Comença un curs diferent. Mai havíem viscut fins ara una situació de pandèmia mundial com l’actual. I justament perquè vivim moments d’emergència, hem d’afrontar amb responsabilitat i valentia la tornada a l’escola. Sabem que no serà gens fàcil, i que comencem un curs amb la incertesa de no saber com acabarà. Ningú no ho sap. Ningú no té la resposta. El que sabem és que serà un curs diferent, amb aïllaments intermitents de grups i persones, que haurem d’assumir amb un treball persistent. No es tracta de ser conformistes, sinó de treballar perquè aquesta situació ens porti a una escola millor, defensant una manera de fer escola, d’educar, que fins ara potser no era tan evident. I amb aquesta consciència, que vivim un moment d’emergència, més que queixes i retrets, la clau és la cooperació, la flexibilitat, l’adaptació i les responsabilitats compartides entre equips de mestres, nois i noies, famílies i administracions municipals, de salut i d’educació.
L’educació, fins ara, no ha estat mai una prioritat en els pressupostos de les diferents administracions, i la inversió destinada a educació queda molt lluny de la mitjana europea.
Aquesta pandèmia ens ha agafat amb un sistema educatiu feble, desproveït de molts dels recursos necessaris que garanteixen una educació de qualitat, i això no es resol en quatre dies. Hem patit molts anys de desinversió i de retallades que han debilitat un sistema que ja era fràgil. L’educació, fins ara, no ha estat mai una prioritat en els pressupostos de les diferents administracions, i la inversió destinada a educació queda molt lluny de la mitjana europea. Però a banda de la manca de recursos, el sistema també era feble en els seus plantejaments i en el seu funcionament, cosa que ha quedat al descobert en aquest temp de pandèmia. Hem vist de manera majoritària (perquè sempre hi ha les grans excepcions que apunten el camí!) equips de mestres poc empoderats, que no han exercit l’autonomia i que han esperat instruccions que no han arribat a l’hora.
Hem vist un sistema d’avaluació poc consistent, més pendent de les notes que del seguiment de l’aprenentatge de cada persona. Hem vist uns recursos digitals que no han arribat a tothom i que no han ajudat a promoure un aprenentatge sòlid. I també hem vist uns infants i joves poc autònoms, més acostumats a seguir instruccions que a prendre decisions. El patró bàsic que es continua mantenint de manera majoritària és encara el de: el profe explica, l’alumne pren apunts i fa uns exercicis (o exàmens) i el profe corregeix i posa nota.
A banda de la manca de recursos, el sistema també era feble en els seus plantejaments i en el seu funcionament
Hem d’assumir que cadascú ha de fer el paper que té encarregat. Les administracions, proveir dels recursos necessaris perquè la presencialitat a les escoles es pugui mantenir al màxim, i que la substitució dels mestres i professors es faci de la manera més àgil possible. Els responsables de salut, perquè funcioni el circuit de detecció de casos i que es facin els tractaments necessaris. I els mestres i professors perquè, malgrat les dificultats i les deficiències d’on partim, puguem garantir l’acompanyament al procés d’aprenentatge de cada infant i jove.
Com tot en la vida, aquest entrebanc que estem patint ens pot fer posar el focus en allò que és realment important i que hem de mantenir de totes totes. D’una banda les relacions personals que són les que tenen un paper central en l’escola. Un bon acompanyament i cooperació entre l’equip de mestres, és bàsic per donar-nos aquest suport mutu que necessitem en moments de crisi, com també ho és mantenir un bon ambient de relació entre el grup de referència d’infants i joves que comparteixen espais i temps d’aprenentatge de manera continuada.
Un bon acompanyament i cooperació entre l’equip de mestres, és bàsic per donar-nos aquest suport mutu que necessitem en moments de crisi.
Les relacions entre les famílies i escola, són també fonamentals, i han de ser de suport, confiança, i de coneixement mutu per tenir en compte les necessitats que té l’infant en cada moment… I totes les altres relacions personals que van sorgint en un entorn com l’escola, i que hem de fomentar i fer créixer, ara més que mai.
La pandèmia ens posa en safata el fet de fer més activitats a l’aire lliure, i fora de l’espai-aula. És cert que aquesta possibilitat ja hi era abans, però en aquest moment la urgència ens empeny a fer-ho realitat. Fer realitat que l’aprenentatge i les relacions personals es poden afavorir en altres espais més enllà de les quatre parets de l’escola, pot significar un avenç important. Moltes escoles s’acolliran a aquesta possibilitat, entenent que l’aire lliure, a més de ser més saludable, pot beneficiar també un aprenentatge més significatiu.
Teníem molts temes pendents que ara es presenten amb més urgència. Un d’ells és la veritable participació dels infants i joves en la presa de decisions sobre l’organització i el funcionament de les escoles i instituts. Tenim experiències prou riques i valuoses com perquè tinguem la certesa que és un tema que millora la qualitat de l’educació i que podem desenvolupar. Vivim una situació prou greu perquè entre tots els estaments de l’escola, haguem de responsabilitzar-nos, i prendre decisions per viure aquesta situació de la millor manera possible i que en traiem un veritable aprenentatge. Arriba el moment de demostrar que una escola democràtica és possible i que dona sentit a l’objectiu principal de l’educació: fer persones amb criteri propi, lliures i emancipades.
La feina de les escoles per preparar aquest curs ha estat persistent i intensiva. Ara arriba el moment perquè mestres i infants i famílies treballem plegats perquè l’escola sigui aquest espai d’acollida i d’aprenentatge.
Els últims mesos el soroll mediàtic ha posat el focus en massa missatges alarmistes i que no han aportat tranquil·litat i serenitat. Malgrat això, la feina de les escoles per preparar aquest curs ha estat persistent i intensiva. Ara arriba el moment perquè mestres i infants i famílies treballem plegats perquè l’escola sigui aquest espai d’acollida i d’aprenentatge que tots necessitem. Segur que aquest curs que ara obrim ens farà valorar moltes altres coses. Coses que fins ara passaven desapercebudes o que estaven en la llista de tasques pendents. Aquest temps d’urgència ha de fer-nos possible una escola més humanitzada, per aprendre a fer un món més humà, un lloc on fer-nos costat per aprendre a viure junts.
Francina Martí Cartes
13 de setembre de 2020
