A tall d’introducció
Entre aquest fragment de poema de Gustavo Adolfo Bécquer
¿Qué es poesía?
¿Y tú me lo preguntas?
Poesía… eres tú.
i el poema de la brasilera Orides Fontela (traduït per Joan Navarro)
un
gat tens
sotjant el silenci
hi cap tot un món de sabors, i ja sabem que sobre gustos no hi ha res escrit! Per tant, acceptem d’entrada que hom pot sentir-se més a gust amb un poema que amb un altre.
Certament, no hi ha res escrit sobre gustos, però no em negareu que de degustar coses noves se n’aprèn a poc a poc, a base de tastets, d’aproximacions que ajuden a obrir la gana i augmenten les capacitats de la paleta gustativa, aprenent a assaborir amb fruïció les paraules, a gaudir del so del poema, de la melodia, del ritme. Perquè, com ens recorda Mallarmé, «no és amb bones idees i amb sentiments bons o dolents que es fan els poemes, sinó amb paraules».
Sovint, aquesta tasca d’aproximació a la poesia l’assumeix un adult (conscientment o no) a casa, a l’escola, a la biblioteca pública, o al cau; tots es mereixen el nom de mediadors literaris, i els efectes de la seva acció són impagables, ja que proporcionen gust pel ritme i pel joc de la llengua, factors bàsics per adquirir una bona sensibilitat davant les manifestacions lingüístiques de la comunitat (en el cas de les peces procedents de la tradició oral) o d’un autor (en el cas de la poesia de creació individual) i la seva pròpia manera d’usar la llengua.
M’exalta el nou i m’enamora el vell
Tothom, en tant que individus membres d’alguna comunitat –i l’escola no n’és cap excepció–, som hereus de sabers, símbols i valors que ens permeten viure en societat i moure’ns-hi amb seguretat i confiança i, a la vegada, ens proporcionen un gust de base; així ho formula Max Aub a La gallina ciega: «Un pueblo sin cultura –no digo inculto– no tiene gusto. La ignorancia engendra el mal gusto. Lo triste es que el mal gusto no engendra el bueno del día a la noche. Se necesitan siglos. El arte popular lo demuestra». Com és d’important oferir una dieta poètica rica en proteïna adobada en les composicions de la tradició oral que ens arriben carregades de jocs lingüístics (convé no oblidar que els ingredients principals de la poesia són les paraules)!
Ara bé, ens exalta el nou, oi? Doncs, al mateix temps que fem tastar aquest vell llegat, per què no el subvertim, el transformem, o fins l’oblidem, si cal, i sortim a conèixer el que és nou? En realitat, cada nova generació té la tasca irrenunciable de reproduir i alhora recrear l’herència rebuda aportant noves mirades.
Els dits són una de les primeres joguines, però també protagonitzen jocs per adquirir agilitat digital i lingüística.
Voleu comptar fins a 10? Practiqueu!
Aquest és un,
aquest és l’altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest fuig
aquest l’encalça
aquest s’ho mira
aquest s’hi gira
aquest no ho veu
i aquest fa deu.
Amb tot, el poeta Joan Brossa ens va demostrar que tot i tenir 10 dits entre les dues mans, podem arribar a comptar-ne 11. Comproveu-ho!
Deu, nou, vuit, set, sis.
Un, dos, tres, quatre, cinc.
Sis i cinc, onze dits.
També amb tan sols els cinc dits d’una mà podem arribar a quinze. Intenteu-ho (hi ha truc)!
Quinze són quinze,
quinze, quinze, quinze
Quinze són quinze,
quinze, quinze són
O a vint. Temptegeu-ho (també hi ha truc, però és d’una altra mena)!
Dit un
dit dos
dit tres
dit quatre
dit cinc
dit sis
disset
divuit
dinou
vint!
I a l’escola, què n’hem de fer de la poesia?
Ningú no posa en dubte que la poesia ha de tenir un lloc a l’escola i que els mestres (o mediadors literaris, no oblidem que la poesia és literatura) en són els difusors. Ara bé, per exercitar aquesta funció a fons caldria que ells, els mestres, gaudissin de les diverses manifestacions poètiques fins a fer-ne una menja apetitosa que esdevingués del tot necessària per a la seva pròpia existència.
Sobre l’ús que cadascú faci de la poesia, no es pot donar cap consell. Ara bé, l’escola s’ha de proposar seriosament d’acarar els nois i noies amb la poètica, proporcionar-los ocasions per conèixer-la, inspirar-s’hi, dirla, repetir-la, cantarellejar-la, cantar-la, musicar-la, exposar-los-la a les parets de l’edifici escolar…; nenes i nens han de confraternitzar amb mestres que tinguin la poesia a la punta de la llengua, que els la sàpiguen transmetre, ben llegida en veu alta, que els en traspassin moments plaents. Sense oblidar que quan el poema o poemes triats són del gust del lector la transmissió adquireix un sabor especiat, amb un toc emfàtic personal capaç de seduir les orelles més reticents.
