Ens trobem amb en Joel Joan i l’Anna Sahun al Pati d’en Marcel, a la Casa Orlandai del barri de Sarrià, Barcelona, per compartir una conversa de teatre i educació.
El lloc triat té un sentit per la història personal d’en Joel i l’activitat que s’hi fa. La Casa Orlandai és la seu de l’Associació Cultural per l’Art, la Convivència i la Transformació Social. És un edifici d’estil eclèctic que entre els anys 1956 i 1974 va acollir l’Escola Talitha. A partir de 1974 i fins a l’any 2003, hi va haver l’Escola Orlandai, l’escola d’en Joel. Finalment es va decidir obrir-hi el 2007 un centre cívic gestionat per l’AC Casa Orlandai, una entitat constituïda per una vintena d’associacions del barri i diversos particulars.
Tots dos necessiten poca presentació perquè són ben coneguts per la seva activitat professional en el teatre, el cinema i la televisió. Formats, entre altres llocs, a l’Institut del Teatre de Barcelona, Joel Joan és guionista, director i actor, i Anna Sahun és una actriu coneguda pel gran públic per interpretar personatges com la Laia a la sèrie Porca Misèria o la Lídia de La Riera.
Em plantejava una conversa entre ells dos, però finalment hem fet una entrevista rere l’altra.
Comencem amb l’Anna, que abans d’iniciar formalment l’entrevista, em pregunta on arriba la revista i qui la llegirà. Li mostro el darrer número, on precisament hi ha una experiència educativa de l’Escola Orlandai, a la qual actualment van les seves filles.
Possiblement per la seva humilitat, i en part per la timidesa manifesta, s’avança dient que potser no sabrà respondre les preguntes i comença a fer un monòleg sobre la seva experiència com a mare relacionada amb educació i teatre.
Anna Sahun: A vegades sembla que l’objectiu d’una activitat extraescolar de teatre ha d’acabar amb un resultat final d’una obra de teatre representada sobre un escenari davant els pares per tal que puguem dir «Que bé que ho fa el meu nen», «Com ha millorat de l’any passat». No podem pretendre fer un càsting de qui serà el «prota» d’aquella obra i repartir els papers. Crec que hauria d’anar més enllà, hauria de ser un vehicle per comunicar, expressar-se, divertir-se… Si et vols dedicar al teatre com a professional, ja ho faràs, de representar davant un escenari, però el nen s’hi ha d’aproximar de manera natural. Ha de ser un joc on tots col·laborin, on no cal que hi hagi la representació final. Els pares podem veure classes obertes per un forat, gravades, on veiem com fan improvisacions, fan l’«animal»… Poden fer titelles, circ, clown i veure per què fa riure certa expressió i no una altra, moure’s… Cal que barregem disciplines de plàstica, música, dansa… I si es vol fer un espectacle final, poden ser tres exercicis i no cal que sigui una obra.
Elena Noguera: Com podríem millorar la incorporació del teatre a l’escola?
AS: Prioritzar o visibilitzar el teatre davant d’altres activitats, per exemple, esportives. O quan hi ha festes d’escola, incloure-hi el teatre de manera més explícita; fer jocs teatrals amb diferents nens de diverses edats… Dins un joc teatral, interactues amb un de més petit i potser n’aprens alguna cosa, o perds la vergonya respecte al gran, perquè estem parlant de «personetes». Entendre que el teatre és per passar-ho bé. La pressió ja vindrà en altres moments i espais.
EN: Com entens que el mestre ha de possibilitar-ho?
AS: A l’escola es fan molts actes teatrals. No cal que hi hagi l’escenari. El teatre va més enllà. Es pot fer en una aula, amb un petit grup. Està bé mostrar diferents codis: els nens i nenes es poden disfressar, poden recitar poemes, fer jocs i psicomotricitat. És donar eines, espais per expressar-te, per millorar la dicció i fonètica, per fomentar la seguretat i treure’ns la cuirassa… El mestre ha de ser un bon exemple projectant la veu, expressant-se clarament. Si els nens pugen a l’escenari no interessa que ho facin amb una veu feble, poc entenedora… Hi ha gent que diu que és bo que pugin a l’escenari, però si hi van i no se’ls entén… Millor que diguin poques coses i donar-los eines perquè puguin dir una frase però prou potent i clara.
EN: Cada vegada les escoles treballen el teatre de manera més interdisciplinària. Hem recollit diverses experiències d’escoles que incorporen l’aprenentatge de l’anglès a través del teatre. Sabent que has tingut experiència amb infants en conversa en anglès, què ens podries dir, d’això?
