Triar escola: una història d’amor i de política

Els moments de canvi d’escola, de tria d’escola, van associats als canvis de vida que comporta el creixement dels infants. Són moments de decisions importants per a la vida dels infants, i de les famílies: la separació de la família quan entra a l’escola bressol, el pas a l’escola d’infantil i primària, a l’escola dels grans, i el canvi a l’institut en l’adolescència. Aquests moments cal viure’ls sense estrès, perquè són importants, però no transcendents si els vivim amb tranquil·litat, i sobretot si sabem que l’escola que volem és una escola on s’aprengui a viure.

Aquestes ratlles no pretenen donar consells per triar escola per als fills. Recomanacions d’aquestes en trobareu a cents a internet. Només cal que poseu al Google “triar escola” i us apareixeran decàlegs, consells i fins i tot puntuacions d’escoles amb comentaris de tota mena. En aquest article vull compartir unes quantes reflexions sobre les relacions entre família i escola, en un moment de la vida familiar que cal prendre decisions, i que ens carreguen de dubtes i d’incerteses. També vull posar en qüestió fins a quin punt podem “triar”, o si això de triar escola és només un privilegi d’uns quants.

Després de molts anys de fer classes i de conèixer moltes famílies, molts nois i noies, en el moment de ser mare i haver de prendre la decisió de portar els meus fills, bessons, a l’escola, vaig patir. Ho vaig veure des de l’altra banda i no hagués pensat mai que aquest moment fos tan especial, tan dur i tan emocionant.

Diu Francesco Tonucci  que la millor escola és l’escola pública més propera. Tant de bo fos tan fàcil com això! Aquesta afirmació queda molt lluny de ser real, si més no al nostre país. Encara ara, i sembla que per molt de temps, la doble xarxa pública-concertada, i l’existència d’escoles públiques d’elit, fa que la diversitat en la qualitat de les escoles sigui molt variada. En el país que volem, que voldria, totes les escoles públiques haurien de respondre a uns estàndards de qualitat, però això no és així en aquests moments. I sembla que haurem de continuar lluitant, encara més, perquè totes les escoles públiques tinguin els recursos i les mesures adequades. I perquè, sense excepció, puguin oferir la màxima qualitat d’atenció i d’educació a tots els infants.

Però, qui pot triar? La decisió de portar els fills a una escola o una altra s’ha venut com un dret que tenim els ciutadans d’aquest país, quan en realitat no és així. Les famílies dels entorns rurals tenen un ventall més tancat de possibilitats i s’han d’adaptar a l’escola del poble, o a les de l’entorn.

La llibertat d’elecció d’escoles no existeix ni es pretén que existeixi

Les famílies de les zones del cinturó industrial amb nivell adquisitiu baix tampoc tenen gaires opcions de tria. I és que, segons Antonio Viñao,  la llibertat d’elecció d’escoles no existeix ni es pretén que existeixi. El que es busca és la selecció de l’alumnat per part dels centres docents, especialment dels privats, concertats i confessionals. En realitat, aquesta selecció suposa l’exclusió i el rebuig d’aquells infants i joves d’aprenentatge més lent, amb necessitats educatives especials, o altres problemes d’inadaptació, que els centres públics han d’acollir tant sí com no.

Així, doncs, les polítiques de “lliure elecció” fomenten la separació dels infants en funció del seu origen i de la classe social, tot i accelerant les desigualtats educatives i socials. Tots els nens i totes les nenes tenen el dret a anar a la millor escola, vinguin d’on vinguin i visquin on visquin, per fer efectiu el dret universal a l’educació per a tots, no només per a aquells infants les famílies dels quals tinguin els recursos suficients i la capacitat per triar la millor escola. Per tant, la responsabilitat recau en els governs que han de desenvolupar una xarxa de centres públics que ofereixin la millor educació i amb la màxima qualitat per a tots els nens i nenes, sense discriminacions de cap mena.

Confiança, la paraula clau

A la definició de confiança s’hi associen paraules com seguretat, garantia, tranquil·litat… I és el que moltes vegades busquem en l’escola dels fills un lloc segur on puguin créixer i desenvolupar-se, amb la tranquil·litat que tindran tot allò que necessiten.

Demano a l’escola que cregui en l’infant, que l’aculli i que el reconegui, fent-lo sentir únic i especial

És això el que demano a l’escola: que cregui en l’infant, que l’aculli i que el reconegui, fent-lo sentir únic i especial. I és per això que confiar en l’escola va més enllà de projectes basats en declaracions d’intencions, de currículums i de metodologies, perquè es tracta sobretot de compartir una manera de fer i de relacionar-se.

EBM de Vic

I és que en educació el que importa són les relacions personals. I justament és a l’escola on aprenem a fer-nos més humans i a relacionar-nos amb els altres, a conèixer la cara amable i la cara fosca de l’amistat, en definitiva, on aprenem a viure.

Portes obertes, comença l’aventura

Per a les famílies les portes obertes tenen dos objectius principals: veure les cares de les persones a qui confiaràs les criatures i veure’n les instal·lacions. En aquestes jornades, a les famílies se’ns barregen emocions i neguits que s’amplifiquen amb els neguits formulats en forma de pregunta pels altres. A quina edat comencen l’anglès? Quin mètode de lectoescriptura seguiu? Com resoleu els conflictes? A partir de quina hora puc deixar la criatura? I un llarg etcètera de preguntes que no porten enlloc, perquè el que interessa és fer la visita pels espais de l’escola i imaginar-te què faria la teva criatura allà al mig i com deuen ser les criatures amb qui estarà, que són els fills dels companys de reunió. I l’infant què hi diu? L’infant què necessita? Com estarà aquí? Tindrà tot el que li cal? Sempre amb l’infant al cap.

Enamorament, defectes i acceptació que ningú és perfecte

Quan trobes l’escola que s’adapta a les necessitats de l’infant i de la família, i quan veus que us complau i que encaixa amb tot el que esperàveu, l’alleujament és gran. Ets sents com en la primera fase de l’enamorament: feliç, reconegut, important, únic… li veus totes les gràcies. L’aventura ha valgut la pena, els neguits de si serà o no serà aquesta ja han passat… Però atenció, que com en l’amor, després ve una fase de dubte quan descobreixes els defectes, que sempre n’hi ha… T’hi enfades i dubtes. Però finalment acceptes que ningú es perfecte i que s’han d’assumir les imperfeccions, per entrar en la fase tranquil•la de l’amor.

Una escola per aprendre a viure

Els moments de canvi d’escola, de tria d’escola, van associats als canvis de vida que comporta el creixement dels infants. Són moments de decisions importants per a la vida dels infants, i de les famílies: la separació de la família quan entra a l’escola bressol, el pas a l’escola d’infantil i primària, a l’escola dels grans, i el canvi a l’institut en l’adolescència.

Aquests moments cal viure’ls sense estrès, perquè són importants, però no transcendents si els vivim amb tranquil·litat, i sobretot si sabem que l’escola que volem és una escola on s’aprengui a viure.

“El nostre interès fou sempre que l’escola no s’assemblés a l’escola en l’accepció usual del mot, en el sentit del lloc on es reben i s’aprenen lliçons. Volíem que fos el lloc on s’aprengués a viure i a gaudir de la vida en consonància amb el desenvolupament normal de les forces i facultats de l’infant.” Rosa Sensat i Vilà