Quin és el paper que té el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) per fomentar el sentit crític, sobretot en els joves?
Les principals missions del CAC, des del punt de vista estrictament legal, són d’una banda controlar tot el repartiment de l’espai radioelèctric de Catalunya (atribució de freqüències, llicències, concessions…) i d’altra banda fer una supervisió per garantir que els continguts no siguin nocius per als menors, siguin plurals políticament parlant, diversos en altres sentits, etcètera. El que passa és que, més enllà d’aquestes funcions, en té atribuïdes unes altres menys concretes, entre les quals hi ha el foment d’unes formes de recepció dels missatges audiovisuals més constructius per a l’audiència i per a la societat.
Dins d’aquestes preocupacions s’emmarca la preocupació actual, que és molt aguda en aquests moments, per l’educació mediàtica. Hi ha preocupació per l’educació mediàtica en diferents sentits: d’una part, aprendre els codis propis dels mitjans, ja que de la mateixa manera que s’aprèn a llegir i a escriure literatura també hi ha uns codis audiovisuals que cal aprendre i cal practicar, però també educar en la recepció crítica dels missatges.
Com ha de ser l’educació mediàtica?
Jo defenso que l’educació mediàtica ha de ser una preocupació continuada i proactiva. Què ha passat? Ha passat que com que no és una formació que estigui reglada –com ho estan les matemàtiques o el medi natural– s’ha anat deixant al voluntarisme dels professors i aleshores ha funcionat d’una manera reactiva. Quan s’hi ha donat importància? Quan hi ha hagut senyals d’alarma de dir: «Ai, els mitjans de comunicació estan fent pupa».
Als anys setanta hi va haver una febre important per l’educació mediàtica perquè passava allò que es deia: «La televisió és un comecocos, és alienadora», i va haver-hi una certa preocupació per l’educació mediàtica, però es va esvair i ara ha tornat aquesta actitud reactiva per causa de tot el que està passant amb la identitat digital, l’ús dels telèfons mòbils, els influencers i tot aquest món de les segones i terceres pantalles. Això ha fet que s’encenguin una altra vegada els senyals d’alarma i hi hagi una reacció de dir que la manera de solucionar això és l’educació. A mi ja m’està bé que sigui així, que hi hagi aquesta preocupació, però jo crec que hauria de ser sempre, no només per aquestes causes reactives.
Actualment, a la societat on vivim, especialment els joves utilitzen noves vies d’informació i comunicació, com són Internet i les xarxes socials. Creu que els mitjans de comunicació han deixat de tenir un poder que tenien o el continuen tenint?
Sí i no. D’una banda és veritat que els mitjans de comunicació convencionals estan sent progressivament abandonats per l’audiència en general i per la franja juvenil en particular, i no és cap secret dir que els joves veuen menys la televisió. Cada vegada hi ha menys programes convencionals de televisió que els interessin i es busquen la seva televisió a la carta, i moltes vegades la veuen per l’ordinador o amb qualsevol altra segona pantalla, no amb la pantalla familiar. Però alhora no hem d’oblidar que aquest és un procés lent, i que encara hi ha molts minuts de consum televisiu per part de nens i de joves.
No podem dir que el que surt a la televisió ja no interessa a ningú. Estem en un procés de digressió cap a unes noves formes de consum
Per tant, no podem dir que el que surt a la televisió ja no interessa a ningú. Estem en un procés de digressió cap a unes noves formes de consum, i per tant hem de tenir els ulls posats tant en la televisió convencional –a l’hora de controlar continguts, vetllar perquè la televisió, sobretot pública, sigui portadora d’uns valors educatius cívics– com també hem de començar a parar molta atenció a aquest món digital que està configurant aquest nou entorn d’audiència juvenil.
Vostè parlava de la figura dels influencers. Suposo que són la figura dels líders d’opinió que també hi ha als mitjans de comunicació convencionals, que s’han anat traslladant a les xarxes socials. Creu que és bo que hi hagi líders d’opinió a l’hora que cadascú es creï les seves opinions i reflexions?