AS: Tenim molta feina amb el català i parlar-lo bé. L’ensenyament de l’anglès és un problema del país, no crec que sols sigui responsabilitat de l’escola i menys del teatre. Per millorar l’anglès han de fer classes divertides, hem de mirar la televisió en versions originals i subtítols, afavorir anades fora, fomentant la mobilitat, fer experiències de converses de grups petits… però expressar-te amb un idioma que no és el teu no és fàcil… Hi ha molta obsessió amb el tema de l’anglès, en aquest país! Hi ha postures polítiques que no ajuden gens en el tema de les llengües.
Parlem de la seva experiència Erasmus a Londres a partir de la seva formació a l’Institut del Teatre i continua comentant:
AS: És quan tens l’experiència vital que pots tenir passió per l’idioma, ho necessites per comunicar-te, estar immers en l’idioma, deixar-te anar per parlar i perdre la vergonya. A Londres jo patia i era molt exigent amb «l’accent» anglès en una obra d’en Bertolt Brecht, fins que un director em va fer entendre que ell no valorava l’accent i sí les emocions que transmetia amb els personatges. Jo tenia el cervell «bloquejat», era una «ment pensant»… Em va felicitar quan em vaig deixar anar. Això els passa als nens que es bloquegen quan han de dir la seva frase, es converteixen en «ments pensants». Per fer teatre no cal fer text, es pot fer circ, clown…
EN: Tens alguna experiència com a formadora en el món del teatre?
AS: No he fet formació. Possiblement perquè no s’ha donat l’ocasió.
EN: I per anar acabant, parla’m dels teus inicis escolars i en el món del teatre.
AS: A la meva escola Barrufet de Sants, Barcelona, als darrers cursos de Primària, sisè, setè i vuitè, fèiem teatre clàssic. Jo ja feia de «prota» i ens ho passàvem bé. Em vaig apuntar al Centre Catòlic a fer dansa i vam fer els Pastorets i teatre amateur. D’aquí em va anar agradant…, tot i que potser tirant endarrere ara canviaria la meva trajectòria. No sóc gaire d’aquest «mundillo».
EN: Quin «paper» t’agradaria, doncs, haver fet si no haguessis fet teatre?
AS: Possiblement coses relacionades amb el disseny, coses pràctiques de cosir i altres. Miro sovint per Internet per fer «inventillos».
EN: Segur que encara et queda trajectòria per fer aquest i altres personatges dalt de l’escenari de la vida. Moltes gràcies!
Arriba en Joel i reorganitzem les cadires.
Iniciem la conversa també a partir del darrer exemplar de la revista i comentant que possiblement els dos havíem jugat algun partit interescolar al terrat del centre quan era Escola Orlandai i jo venia amb la meva, l’Escola Lavínia.
EN: Quan us vaig suggerir de fer-vos una entrevista sobre el teatre i l’educació, què vas pensar que podies aportar?
Joel Joan: En pensar en educació, em ve al cap aquella pel·lícula, Être et avoir. Em va fascinar, escoles de poble, que barregen edats…, com crec que hauria de ser una sessió de teatre amb nens. Aquella escola, qui pogués anar-hi!
EN: I mira que tu has tingut la sort de tenir una escola molt entranyable… Explica’m algun record de la teva escola i el teatre.
JJ: Era una escola «teatrera», ens disfressàvem, tot era un festival, com ara… Construíem entre tots els dracs, els gegants…, el mestre Batet ja feia de dimoni als Pastorets, fèiem titelles, i tot combinat amb les arts plàstiques per fer personatges. Jo recordo que havia fet de Rei Mides. Llavors no hi havia teatre com a activitat extraescolar.
EN: Què ens podries dir de la relació entre teatre i educació? Quin paper hauria de fer l’escola? Com poden col·laborar amb les escoles els actors? És important que les escoles vagin al teatre?
JJ: Jo soc radicalot. L’Escola no ha d’anar al teatre. S’hi ha d’anar com a individu, amb la família. Si l’escola va al teatre és dins una assignatura o una assignatura més, i ja no té interès. S’ha d’anar al teatre perquè es vol, perquè et vols emocionar, autoenganyar, perquè has decidit fer-ho; no hi has d’anar imposat perquè toca en el calendari. Això és terrible, va en contra del que és el teatre, que és un acte de llibertat! El teatre s’ha convertit en la «missa contemporània»: si no tens cultura, no pots anar pel món. Si no llegeixes, quedes malament… Ser o no intel·ligent no vol dir llegir, o anar al teatre. Hi ha gent a qui avorreix anar al teatre! La gent per no sentir-se culpable del fet de mirar el YouTube, va al teatre per redimir-se del pecat!
