Per què, parlar de sexe a Primària?
De tots els temes del currículum de Primària, el del coneixement del propi cos és un dels més significatius i motivadors. Hi ha dues maneres d’abordar-lo, complementàries: l’anatòmica i la fisiològica. Els llibres de text, quan en parlen, ho tenen en compte; no es pot separar el «com som» del «com funcionem». Amb una excepció, que és la reproducció sexual.
La majoria de llibres només toquen la reproducció humana des del punt de vista de l’anatomia. I hi ha mestres que també ho fan d’aquesta manera. És un tema que molts consideren difícil, compromès… Però hauria de ser exactament el contrari: quan el nostre alumnat és a la preadolescència ho saben gairebé tot sobre el seus òrgans reproductors –o això es pensen–, però ho ignoren gairebé tot sobre els seu funcionament. I el poc que coneixen ho han après per vies gens fiables, quan no nocives: amics, internet, pornografia…
A més, el tema de la sexualitat és viscut per tothom amb una implicació diferent de la resta de temes relacionats amb el propi cos. Aquí no només hi juga el «com soc i com funciono», sinó el «què em passarà», «què sentiré», «què em faran»… Aquestes qüestions interessen molt, moltíssim. De vegades, inquieten o fins i tot espanten.
És per tot això que no s’hi val a passar-hi de puntetes, pel tema de la reproducció. Cal anar a fons, cal pensar bé com abordar-lo, com obrir-se a les qüestions que interessen a les criatures, com ajudar-les de debò a trobar resposta a les seves inquietuds. No perseguim la informació sexual, sinó l’educació sexual.
Quan?
Amb el pas dels anys, a l’escola Orlandai hem trobat una manera de treballar que creiem que satisfà l’interès i les necessitats del nostre alumnat.
El tema de la reproducció s’aborda a qualsevol edat, perquè interessa a totes les edats. Cal només que hi hagi un detonant: una mare embarassada, una criatura que fa servir paraules desagradables o ofensives que, en realitat, no sap ni tan sols què volen dir, i un interès per la sexualitat que, sens dubte, es desperta als darrers cursos de Primària.
Nosaltres vam arribar a la conclusió que, se n’hagués parlat molt o poc abans al llarg de l’escolaritat, tocaríem a fons el tema de la sexualitat en el moment que l’alumnat tingués més coneixements i, per tant, més interrogants al cap: a sisè de Primària.
Com comencem?
Els alumnes, en petit grup, escriuen en un full tot el que volen saber. De quina altra manera podríem conèixer allò que els interessa o els preocupa? Probablement aquest és l’únic moment de l’escolaritat en què la mestra proposa separar noies de nois, perquè vam comprovar que eren més agosarats en les preguntes escrites si estaven rodejats de companys i companyes del seu sexe. En aquest moment del treball els animem a no tenir vergonya, els permetem l’ús de termes que ells saben barroers, si no en coneixen d’altres, i els prometem que no hi haurà censura i es parlarà de tot el que plantegin.
La sessió és sempre plena de soroll, rialles i bromes i acaba amb el lliurament de la llista de preguntes a la mestra.
La mestra converteix els cinc o sis fulls manuscrits en un únic llistat imprès de qüestions, eliminant les repeticions, can-viant els termes malsonants pels equivalents cultes, i els retorna a cada alumne. A més, amplia la lletra de cada pregunta de manera que sigui ben llegible de lluny i lliura dues o tres preguntes a cadascú.
Seguint la metodologia dels projectes, el pas següent és llegir en veu alta els textos de les preguntes, una per una, i agrupar-les i endreçar-les en temes. Continuen els atacs de riure; els papers s’han repartit aleatòriament, per tant qui llegeix no és qui va fer la pregunta, i les sorpreses són hilarants. És interessant comprovar com, a mesura que passen els dies i els nois i noies s’endinsen en la feina, deixen de riure. Un tema que inicialment era divertit es converteix en interessant, fins i tot apassionant, es converteix en un tema d’estudi, es normalitza.
Les qüestions plantejades, ja endreçades, presidiran l’aula durant tot el temps que duri l’estudi de la sexualitat. Sobre la marxa, tant l’alumnat com la mestra hi poden afegir preguntes que el primer dia no s’havien formulat, sempre que siguin consensuades pel grup classe. És l’oportunitat de la mestra d’aportar alguna qüestió que ella considera important i ningú havia posat damunt la taula.