Parlar en termes de bo i de dolent cada vegada em costa més. Quan jo era professor a les facultats de comunicació i parlàvem de les presumptes influències nocives de la televisió, jo sempre deia que al segle XIX la gent benpensant es mirava amb recel que la gent jove llegís novel·les. Després, evidentment, el gust per la lectura va ser una cosa que va passar a ser fomentada i les sospites van recaure sobre el cinema. I això jo ja ho he viscut. Quan tenia setze anys a la meva mare la preocupava que jo anés molt al cinema, perquè al cinema «només s’hi poden aprendre coses dolentes». Després el cinema ha passat a ser un objecte cultural. Automàticament, doncs, la que va entrar a ser la dolenta de la pel·lícula va ser la televisió. En aquells moments, als anys setanta i vuitanta, jo deia que arribaria un moment que les famílies dirien: «Nen, no miris tant no-sé-què, mira la televisió, que és el que et convé». Pot semblar un acudit, però és el que està arribant. Ens sembla que la televisió és una cosa més digna que posar-se a veure segons quines coses que la gent de catorze anys pot trobar a Internet.
Per tant, això de bo i dolent és una cosa sempre relativa. Que la gent jove trobi la seva manera de descobrir el món per un forat i que aquest format siguin els youtubers tampoc no em sembla que hagi de ser necessàriament dolent, és a dir, no em sembla que s’hagi de dramatitzar. No hem de traspassar a les famílies la idea que hi ha addiccions perillosíssimes dels nens als ordinadors i a les pantalles. Els nens aprenen una burrada de coses amb aquestes descobertes seves a través de les pantalles. Ara, és una cosa que s’ha de tenir mínimament controlada, i d’això n’hem de ser conscients les famílies i les escoles.
I quina és la manera que tenen les famílies o les escoles de controlar el que consumeixen per Internet els fills o els alumnes?
Jo crec que la millor manera de controlar és educar. Educar en positiu. El prohibicionisme –que no dic que a vegades no s’hagi de practicar– en general, en aquests àmbits, no acaba de donar els resultats esperats. L’important és educar i ensenyar a distingir –o que els joves aprenguin a distingir– què és el que els aporta alguna cosa positiva i què és el que els aporta banalitats. Però és que això amb la televisió ja passava. Amb la televisió les famílies podien tenir actituds molt diverses. Jo crec que una bona actitud fins i tot era veure programes dolents en família. Els pares i mestres que estiguin prou atents han de posar-se a fer això; a mirar coses, a descobrir coses a Internet juntament amb els seus fills o els seus alumnes, perquè conjuntament pugui haver-hi aquest procés de distinció entre el gra i la palla, entre el que aporta valor i el que no n’aporta. En definitiva, educació mediàtica.
L’educació és adoctrinadora per definició. No hi ha educació que no adoctrini, poc o molt
Què en pensa de la polèmica que va haver-hi sobre l’adoctrinament a les escoles?
Això de l’adoctrinament depèn sempre de la càrrega semàntica que es vulgui posar als conceptes i a les paraules. L’educació és adoctrinadora per definició. No hi ha educació que no adoctrini, poc o molt, el que passa és que la paraula adoctrinar l’hem carregada d’un valor semàntic negatiu, en el sentit de manipular i de controlar.
Jo quan era professor de Teoria de la Comunicació una cosa que fèiem habitualment a classe era escriure a la pissarra una sèrie de verbs com influir, educar, controlar, manipular i no sé si posava adoctrinar. Feia fer als alumnes una reflexió sobre quins límits semàntics hi havia entre cadascuna d’aquestes paraules i, és clar, controlar sembla lleig, «controlar la ment dels altres a través dels missatges», però influir no tant. A partir d’aquí parlàvem de la propaganda política, de la publicitat.
El tema és que quan algú diu que aquests nens estan adoctrinats, què vol dir? Sens dubte, ensenyar-los el catecisme és adoctrinar-los. I a més a més, en una doctrina molt concreta. En el camp de la religió, la paraula adoctrinar ha tingut fins i tot connotacions positives: ensenyar doctrina, anar a doctrina, que és el que feien abans els nens quan sortien de classe i anaven que els ensenyessin el catecisme per poder fer la primera comunió. Ara s’ha donat tota aquesta càrrega política a la paraula adoctrinar, però, en fi, tot depèn d’allà on vulguem arribar i com vulguem fer servir la paraula com a arma llancívola.
En aquest sentit, quin creu que és el paper que haurien de tenir els professors a les aules? Han de fomentar el debat entre alumnes? Entre alumne i professor? Han de mostrar les seves opinions?
Sí, sí, absolutament. De fet, en els materials que nosaltres hem posat ara a l’abast de les escoles moltes de les activitats justament es basen en això, tant compartir la recepció dels missatges dels mitjans convencionals o del YouTube com posar en comú totes les experiències de les xarxes socials. Parlar-ne. Això passa en educació mediàtica, en educació sexual, en educació en valors…
L’única manera d’intentar fer front a les notícies falses i a la seva proliferació és fomentar el periodisme de qualitat i educar
En els tallers que ha fet a l’Escola d’Estiu parla sobre els mecanismes o recursos per actuar i moure’s en aquest nou entorn digital. Quines són les actituds crítiques que els joves poden prendre per formar-se una opinió veraç?
