El sol lluïa al Pla de la Catedral de Barcelona divendres al matí, després d’un parell de dies plujosos. A més a més de l’habitual munió de turistes equipats amb tota mena d’enginys electrònics per deixar constància del seu pas per aquest indret, amb la façana neogòtica de fons, bona part de la plaça estava ocupada pels tendals de la 37a edició de la Setmana del Llibre en Català.
M’hi passejava i badava sense un objectiu de compra específic. Les hores podien passar inadvertides contemplant les exposi- cions que els editors i llibreters havien posat al nostre abast. Però, de cop i volta, la presència d’una petita criatura va desvetllar el meu entreteniment distès: molt ben embolicada amb paper film, presumida i amb mitja rialla perquè sabia que l’havia vista, xino-xano feia camí la tortuga Tula.
Les persones d’una certa edat –expressió tan habitual com imprecisa– sabem que Tula, la tortuga és un llibre per a infants escrit per Maria Àngels Ollé i il·lustrat per Fina Rifà que Edicions La Galera va publicar l’any 1964 i que fa poc, amb gran encert, Rosa Sensat ha reeditat en la collecció MARS, al costat, per exemple, d’Una nova terra, de Paco Candel.
L’Àngels va morir el diumenge 1 de setembre als 82 anys, a Reus. Nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, va estudiar Filosofia i Lletres –especialitat de Pedagogia– a la Universitat de Barcelona. Ben aviat va connectar amb els nuclis renovadors de l’educació en aquells temps difícils del franquisme de què parla M. Teresa Codina en el llibre sobre l’Escola Talitha, on trobem l’Àngels als primers anys seixanta. Ben jove se’n va anar a viure a Reus amb el seu espòs; allí s’integra de ple a la ciutat i, amb la complicitat d’un grup de famílies, l’any 1965 impulsa la creació de l’Escola Mowgli, a contracorrent dels mètodes autoritaris imperants aleshores; en va ser la directora una bona colla d’anys. L’escola es va integrar a la xarxa pública a finals dels anys vuitanta, com a membre del CEPEPC. Tanmateix, d’una manera o altra, l’Àngels va estar sempre vinculada a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. També caldria fer referència a la seva estima per Riudoms, poble on possiblement va néixer Antoni Gaudí.
El ple de l’ajuntament de Reus va aprovar a finals de juliol concedir-li la Medalla de la Ciutat, cosa que ha hagut de fer a títol pòstum en un acte solemne de la Festa Major de la Misericòrdia, la festa major petita.
L’Àngels Ollé va estar sempre al peu del canó, sobretot en la recuperació de la llengua i la seva didàctica, amb un llegat de publicacions molt i molt important en quantitat i qualitat. El seu primer conte editat, Tres avions amics, data del 1963. Des d’aleshores no va deixar mai de publicar, col·laborant amb excel·lents il·lustradors. L’any 1994 va rebre el prestigiós Premi de la Crítica Serra d’Or per Un conte sense cap ni peus, il·lustrat per Imma Pla. Quants centenars i centenars de mestres –o pares i mares a casa– hauran fet servir la seva col·lecció «A Poc a Poc», il·lustrada harmoniosament pel reusenc Pere Prats Sobrepere, per engrescar les criatures en les apassionants primeres lectures? A la biblioteca de casa meva hi conservo força esgrogueïts Del cel cauen cireres i El rei, la reina i el ratolí, amb uns rigorosos guions, textos i notes per als mestres. També hi he trobat l’esplèndid Què passa al meu poble?, de la collecció «Desplega Vela», que dirigia Marta Mata. Tot això, editat per primera vegada als inicis dels anys setanta del segle passat, quan els llibres i materials didàctics en català eren molt i molt escassos. «Fa cinquanta anys no pensàvem que recuperaríem la normalitat que tenim ara amb la llengua!», deia l’Àngels en una entrevista de l’abril del 2015 que hem pogut tornar a escoltar gràcies a TVReus a la carta.
Passats els anys, l’Àngels i en Pere Prats es van retrobar per escriure L’ABZ de Reus, on es plasma el tarannà i el vocabulari reusenc, i que recull records, costums, personatges i fets històrics de la capital del Baix Camp. D’on ve allò de «fot-li que és de Reus»?
Des que es va jubilar, després de dedicar-se a la formació de mestres a la Universitat Rovira i Virgili durant més d’un quart de segle, va seguir ben activa en facetes diverses. La crea- ció del grup MARC –Mestres Àvies Recuperadores de Contes– n’és un bon exemple. Explicar contes és tot un art. Segurament els seus fills i els seus nets –i tants infants i nois i noies que la van escoltar– ens ho ratificarien. Tot un art, tal com Sara Cone Bryant descrivia fa una pila d’anys en el seu llibre Com explicar contes!
Un dels últims records personals que tinc de l’Àngels ens situa a la tardor de fa un parell d’anys, a la reunió del jurat del Premi Marta Mata de Pedagogia, quan, donant el seu parer sobre un dels treballs presentats, dedicat a l’etapa d’educació infantil, exclamava contundent: «Aquí hi falta vida!». Una dona menuda, d’aparença fràgil, però de conviccions profundes, de caràcter ferm, amb una sensibilitat molt acurada, que va dedicar tota la seva existència justament a vivificar l’educació.
L’Àngels es va comprometre des de ben jove en la millora de l’escola, que és una manera de millorar el país. Però en els darrers anys, valenta, amb una força descomunal, va ser portaveu del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i va encapçalar encara el moviment Avis i Àvies de Reus per la Llibertat, gent gran lluitadora que es manifesta cada dia a la plaça Mercadal.
L’Àngels se n’ha anat amb els deures fets i ens ha deixat a punt una bona col·lecció de lliçons de vida, just a l’hora d’iniciar un nou curs escolar. Ben segur que mereix la medalla de la nostra reconeixença i agraïment unànimes.
ANTONI POCH I COMAS
Associació de Mestres Alexandre Galí (Terrassa)