A la segona temporada del Crack vaig criticar aquest «postureig» que genera el teatre, sembla que som intocables i fem «rotllos». Fer teatre és el que fan els nens al pati de l’escola. Hi ha gent que ho fa bé, però no tothom. En si mateix el teatre no és bo. El teatre és el súmmum de la cultura. Hem d’aconseguir que la gent vagi al teatre i que vibri com quan va al futbol, tindríem els teatres plens i seríem milionaris. Si no ho som…
EN: I per tant, què cal fer a l’escola?
JJ: No ens hem de plantejar el teatre com un text en un escenari. Cal que continuïn la feina que fan al pati. Els nens són uns genis… i ho viuen amb intensitat. Cal creure l’impossible. Que continuï la festa del pati a l’aula… Donar eines per imaginar. Per exemple, cartró, pintura… i es crea un personatge. El teatre és una manera d’expressar-te. No es tracta de memoritzar, passar nervis… Quan són més grans sí que cal que els posem «piles», «emoció»…
EN: En quin moment se’t va plantejar que volies ser actor? I quina formació has seguit?
JJ: Recordo especialment quan a les colònies fèiem el foc de camp. Preparàvem un esquetx. A segon de Primària, amb el Sessam Pau vam representar dos personatges en un vàter, una cosa molt elemental que vam anar allargant. Va ser tot un èxit! Ja vam veure que era la manera que les nenes estiguessin entretingudes. A Secundària, al Súnion fèiem un concurs per Sant Jordi de teatre, per Nadal fèiem un sopar, jo ja era un «teatrero» i amb la meva colleta guanyàvem el primer premi. A tercer o COU ja vaig fer extraescolar de teatre i vaig fer un curs a la Casona, a Sants. Vaig fer un segon COU als Estats Units i en tornar ja vaig entrar a l’Institut del Teatre.
EN: Tens alguna experiència com a formador en el món del teatre?
JJ: És una gran assignatura que tinc pendent. Em fa molt de respecte. No he rebut ofertes. No ha sorgit l’oportunitat. Però soc conscient que hauria de treballar, em portaria molta feina «arreglar» idees. Prefereixo plantejar-ho com un taller, com quan faig de director, que m’agrada dirigir, treballar amb els actors, amb qui construïm conjuntament el personatge. Veure què ha portat a dir això en aquest moment. Aquesta feina m’apassiona. El què i el perquè. Per fer una classe clàssica hauria de demanar ajut a col·legues. És una professió. És una vida pensant, això. M’ho passo millor pensant històries, escrivint… Si treballés amb gent que està estudiant, amb una obra, m’agradaria que aprenguessin col·lateralment del que jo els pogués dir i que treguin el que els soni bé de la meva feina.
Tot això em fa reflexionar en el fet d’entendre la professió. Treballant t’adones que la gent no entén la professió, la seva feina. Quan fem un càsting, el director no hi és per veure la capacitat de l’actor amb els seus recursos: si sap plorar, si sap estar trist, si sap riure o si sap expressar sentiments, i saber plorar és el màxim… Però del que es tracta és de si fa interessant el que està dient, si posa intel·ligència en el que fa, si entén l’ànima del personatge que l’autor ha intentat escriure. No és tant demostrar que som meravellosos plorant o rient… La gent es pensa que actuar és mostrar sentiments, i normalment, a la vida, els sentiments els amaguem perquè ens fa vergonya mostrar-los, són quelcom íntim. La gent es pensa que es tracta de mostrar que són sensibles, quan el que importa és allò que fa el personatge interessant, intrigant, misteriós… Aquest és el tema. «Què és ser actor?» És portar l’emoció d’un altre o tenir veu pròpia. L’important és tenir el punt de vista del personatge. Està molt bé que es tingui l’habilitat de plorar, però el que interessa del personatge és un dilema interior i un discurs, el diàleg amb ell mateix. En una pel·lícula hi ha un conflicte, i aprens una lliçó en el viatge, en el trajecte. Es tracta de veure com l’actor explica aquest trajecte. Hamlet com a paradigma.
EN: Si haguessis de fer un personatge per a una obra de teatre, sèrie o pel·lícula en un context d’escola o educatiu…
JJ: El Batet! Seria el protagonista, un mestre que ha donat la vida als altres, un exemple de generositat increïble. Sobre el món de l’escola i l’educació, hi hauria molt a explicar. Ara reflexiono en general de la importància de la professió i la vida de cada u. Penso que com a professionals de qualsevol àmbit hem de tenir una lluita interna per equilibrar les nostres vocacions, dedicacions i lligams emocionals. I penso específicament en el món docent. Són entorns on hi ha molt a explicar. Com aconsegueixen els mestres fer el seu paper? Són d’un altre planeta, els veig una mica herois! I per mi, el Batet és un heroi!
Moltes gràcies pel vostre temps. Un plaer!
Elena Noguera
Perspectiva Escolar