Això té una escala molt àmplia de respostes. La primera cosa fonamental en comunicació és aprendre a distingir les fonts, és a dir, d’on ve aquell missatge, quina credibilitat té qui l’emet, quina confiança mereix des del punt de vista personal… Això és bo tant si parlem d’un influencer com si parlem d’un programa de televisió, d’un diari, etcètera. Una de les coses de les quals s’ha parlat molt darrerament és sobre les fake news. L’única manera d’intentar fer front a les notícies falses i a la seva proliferació és fomentar el periodisme de qualitat i educar. No n’hi ha d’altra. La comissió d’experts que es va posar en marxa a la Comissió Europea fa un any va explorar el tema legislatiu i és molt difícil legislar contra les fake news. Algun país ho ha intentat i no se n’acaben de sortir. No saben com redactar una llei que per altra banda no sigui atemptatòria contra la llibertat d’expressió o la llibertat d’informació i van acabar dient que eren aquestes dues coses.
Traslladat a l’escola, la primera cosa que s’ha d’ensenyar és a distingir. N’hi ha d’altres, com per exemple la distinció de gèneres. Encara que ens sembli mentida, a molts nens i molts adults –perquè també hi hauria molta educació per fer en adults– se’ls ha de dir: vostè sap distingir realment el que és realitat del que és ficció? Sap adonar-se que ara hi ha molts gèneres que són híbrids i que són una barreja d’actualitat i ficció i que aleshores hi ha perill que ens colin com a real el que no ho és i viceversa? Aquesta és una cosa que s’ha d’ensenyar i que es pot aprendre. Per tant, en primer lloc les fonts, en segon lloc els gèneres, i en tercer lloc simplement saber analitzar els missatges concrets per veure si m’interessen o no m’interessen, si els responc o no els responc, si els rebutjo o no els rebutjo, si els reenvio o no els reenvio. Com a mínim aquestes tres coses se m’acudeixen d’entrada a l’hora de fer un programa d’actuació a l’escola. I moltes de les activitats que proposem a l’eduCAC giren al voltant d’aquestes qüestions.
En què consisteix l’eduCAC?
Hem de contribuir a l’educació mediàtica. És una preocupació compartida per molts altres consells reguladors a tot Europa. Vàrem mirar què feien uns i què feien altres, els anglesos, els suïssos, els hongaresos –que tenen un model molt interessant–, i vam decidir crear el nostre propi model. Aleshores, l’eduCAC pot ser al llarg del temps moltes activitats diverses, però hem començat pel que ens va semblar més urgent i més important, que és la creació d’uns materials per ser usats a les escoles –entre primer i segon d’ESO i en els dos últims cursos de primària, la franja dels 10 als 14 anys–. Són uns materials que ja estan a la web i que tothom ens els està elogiant moltíssim, ens diuen que és el més complet que s’ha fet mai en educació mediàtica a Catalunya i que a més a més sembla que hi ha voluntat que puguin ser traduïts al castellà, perquè La Caixa s’ha adonat que és un bon material i el vol incorporar a eduCaixa i que el puguin utilitzar a la resta d’Espanya i a l’Amèrica Llatina. Tenim la sensació de tenir una bona eina a les mans.
Què hi ha dins de l’eduCAC?
Hi ha dotze unitats didàctiques, itineraris transversals, activitats d’aula… Una matriu d’unitats verticals i altres de més transversals que el mestre pot fer servir de moltes maneres diverses, tant en temes com en maneres d’utilitzar-se. I no ens aturarem aquí. Estem promovent xerrades amb famílies, i un altre front seria posar en relació els mitjans de comunicació locals i les escoles, perquè hi ha molt camp a córrer. Ja n’hi ha, d’experiències, i molt bones, però les volem generalitzar; que els mitjans locals col·laborin amb les escoles en el terreny de l’educació mediàtica, i estem somiant en la possibilitat que un dia hi hagi llocs als quals les escoles puguin anar a fer tallers específics fora del centre, el que passa és que això és més car i més complicat i no sé quan arribarà.
L’eduCAC és tot un projecte de llarg abast, és una cosa que ara els mestres tenen al seu abast i que esperem que es vagi descobrint i que tingui bona acceptació. Des del punt de vista qualitatiu, l’expectació és molt gran. Tothom qui ho ha descobert ha dit que és fantàstic, molt útil i molt necessari.