Ampliar i refinar l’horitzó poètic dels mestres, vet aquí el quid pro quo d’una qüestió inajornable. Els mestres, tots, han d’estar disposats a endinsar-se en la poesia, s’han de voler formar, han d’estar disposats a conèixer els seus propis gustos però també d’altres, diversos, amb el convenciment que disposar d’una bona i àmplia tria els permetrà fer-ne un ús sovintejat i entusiasmar els alumnes. Un bon propòsit seria dedicar un temps per seleccionar poemes (nous i vells, llargs i curts, amb tota mena de rimes i ritmes) i així anar-los oferint a mesura que calgui i tan sovint com es pugui.
Es clar que quan el mestre voldrà fer que la poesia penetri a través de l’oïda dels nois i noies, li caldrà basquejar-se per dir-la bé (no empro el mot recitar per defugir la sonsònia que s’empara del recitador memoriós que ho diu sense cura ni expressió de cap mena), cosa que s’adquireix respectant la puntuació del poema: quan està ben compost, el ritme i els accents interns fan inútil aturar-se al final de cada vers, si no ens ho indica un signe de puntuació. És que llegir en veu alta requereix una estona de diàleg amb la peça triada, mirant d’entendre-la en el sentit més ampli del terme.
I, arribat el cas, les vegades que el noi o la noia s’enfrontin a la creació poètica, el mediador literari ha de saber convidar-l’hi. Tots els poemes escoltats, dits de viva veu, cantats, memoritzats, llegits per a un mateix, ofereixen ja un bon magatzem de paraules i ritmes i accents per entrar amb bon peu al joc de la composició. D’aquí la importància d’acudir a la poesia tantes vegades com es pugui. Però, de vegades, el jove agrairà que el mestre li doni un cop de mà, un ajut que pot provenir de la tria que s’haurà posat a disposició dels neopoetes i la traça a fer-los-la arribar.
Descripció d’una experiència viscuda amb nois i noies de l’ESO d’un institut del barri del Besòs de Barcelona
A la pàgina web del Departament d’Ensenyament de la Generalitat es pot llegir, entre altres afirmacions, que «la lectura és un instrument fonamental en el procés de coneixement i de maduració personal dels nois i noies. Les bones lectures poden deixar empremta, desperten aficions i interessos nous, eduquen la sensibilitat, faciliten el desenvolupament de la fantasia i de la creativitat, ens proporcionen nous coneixements… D’altra banda, els bons lectors acostumen a ser bons estudiants, mostren més disposició a atendre les explicacions, es concentren més, augmenten la capacitat de retenir i memoritzar, i comprenen i assimilen amb rapidesa els conceptes nous».
Una de les maneres de fomentar el gust per la lectura entre nois i noies és, ho hem comprovat, endinsar-los pels camins de la poesia. L’experiència s’ha fet amb un col·lectiu format per 12 noies i noi de primer d’ESO en grups de 6. I un bon recurs ens l’ha proporcionat els poemes breus, de versos curts i essencialment sonors. La selecció de textos poètics escrits no ha de presentar dificultats aparents per no espantar els lectors poc disposats a «llegir llarg». La proposta s’inicia a partir del fragment del poema Beuen vermut de Jordi Sarsanedas:
Ni sé on soc
quan es fa fosc
passejo sol
per la ciutat.
Per a un grup d’usuaris d’uns onze anys, poc avesat a parlar el català (malgrat els anys d’escolarització en aquesta llengua), aquests quatre versos tenen paranys de pronúncia que es poden resoldre convidant-los a recitar el poema. Una primera lectura és suficient per donar confiança al grup, el poema és breu i no presenta grans dificultats de comprensió.
El primer vers es pot dir jugant a posar la síl·laba tònica a diferents indrets i tot fent aquests experiments hom s’adona de com condiciona el ritme la col·locació d’aquest accent.
En el segon vers apareix una dificultat de pronúncia: la paraula FOSC sovint acaba essent dita com a FOCS (provocant un canvi de sentit evident on hi té molt a veure el tipus de vocal O que s’utilitzi).
El tercer i quart vers s’inicien amb una magnífica P que els confereix una meravellosa sonoritat que es fa més evident si no s’oblida la T de la paraula final.
Arribats a aquest punt, el poema s’ha memoritzat sense voler, i tothom està ja en disposició de recitar-lo sense recórrer al paper, cosa que permet una major mobilitat de moviments.
És l’hora de «caminar» el poema, una passa per síl·laba, una velocitat creixent o canviant mesurada pel tic-tac implacable del metrònom. Un posar diferents pals rítmics a la recitació picant de mans. D’aquí a cantar el poema hi ha una passa que sovint és fàcilment franquejada. El grup ha agafat confiança. Han perdut la por. El joc acaba tot just de començar.
