Divendres, 1 d’octubre de 2021
Avui fa seixanta anys que va morir la mestra Rosa Sensat i Vilà. Tenia vuitanta-vuit anys i deixava enrere una vida plena d’educació, una vida intensa marcada pels signes i els embats dels temps que li van tocar viure, entre 1873 i 1961, però una vida honesta i compromesa amb l’educació dels infants i les noies i les dones, amb la mirada posada en un futur i, sobretot, en una humanitat millor.
«Portàvem un pla, i un pla ambiciós, a més a més: el de fer una escola en tot el veritable sentit i valor, una escola que no ho semblés, que fos totalment diferent del que aquells dies era el comú de les escoles; escola de vida natural i espontània i de coordinació d’aquesta vida amb l’aprenentatge d’unes tècniques i d’uns mecanismes indispensables com a instruments per a fer entrar l’infant en l’esfera de la cultura.»1
La lliçó de Rosa Sensat, la mestra que dona el nom a l’escola de mestres fundada l’any 1965 i convertida més tard en l’actual associació, és, en realitat, un conjunt de lliçons per «fer de la vida escola».2
La primera lliçó és l’esforç i la tossuderia per formar-se i assolir el nivell més elevat possible de preparació pedagògica. Fer de mestra no és fàcil, i aprendre a fer de mestra exigeix dedicació, amplitud de mirada, rigor, interès per descobrir i conèixer i tot un conjunt de condicions que no poden acabar en la formació inicial universitària, a vegades allunyada de l’escola. Rosa Sensat es va formar en les primeres experiències com a mestra i ampliant a Madrid els estudis de magisteri de la Normal barcelonina, però també a través de congressos i viatges pedagògics per diferents països europeus amb l’objectiu de conèixer en directe les escoles més renovadores de l’època.3 No conformar-se per formar-se i adquirir una sòlida formació científica i pedagògica és una lliçó per a tots i totes les mestres, els més novells i els més veterans i experimentats.
La persistència en la construcció d’un projecte d’escola podria ser la segona lliçó de Rosa Sensat. L’Escola de Bosc de Montjuïc, a Barcelona, inaugurada l’any 1914, és una obra col·lectiva compartida des de l’acció política i l’acció pedagògica que té una empremta personal rellevant: «Volíem que fos el lloc on s’aprengués a viure i a gaudir de la vida en consonància amb el desenvolupament normal de les forces i facultats de l’infant.»4 No hi ha escola sense projecte compartit, sense finalitats i, ens atrevim a dir, sense utopia, perquè l’escola ha de ser el «bon-lloc» per als infants.
La millora de l’educació requereix reflexió i crítica. Rosa Sensat escrivia un diari, en els seus viatges pedagògics i en el dia a dia de l’Escola de Bosc. L’escriptura reposada obliga a la reflexió i impulsa la necessitat de canviar (o no) per renovar i millorar la pràctica educativa a l’aula i l’escola. La reflexió sobre la pràctica s’afegeix a la sòlida formació i al coneixement d’altres projectes i experiències per anar construint, pas a pas, un pensament educatiu ben arrelat a la terra que trepitgem i al món on vivim. Fer el diari de classe o d’escola pot ser la tercera lliçó.
La quarta lliçó és la del compromís amb la millora de l’escola pública. És la lliçó que es pot deduir de l’acceptació per deixar l’Escola del Bosc i anar a dirigir, l’any 1931, el Grup Escolar Milà i Fontanals i Lluïsa Cura, en ple districte cinquè de Barcelona. És la lliçó de la valentia per fer allò que avui en diem sortir de la zona de confort. És la lliçó de trencar el cercle de l’individualisme i sentir-se part d’un projecte que va més enllà de la pròpia escola i afecta tota la ciutat, el poble o la comarca.
Finalment, en aquesta enumeració de possibles lliçons a partir d’una trajectòria personal i professional, ens aturarem a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. En aquesta institució, Rosa Sensat hi va desplegar un projecte educatiu dirigit a la dona (esposa, treballadora i mare), una dona moderna, a la vegada dona de la llar i dona instruïda, amb una àmplia formació cultural, capaç d’aconseguir la independència econòmica a través del treball. Aquesta és, sens dubte, la lliçó de la mestra que coneix les necessitats del seu temps i es compromet socialment en la recerca de vies de solució. Ahir eren l’analfabetisme i les mancances en l’educació femenina. Avui són la pobresa infantil, el risc de marginació, les migracions i crisis humanitàries, la protecció del planeta, la violència de gènere, els perills dels totalitarismes i dogmatismes, etc.
El record del seixantè aniversari de la mort de la mestra Rosa Sensat i Vilà és una invitació a llegir el seu pensament educatiu en el llibre Vers l’escola nova per anar construint el propi pensament i orientant els nostres projectes.
També és una invitació per posar en pràctica les seves lliçons de mestra, que no són, de cap manera, només lliçons del passat, sinó ben actuals i imprescindibles.
Joan Soler Mata, doctor en Pedagogia i professor emèrit a la Universitat de Vic