I pel que fa als mecanismes d’actuació que em comentava, és una cosa que es podria donar com a assignatura o que es pot tractar en qualsevol assignatura o a qualsevol aula?
Aquesta és una gran pregunta. Hi ha molta gent que reclama que això tingui presència com a matèria reglada als plans d’estudi. Sempre hi ha hagut gent que ho ha reclamat. Ara sé que a l’Estat espanyol hi ha diverses entitats i facultats de comunicació i la federació de periodistes que estan intentant parlar amb els grups parlamentaris per veure si es pot incloure en el currículum escolar. Aquí a Catalunya l’actitud del departament sempre hi ha sigut contrària. No perquè no els interessi l’educació mediàtica, que els interessa molt, però fins ara les successives conselleres d’Educació amb les quals he parlat sobre aquest tema les opinions que m’han donat eren: «Quan cada vegada estem avançant més perquè a l’escola es treballi per projectes i per activitats, no crearem ara una assignatura que justament es presta molt a ser transversal». I és veritat, des del punt de vista de la lògica pedagògica, això és evident.
Però què passa? Que després els professors et diuen que això és molt important: «Jo n’estic convençut, i vull ensenyar això. Però on vols que ho col·loqui? Si no tinc ni lloc ni hores». Llavors, els professors o les escoles que sí que han tingut aquesta sensibilitat s’han espavilat i a vegades ho han canalitzat a través de les classes de llengua, perquè deien que això també és llenguatge; de vegades a través d’ètica, per la cosa de l’educació crítica; de vegades han aprofitat una setmana cultural per dedicar-la intensament a l’educació mediàtica, o l’han fet com a activitat extraescolar. És a dir, cada escola s’ha espavilat com ha pogut. Però és realment un problema. És una mena de sudoku difícil de resoldre, aquest de dir: «No volem fer una assignatura perquè és transversal», perquè quan es reconeix com a transversal després és molt difícil trobar el lloc i el moment per fer aquest tipus d’activitats.
Ara, des del CAC, estem començant a supervisar no només els mitjans convencionals sinó també les pàgines web, tot i que de moment no ens toca legalment
I pel que fa als perills que pot haver-hi amb les fake news, o sobre el que es comenti als mitjans de comunicació… Tot s’hi val? Parlant en termes de llibertat d’expressió i d’informació, hi ha algun límit?
Sí, i sobretot si estem parlant de menors als mitjans. És evident que ha d’haver-hi límits. Si en alguna matèria reconeix tothom que hauria d’haver-hi línies vermelles és en el tema dels menors. Com també ha d’haver-hi línies vermelles en els missatges que siguin clarament nocius per a la salut de les persones: missatges que fomentin l’anorèxia, la bulímia, el suïcidi… Ara, des del CAC, estem començant a supervisar no només els mitjans convencionals sinó també les pàgines web, tot i que de moment no ens toca legalment, però ho estem fent perquè són coses que no es poden separar. Hem començat per les coses que és indubtable que estan fora de llei, que legalment són perseguibles: pornografia infantil, anorèxia, bulímia, suïcidis, violència de gènere, etcètera. Crec que hi ha un consens social amplíssim que els límits de la llibertat d’expressió com a mínim passen per aquí.
A partir d’aquí, hi ha tants caps i tants barrets… En funció d’ideologies hi ha gent que fa més estret el límit de la llibertat d’expressió. Jo soc dels que defensen que si no es veu molt clar que una cosa hauria de tenir la línia vermella ha de prevaler la llibertat d’expressió. De fet, no soc jo qui ho defensa, la primera esmena de la Constitució americana a finals del segle XIX ja ho deia. En cas de dubte i conflicte d’interpretacions legals, ha de prevaler la llibertat d’expressió. El que passa és que això també és objecte d’educació. La llibertat d’expressió, en tota la seva amplitud i amb tots els seus límits quan convingui, també és una cosa que ha de ser objecte de l’educació mediàtica.
Creu que perdem molt temps davant del televisor o davant de les pantalles?
Les estadístiques continuen dient que estan per sobre de les quatre hores diàries. Això segueix una lleugera tendència a la baixa, perquè hi ha derivació cap a altres activitats, però en tot cas es deriva en activitats que també suposen l’ús de pantalles. Això és excessiu? Molt probablement, però aquesta és la societat que tenim, que és mínimament visual i amb una gran avidesa pel consum mediàtic. De la mateixa manera que hi ha avidesa gastronòmica, hi ha avidesa –potser més gran i més consultiva– pel consum d’imatges. I ja que faig aquesta comparació entre la gastronomia i el consum audiovisual, hi ha una reflexió que li vaig escoltar una vegada a l’actual degana del Col·legi de Periodistes, Neus Bonet, i que he fet meva, quan va dir que, de la mateixa manera que les famílies i les escoles estan tenint cada vegada més sensibilitat per la dieta alimentària, ens hauríem de preocupar en la mateixa mesura per la dieta mediàtica.
