Cada cop que pensem en el tema de l’editorial,
l’actualitat ens passa al davant. Un altre decret…
l’actualitat ens passa al davant. Un altre decret…
Dimarts 25 de març s’aprovava un decret que aguditza encara més la pèrdua de
democràcia a les escoles. El famós Decret de plantilles dóna poder a la
direcció per escollir un 50% dels mestres de l’equip – no en direm plantilla
perquè l’escola no és una empresa. Això, que per si sol pot conduir a
pensar en l’estabilitat de projectes, en la sintonia pedagògica i en projectes
de qualitat, passa per davant de conceptes com democràcia, participació i
diversitat.
democràcia a les escoles. El famós Decret de plantilles dóna poder a la
direcció per escollir un 50% dels mestres de l’equip – no en direm plantilla
perquè l’escola no és una empresa. Això, que per si sol pot conduir a
pensar en l’estabilitat de projectes, en la sintonia pedagògica i en projectes
de qualitat, passa per davant de conceptes com democràcia, participació i
diversitat.
L’excusa de la «professionalització del docent» que s’argumenta des de
l’Administració, deixa entreveure aquesta manera d’entendre l’escola i
l’educació, allunyada del que milers i milers de mestres conceben. L’escola no
és una empresa, i, ni de lluny, els mestres han de competir per aconseguir que
una persona, sota el seu únic criteri, decideixi «contractar-lo».
Aquest decret és una còpia barroera d’altres sistemes que trobem en països com
Finlàndia. I diem barroera perquè no es pot aïllar aquest sol element d’altres
criteris i d’altres polítiques socials que fan que totes les escoles públiques finlandeses siguin de gran qualitat.
Estem totalment d’acord que els mestres hem d’estar formant-nos contínuament, i
és evident que ser mestre demana aquesta responsabilitat i aquest compromís.
Però per això, el Departament també ha de fer una aposta. I en aquests moments
ha deixat anar la corda. No s’aconsegueix una millor escola pel fet de poder triar
els mestres, sinó perquè des dels responsables últims, s’aposti per formar els
professionals, dotar de recursos les escoles, i escoltar les necessitats i
demandes reals de mestres i famílies.
No podem oblidar, però, que aquest nou decret no és més que el desplegament
d’una llei catalana. La LEC, o Llei d’Educació de Catalunya, ja explicitava en
els articles 114 i 115 aquest fet. Per tant, mentre desvien el focus d’atenció
cap a Madrid, i anem empenyent perquè no arribi la LOMCE, aquí a Catalunya es
va desplegant la LEC, una llei votada al nostre Parlament, que es gira
d’esquena al model participatiu que havia caracteritzat la nostra realitat amb
la recuperació de la democràcia i que obre la porta a un model neoliberal que,
en comptes de fer escoles competents, generarà escoles en competència. Fem
evident que aquesta no és la nostra manera d’entendre l’educació.