Amb el pas dels anys hi ha temes que han perdut interès i d’altres que han agafat força. Entre els primers, la sida o el procés de l’embaràs i el part. Temes nous: els abusos sexuals, el transgènere o la importància social de la bellesa física. Els mitjans en parlen contínuament i les criatures són receptives.
La recerca
El pas següent és triar el tema que es vol investigar i formar grups, aquests ja mixtos, per cercar resposta a les preguntes.
La informació es busca als llibres de la biblioteca i en alguns vídeos. Considerem bons materials els que no només informen sobre anatomia i fisiologia (d’aquests n’hi ha molts que són correctes), sinó els que també parlen d’emocions i de sentiments, que és en realitat del que l’alumnat vol parlar. També els que aborden amb certa profunditat temes socials: prostitució, pornografia, assetjament… i que no són fàcils d’aconseguir.
Els grups es reparteixen les qüestions del seu tema, treballen amb l’ordinador i busquen als llibres. No cerquen a internet, tot i la temptació de fer-ho. Hem seleccionat alguns webs adients a la seva edat i només els deixem accedir a aquests webs. Sabem perfectament que si cerquen indiscriminadament no ens agradarà el que trobaran, o bé que, si és de qualitat, es dirigeix a alumnat més gran. I ja no diguem pel que fa a buscar imatges a la xarxa. Els oferim que, si volen il·lustracions per a la informació que estan trobant, escanegin les dels mateixos llibres que els hem posat a les mans.
La conversa
Alternem sessions de recerca amb converses a l’aula. Es lamenten que hi ha temes que no troben a cap llibre, i aleshores parlem. Intentem que ells mateixos posin en comú el que pensen i saben i que la persona adulta només afegeixi matisos. En alguna d’aquestes sessions convidem un mestre o monitor de sexe masculí, que els sigui persona propera, per demanar-li aclariments sobre temes concrets que un home coneix millor que una dona.
L’alumnat sap, des del primer dia, que ens ho poden preguntar tot, i ho respondrem tot (menys el que fa referència a la nostra vida privada). De vegades, quan la sessió s’ha acabat, algú ens espera amb aquella pregunta que no s’atreveix a fer en públic, per timidesa o perquè és massa personal. Senyal que hem aconseguit el nostre propòsit, perquè en el tema de la sexualitat hi intervenen qüestions afectives i emocionals que, si no és en l’àmbit de l’escola de primària, potser no tenen on aflorar.
Hi ha criatures que ens diuen que no s’atreveixen a explicar a casa el que parlem a l’aula. No perquè creguin que els pares els censurarien, sinó perquè els fa vergonya. Sempre els diem que ho intentin, que els pares no volen altra cosa… i tenim un recurs per motivar el diàleg a casa: els proposem dues sessions pràctiques.
Sessions pràctiques?
Els demanem de dur de casa seva compreses, tampons i copes menstruals. Hi experimentarem amb aigua i pintura vermella, a l’aula de ciències: en comprovarem els materials, la resistència, la mida, la capacitat d’absorció, la impermeabilitat… Després d’això els nois perden les ganes de fer bromes amb els tampons i compreses, i alhora hi agafen confiança. Les noies coneixen les copes de silicona, que un dia necessitaran. És un treball d’observació i experimentació.
També han de demanar preservatius als pares. Això costa una mica més, però mitja dotzena sempre ens n’arriben. Per grups els desemboliquen, els toquen, en comproven el tacte lliscant. Els tiben i no es trenquen. N’inflem un i triga molt a petar.
Mentre observen, en parlem i responem preguntes. Parlem d’altres mètodes d’anticoncepció…
De vegades pensem que dur preservatius a l’aula quan només es tenen onze anys és cremar etapes. Però… i si és l’única oportunitat que tindran de conèixer-los sense cap pressió, de manera fresca i lleugera? Pensem que és important que siguin els alumnes els qui els duguin, i que siguin els pares els qui els donen: per propiciar converses a casa, i perquè ningú ens vulgui retreure res (no ens ha passat mai).