El grup ha viscut durant unes estones immers en el gust per la lectura i la recitació, havent iniciat el trajecte amb un dels gèneres més aparentment inhòspits de la literatura, la poesia.
Els seus professors afirmen que durant l’experiència (cinc setmanes de durada) aquests nois i noies s’han apropat a la biblioteca de l’institut sense por, amb ganes de seguir sentint el recentment descobert gust per la lectura i l’escriptura.
Breu mostra de poemes fets per nois i noies
1. Dos poemes de factoria col·lectiva per part de nenes i nens de l’Escola Antoni Botey del barri de Llefià de Badalona, previ coneixement d’altres poemes que jugaven principalment amb el ritme i no pas amb la rima.
El rellotge
Tic, tac, toc, tic, tac, toc
fa el rellotge.
Em diu l’hora.
Són les set, són les vuit,
són les nou i les deu.
Ja sé quina hora és,
és l’hora del poema.
He fet tres poemes
i han passat 13 minuts.
Tic, tac, toc, tic, tac, toc.
Crec que ja he acabat el poema
i és hora de marxar.
Tic, tac, toc, tic, tac, toc.
Nenes i nens de diferents edats es van preparar aquest poema per dir-lo durant l’acte dels Jocs Florals de l’escola Antoni Botey del curs 2017-2018.
2. Un poema creat per la Clarisa, una noia de quinze anys, alumna d’una escola del barri del Besòs de Barcelona que, a finals del curs 2012-2013, assistia a un taller ofert als alumnes suspesos de l’ESO amb el tema Crossarts. La seva creació individual va sorgir després d’unes quantes sessions col·lectives on els assistents van ser convidats a escoltar i caminar al compàs de poemes com Sí senyor d’Ovidi Montllor, Home llop d’Enric Casasses i Van a por nosotros del grup Accidents Polipoètics. El procés del treball es pot veure en aquest enllaç: <https://vimeo.com/85163669>.
Soy una mujer
señor, señor,
Que se pinta las uñas
señor, señor,
Sale la luna
Señor, señor
Al señor le gusta tanto
cuando sale la luna
como cuando la mujer
se pinta las uñas señor señor
Clarisa
Després d’aquest primer poema van néixer dues variacions:
1a variació
Soy una mujer
Qué honor, qué honor
Que se pinta las uñas
Qué horror, qué horror
Sale la luna
Señor, señor
Al señor le gusta tanto
cuando sale la luna
como cuando la mujer
se pinta las uñas
¡qué honor, señor!
2a variació
Soy una mujer de honor
Que se pinta las uñas de horror
Sale la luna, señor
Al señor le gusta que salga la luna
cuando la mujer se pinta la uña
¡qué honor y qué horror!
La pregunta que ens podem fer és: haurien arribat els nois i noies autors d’aquests poemes a unes creacions semblants si no haguessin disposat d’una dieta poètica prou rica?
A tall de conclusió
Crec que la millor manera de cloure aquest escrit és transcriure algunes de les reflexions finals redactades per una mestra assistent al curs Quin gust té la poesia? de l’Escola d’Estiu d’enguany:
• Escolliré la poesia des del meu interès, el meu gaudi. Des de la pròpia emoció, potser puc moure l’emoció de l’altre.
• Oferiré i prepararé un bufet lliure als meus alumnes. Plats petits, plats grans, plats per a vegetarians, plates de dolços i salats… També estofats, plats bonics i exòtics… i no oblidaré els ecològics i de proximitat. Convidaré que cadascú tasti tasti, degusti i comparteixi el que li ha agradat més.
• Jugaré i convidaré a jugar amb la veu de la poesia, la melodia i el ball que promou. Jugarem amb les paraules, el volum de la veu i amb les imatges que suscita.
• Transmetré llibertat, responsabilitat i il·lusió per obrir-nos junts a la creativitat quan ens trobem davant de textos poètics.
• Recordaré tot allò que portem a la sang i utilitzarem la tradició oral per continuar creant.
I si jo m’he atrevit a començar convidant-vos, oh lectors, a tastar dos poemes de gustos ben diferents, just és que us transmeti també la definició de l’autora de les reflexions anteriors.
«La poesia», escriu, «es pot definir de moltes maneres, tantes com es pot explicar i sentir».
És hora, doncs, d’encarar la incontestable necessitat que l’escola es prengui seriosament el conreu de la poètica de la poesia.
Per saber-ne més
Desclot, Miquel; Galí, Mercè (2012). Poesies amb suc. La Galera. García Montero, Luis (2000). Lliçons de poesia per a nens inquiets. Comares. Viu la poesia: <http://www.viulapoesia. com/>.
Amb la col·laboració dels alumnes del curs Quin gust té la poesia? de l’Escola d’Estiu de juliol del 2018
ROSER ROS I VILANOVA
Professora de Blanquerna, Universitat Ramon Llull. Presidenta de Tantàgora
