifici on vivien i de nit els va fer baixar pel celobert fins davant de cada finestra, de tal manera que l’endemà tots els infants
veïns van rebre els seus regals i van trobar aquell misteriós cistell ple de presents que cap no s’esperava. Això va propiciar l’any següent, quan tots els nens i les nenes del bloc ja sabien qui eren els Reis, que la mare, la Teresa i la seva germana preparessin una taula amb menges per esmorzar que va servir per rebre els veïns que venien a portar regals a les filles de can Duran. La decepció per l’engany dels Reis es va esborrar, la mare els va regalar una festa de la qual elles van ser organitzadores i, alhora, els en va fer entendre el sentit. La il·lusió de la Teresa va ser tan gran que considera que aquell ha estat el regal més important que li han ofert a la vida.
Quan la infantesa s’arremolinà i arribaren les aigües braves de l’adolescència, la Teresa va ingressar a l’Institut Montserrat per cursar-hi el Batxillerat de lletres. S’hi va divertir molt i s’hi va sentir lliure, sobretot després de l’experiència de l’Escola Talitha, en què va gaudir d’una educació d’alt nivell però que era vigilada i controlada de prop. Entre el professorat del Montserrat, la Teresa recorda especialment una professora de Literatura, Carme Pleyan.
La universitat li va resultar decebedora. Els mètodes d’ensenyament eren pedagògicament esmussats, però la Teresa va saber trobar les illes de socialització i de relació que necessitava —el pati i el bar de la Universitat Central—, aquells llocs on les bullangues i els tumults es congriaven i naixien els amors que de tan curts es convertien en eterns. D’estudiar, poc; calia fer la revolució. La Teresa es va especialitzar a fer pòsters, era la cartellista oficial que dibuixava cada tarda sobre paper d’embalar les convocatòries d’assemblea per a totes les faccions polítiques existents a partir de caràtules de discos. I entre tants alçaments i tantes revoltes, li van arribar els suspens polítics de juny i de setembre.
Cavall Fort
En aquesta època, feia de cangur dels dos fills de Joan Triadú. Un dia els va dur al Museu Picasso i va aprofitar per explicar-los característiques dels dibuixos de Las Meninas. Al cap de poc tenia un grup de turistes alemanys que l’estaven escoltant sense entendre-la. Allà es va adonar que potser la pedagogia podia ser el seu camí. I va enviar una carta a Cavall Fort, de la qual era subscriptora, demanant que, igual que feien cicles de teatre, també en programessin d’art per a infants. Quim Carbó la va citar perquè la poguessin conèixer. S’hi va presentar amb monyo per semblar més gran i li van fer avinent que preparar aquell cicle d’art era complicat però que els interessava que ella participés en la publicació. I va passar a formar part de la plantilla. Cavall Fort ha estat, segons diu, la seva autèntica escola; allà ho va aprendre tot: a dibuixar, a comentar llibres, a fer crítica, a treballar en equip, escoltant com els redactors analitzaven tots els aspectes d’un treball asseguda a la taula del costat d’Albert Jané, un pou de saviesa i d’humor. Hi va estar 10 anys i encara avui els és fidel, la Teresa.
Llavors ja havia decidit deixar Psicologia i passar-se a Filologia Catalana, però una disputa amb Joan Solà, que li va aconsellar de fer un treball sobre l’ús dels relatius a l’obra de Ramon Llull, li va ratificar que el que realment li interessava era la Pedagogia. I així va ser com va començar a col·laborar amb Rosa Sensat, que sempre ha considerat casa seva, fent classes a mestres. I també cursos d’estiu, com el que va tenir lloc a la Universitat Autònoma amb més de 5.000 alumnes i amb tallers de professors de la talla de Gianni Rodari. Anys després, avergonyida d’ensenyar a educadors sense tenir cap títol, va decidir cursar la carrera de Pedagogia. El doctorat li va arribar l’any 2002, quan ja tenia més de 50 anys.
Cavall Fort ha estat
la seva autèntica escola. Allà va aprendre a dibuixar, a fer crítica
i a treballar en equip
Aquesta dona, tossuda i geniüda però sempre atenta i alegre, irònica i de frase esmolada, com el seu pare, ha triat una feina segons ella poca-solta, la pedagogia, que li ha permès guanyar-se la vida. Un ofici del qual sap la saó: pensa que en l’ensenyament no s’ha de partir mai de l’obediència, que posar l’educació i el dogma al mateix plat no sempre surt bé i que és necessari adaptar-se als alumnes i intentar que arrelin l’aprenentatge a l’entorn. Confessa que ha viscut, com en Neruda, que la vida no li ha anat del tot bé en l’aspecte afectiu, però que s’ha sentit estimada i valorada per molta gent; que ha vist una miqueta de món; que li agrada cuinar i que encara continua celebrant el dia de Reis a casa seva amb un esmorzar familiar en què s’ofereixen regals, es fan versos i teatre i es menja a la romana abillat amb un llençol.
Abans de cloure la conversa li miro altre cop els ulls. Petits i foscos, brillen de vida. Respiren força i, encara que ho vulgui amagar, algun bei d’enyor. Són, entre el negre i el gris fosc, l’essència de la seva punyeteria.
Biografia
Teresa Duran i Armengol va néixer el 16 de desembre del 1948. El besavi patern era pagès. L’avi va crear la seva pròpia empresa tèxtil a l’Eixample barceloní, que després van portar els dos fills, un dels quals, el pare de la Teresa, Josep Duran Gelabert. La seva mare, Gertrudis Armengol Massó, va anar a viure a l’Eixample quan tenia quatre anys. L’avi matern i la Gertrudis van treballar a Courtaeld’s, una empresa anglesa importadora de seda.
La vida d’estudiant de la Teresa va passar pel parvulari i el col·legi Norma, per l’escola Talitha i per l’Institut Montserrat durant el Batxillerat superior. Va fer dos cursos de Psicologia a la UB, però els suspensos polítics la’n van treure. Paral·lelament va entrar a la revista Cavall Fort. Va començar Filologia Catalana i va iniciar la seva col·laboració amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Passats els 30 anys va cursar els estudis de Pedagogia, que és el que realment li ha interessat, juntament amb l’escriptura. Durant la seva carrera ha fet de tot sense haver d’ensenyar mai cap currículum: classes de Pedagogia a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, de Dibuix a la Universitat Central i de Disseny a l’Escola Elisava, de la qual va ser alumna; ha fet de locutora de ràdio, de cuinera i d’infermera; ha estat guionista de més de 50 exposicions per a la Biblioteca Nacional d’Espanya i per a la Caixa de Pensions; ha traduït del francès i de l’italià; ha redactat guions de còmic i de programes de ràdio —com l’Ui, avui!—, i ha escrit un centenar de llibres.