Tornant a les fake news. Si hi ha una fake news als mitjans de comunicació, el CAC pot fer-hi alguna cosa?
Sí i no. Nosaltres som un organisme de dret públic, per tant no som jutges en el sentit estricte del terme, però sí que a partir d’una sèrie d’elements de referència actuem en certa manera com a jutges. És a dir, dictaminem sobre l’adequació o la no adequació de determinats missatges. El que passa és que fan falta instruments –dels quals no disposem– per decidir què és una notícia falsa i què no ho és. Posar-nos a dirimir sobre això sense uns paràmetres molt clars de decisió i sense els instruments per decidir és una cosa que no podríem fer, perquè el que no pot fer la justícia, en qualsevol àmbit, és actuar de manera injusta, i per tant difícilment nosaltres, ara per ara, podem actuar frontalment contra una informació que sigui sospitosa de ser-ho.
El que sí que podem fer és dir: «Això que va dir TV3 a tal informatiu és objectivament fals perquè hi ha unes dades contrastades i per tant va incórrer en una manca d’adequació a la veritat». El que passa és que la veritat ara es comptabilitza cada vegada més en termes de diligència per acostar-se a la veritat, des del punt de vista de l’ètica periodística, perquè determinar el que és veritat i el que no ho és no hi ha qui ho pugui fer. Però sí que pots d’alguna manera avaluar si aquell periodista o equip ha estat prou diligent per aconseguir totes les dades necessàries, contrastar totes les versions, etcètera. I això sí que ho hem fet en algunes ocasions.
La primera fake news de la qual jo tinc notícia és l’engany de la serp a Eva quan li va dir: «Si et prens aquesta poma tindràs saviesa»
Ara, en termes d’immediatesa –que és el que requereixen les noves eines, com Internet–, sí que pot haver-hi notícies falses degut a aquest factor, però n’hi ha d’altres que poden fer-se intencionadament. Creu que implantant l’educació mediàtica es pot acabar abolint les fake news o perduraran sempre?
La primera fake news de la qual jo tinc notícia és l’engany de la serp a Eva quan li va dir: «Si et prens aquesta poma tindràs saviesa», per tant, estem parlant d’una cosa relativament antiga. Abans he parlat de la proliferació, per un tema de quantitat de falsedats. Tu ho has dit molt bé: una part de les fake news són degudes a la precipitació i en canvi en altres casos hi ha molt interès, moltes vegades, a pol·lucionar la informació veraç, i això jo ho veig molt complicat d’aturar.
Com deia abans, legalment és molt difícil que hi hagi lleis que ho aconsegueixin aturar, i per tant s’ha de fer a partir d’una convicció suficientment compartida que això és negatiu per a la humanitat i per a la vida social al planeta, i per tant cal que les grans corporacions que ara dominen el mercat dels missatges –Google, Facebook, etcètera– en siguin conscients, que diuen que en són. Hi ha documents del Zuckerberg assegurant que tenen bones intencions i que vetllaran per tot plegat, però de moment aquesta gent no tenen suficient credibilitat perquè ens creguem que van amb bones intencions, perquè després venen no sé quantes dades als de Cambridge Analytica. No acabes de saber mai qui diu la veritat i qui diu la mentida.
El camí ha de passar per una convicció compartida que ha d’haver-hi tallafocs. El que passa és que això abans es resolia amb consells de la informació locals, i ara aquests organismes –els mecanismes convencionals d’autoregulació mediàtica– estan desbordats. No donen més de si davant d’aquesta cosa tan salvatge. Controlar-ho tot és molt complicat. Ha de passar per grans acords de la humanitat que no sempre són fàcils d’aconseguir.
Però, bé, la humanitat fins ara, encara que no ens ho sembli, ha arribat a molts acords en moltes coses. És d’esperar que, en aquest marc d’una humanitat que va arribant cada vegada més a acords globals, la lluita contra les falses notícies acabi imposant-se. A través de quins mecanismes? Des de fa dos o tres anys hi ha grans discussions, si més lleis o menys lleis, si autoregulació, compromisos, tallafocs… Ara hi ha moltes webs dedicades a caçar troles, a pescar les notícies falses, i són aportacions que entre tots hem d’anar fent.
