Sentir-se part d’una terra

Fa uns dies vam presentar a Rosa Sensat la reedició d’un conte de fa més de quaranta anys: Una nova terra. Escrit el 1967 per Paco Candel i traduït del castellà al català el 1971 per Marta Mata, amb dibuixos de Cesc, presenta una situació que avui continua vigent i present: la immigració, l’acollida, sentir-se part d’una terra…

Des de Rosa Sensat reeditem Una nova terra per molts motius. D’una banda per recuperar la memòria històrica a través de les tres grans persones que van crear aquest llibre: Paco Candel, Cesc i Marta Mata… I també per recuperar-ne l’obra i recuperar-ne el mestratge…

Tres persones que van tenir un paper clau en la construcció d’aquest país després de la dictadura franquista, i a qui devem que el país sigui avui com és: assentat en els valors que ells van propagar, cadascú des del seu camp, valors com la diferència feta riquesa, i l’acolliment com a base de la cohesió social.

En aquest llibre també hi és present l’escola. La presència de l’escola en el treball de tots tres també va ser un tema central. No cal dir com Marta Mata va contribuir perquè l’escola catalana fos al centre de la recuperació de la llengua i de la cultura, perquè fos un lloc de trobada per a tots els infants, un lloc on aprendre a viure i a conviure.

Si l’escola catalana és com és, va ser gràcies al seu paper rellevant, en la tria que vam fer com a país, perquè l’escola no separés els infants per raons lingüístiques, i també va contribuir que això tingués rang de llei en l’aprovació
pel Parlament de Catalunya de la Llei de Normalització lingüística l’any 1983.

Quan parlem d’immersió lingüística és molt difícil d’explicar als qui no viuen en el país, o el coneixen poc. Ahir mateix, una periodista de la televisió danesa, en una entrevista, em va fer notar que li sembla que aquest és un model únic en el món. Potser sí.

Aquests dies convulsos en què el tema de la llengua torna al primer pla, ens pregunten molt sovint des dels mitjans de comunicació de fora del país sobre el “model d’escola catalana”. Ho diuen així: “model”. I a mi no em sembla que sigui un “model”, sinó que és la manera que hem trobat per fer possible que la
llengua catalana sigui patrimoni de tots els infants que passen per l’escola, vinguin d’on vinguin, i tinguin les llengües familiars que tinguin, que el català sigui la llengua que els uneix i que comparteixen per aprendre i per viure.

L’escola també va estar en el punt de mira dels dibuixos de Cesc, als diaris, als cartells, que omplien els carrers a finals del segle passat. I ara també han tornat a ser presents. Fa ben pocs dies corria per les xarxes socials una vinyeta de Cesc, on es veia un home que despenjava un cartell que deia “Català a l’escola” i un altre que li deia: “Ja el podeu treure, però no el llenceu. No fos cas que d’aquí a uns quants anys
ens tornés a fer falta”.

I també Paco Candel col·loca en el lloc central l’escola. En aquesta història l’infant protagonista explica: “El pare i la mare ens han portat a l’escola de seguida. Diuen que això és el més important. Hi ha molts nens i nenes i estem molt estrets. Són els nostres amics, però no parlem igual.
Aprenem moltes coses, coneixem el parc i el port, la catedral i la muntanya, i una fàbrica i carrers i places. Hem fet un pla de la ciutat. Em sembla que és la meva ciutat.”

Sentir-se part d’una ciutat, d’una terra… no sentir-se exclòs, aprendre a conviure… Aquest és el tema del conte “Una nova terra”

Paco Candel, que no era català de naixement, però sí que ho era de “sentiment”, hi posa les  paraules
des de la pròpia experiència.

Un clàssic com aquest té això, que sempre hi descobreixes noves coses, petits detalls o coses sublims. Tot rellegint el llibre, preparant-ne la presentació, vaig fer una descoberta i se’m va obrir un interrogant… El text està escrit en primera persona i té una frescor, una senzillesa i una rotunditat abassegadores… I em preguntava si el protagonista era un nen, o una nena…

Vaig repassar totes les pàgines del llibre i vaig veure que podia fer la doble lectura: com a nen i com a nena. Ara que ens fixem tant en la perspectiva de gènere i que tants maldecaps tenim per escriure coses
que no posin en dubte la nostra visió igualitària de gènere, m’ha semblat genial la forma en què està construït. I la pregunta que em faig és si es van posar tots tres d’acord per fer-ho d’aquesta manera, o qui va tenir la idea… No sé si algú em podrà respondre.

Presidenta de Rosa Sensat