La posada en comú
Els grups han acabat la feina, han trobat resposta a la majoria de preguntes que els havien correspost, les han convertit, amb la nostra ajuda, en un text continu, i les han il·lustrat com han cregut convenient. Al llarg de tot el procés la mestra ha anat revisant la seva tasca, deixant anotacions escrites sobre aspectes que manquen o observacions ortogràfiques, que ells van esmenant sobre la marxa.
Arriba el moment que cada grup explicarà a la resta de la classe tot el que han après. Els demanem que cada membre del petit grup expliqui allò que no ha trobat ell mateix, sinó un altre company del seu grup. Això assegura un coneixement sencer del seu tema.
La resta del grup classe els escolta i, en acabar, demana aclariments.
Finalment, s’imprimeixen tots els temes i es lliura un dossier sencer a cadascú.
L’avaluació
La millor avaluació és la comprovació que l’alumnat ha sabut buscar, trobar, fer seu i explicar a la resta tot allò que estava treballant. Ara bé, hi afegim un control convencional: cal demostrar que, a partir
de les converses i les lectures, s’ha adquirit criteri personal. Per això els fem posicionar, per escrit, davant d’unes quantes situacions de la vida real. Per exemple: «Tornes de les vacances i el teu millor amic o amiga et diu que a l’estiu s’ha enamorat d’algú del seu mateix sexe. Què li dius?», «Algú t’explica confidencialment que el seu oncle avi li fa unes carícies que li desagraden. Què li suggereixes que faci?». No cal dir que aquest tipus de qüestions demanen un comentari posterior a l’aula, no una qualificació individual i res més.
Per acabar
No imaginem el treball del tema de la sexualitat si no és en un context de grup classe que fa anys que conviu, es coneix bé i s’aprecia. Valorem molt el fet que l’assumpte s’abordi amb la persona tutora del grup, que té un vincle afectiu amb ells, o amb una mestra que els sigui propera. Mai hem vist clar de buscar una especialista per deixar a les seves mans un tema amb tantes implicacions personals com aquest.
Ens sembla que només es pot crear el clima de confiança necessari si ho tractem com us ho hem explicat, com una feina duradora en un temps, en l’àmbit de l’aula, en funció de les demandes del grup, com un treball de recerca, i amb l’assistència de persones adultes properes.
Sempre ens queda un dubte: pot ser que algun nen o nena d’un grup classe, amb menys maduresa que altres, es vegi immers en unes converses que l’incomoden o que l’obliguen a treballar qüestions que no li corresponien encara. Això passa en tots els temes, quan donem capacitat d’elecció al grup, però sabem que aquest cas és diferent, perquè el sexe és un assumpte sensible. Hem d’estar molt atentes a detectar si algú està sobrepassat o simplement en un mal tràngol momentani. Si això succeeix cal parlar-hi, escoltar molt, i mirar d’alleugerir feines i patiments.
En qualsevol cas, estem convençudes que fa menys mal accelerar interessos que, al contrari, oblidar-se d’afrontar l’educació sexual des de primària.
Per saber-ne més
Llibres
VON DER GATHEN, Katharina; KHUL, Anke. Explica-m’ho! Barcelona: Takatuka, 2016.
FLEISCHHAUER-HARDT, Helga. ¡A ver! Salamanca: Lóguez, 1979.
HARRIS, Robie; EMBERLEY, Richard. Sexe, què és? Barcelona: Serres, 2006.
Filmografia
OLID, Bel; HOMAR, Lluís. Crida ben fort, Estela! www.lidiapujol.com, 2013.
https://www.youtube.com/ watch?v=lYqY4gCK100
OLIVER, Roser; MONTSERRAT, Lluís.«Trànsit, menors transsexuals». 30 minuts, TV3, 2016.
https://www.ccma.cat/tv3/ alacarta/30-minuts/transit-menors-transsexuals/video/5613571/
IVERSEN, Marita; JANSRUD, Line; VALBERG, Rune. 1. Puberty: how does it start Norwegian public broadcaster NRK, 2015.
https://sexedrescue.com/norwegiansex-education-show
MARIONA TRABAL
Mestra i bibliotecària a l’escola
Orlandai, Barcelona
