El gran home (també podria ser una gran dona, però seguirem fent servir el masculí…) considera que no cal que tothom hagi d’anar a la universitat, però ell posa en el seu currículum de persona important un títol de màster que no ha cursat. El gran home creu que cal apujar inevitablement el preu de les taxes universitàries però a ell li convaliden tots el crèdits que facin falta sense passar per caixa. El gran home fa un eloqüent discurs en què denuncia que s’està perdent la cultura de l’esforç mentre encarrega a un «negre» que li escrigui una tesi doctoral que el gran home signarà com a pròpia. El gran home pontifica que els mestres han de ser exemples de rectitud mentre presenta un treball final de màster carregat de fragments robats. El gran home assegura que tothom és igual davant la llei però s’escapoleix d’acabar als tribunals i ven com una victòria que, tanmateix, es constatin els tractes de favor rebuts. El gran home diu que no hi ha més diners per a beques, però hi ha sucoses subvencions per a l’universitari corrupte que li manufactura un títol a mida.
Aquest és, més o menys, el panorama viscut els darrers mesos a l’estat espanyol i que ha tingut el seu màxim apogeu el setembre passat, tradicionalment el mes de la recuperació de suspesos i, ara, el de la massiva propaganda de nous cursos, postgraus i màsters. Podríem pensar que aquest és un xou típicament celtibèric. Segurament, alguns detalls cutres dels episodis coneguts de corrupció són exclusius de les nostres latituds. Tanmateix, en parlo en aquesta col·laboració escrita que vol oferir sempre una mirada internacional sobre l’educació perquè els episodis de deshonestedat al voltant dels títols i els treballs universitaris d’alguns conspicus representants de la classe política no es limiten, malauradament, a una regió del nostre món pretesament civilitzat.
La llista no és curta. Un dels exemples més notoris, la dimissió del que havia de ser el successor d’Angela Merkel, Zu Guttenberg, ministre de Defensa que dimiteix quan es descobreix que ha comès plagi amb la seva tesi. La Universitat de Bayreuth li retira el títol. Potser caldria explicar també que més de trenta mil acadèmics van escriure a la Merkel protestant pel fet que ella el protegís en comptes de condemnar el plagi: això no ho hem vist per ací baix, en casos semblants… També la Universitat de Heidelberg va retirar el títol de doctora a Silvana Koch, vicepresidenta del Parlament Europeu, que va deixar el càrrec. I a Anette Schavan, superministra d’Educació alemanya, la universitat de Düsseldorf li retirà el títol al cap de trenta anys. Tampoc sembla gaire habitual, un fet com aquest, en el nostre entorn: poques dimissions i, encara menys, retirada de títols. Podem recordar la breu ministra eslovena d’educació dimitida cinc dies després d’ocupar el càrrec per un plagi de més d’un terç en la seva tesi. O el que va ser president d’Hongria, Pál Schmitt, que va plegar després que es demostrés que havia copiat més de 200 pàgines per a la seva tesi doctoral de… 215 pàgines. O l’expresident de Mèxic, Peña Nieto, que va plagiar també un terç de la seva tesi de llicenciatura. I seguiríem així una estona més…
Més enllà de les trampes individuals, el sistema universitari té problemes en la seva relació amb el(s) poder(s), i també dificultats davant la mercantilització de diplomes, títols i credencials a la qual molts han contribuït encara que avui mateix es posin una pinça al nas per no sentir-ne la ferum. La cultura del simulacre i l’ostentació ajuda a falsejar currículums en mans de persones deshonestes que es creuen tan importants com impunes. El tema donaria per a molt i no és estrany que alumnes i professorat de tot el sistema educatiu se sentin ofesos davant aquest espectacle. Caldrà tenir-ho present quan des de les tribunes públiques es digui a mestres i professors què cal fer en educació. Predicar amb l’exemple, per exemple?
Antoni Tort Bardolet
Professor de Pedagogia
Universitat de Vic
