Un recorregut per 50 anys de les escoles d’estiu de Rosa Sensat

Un 15 de juliol de 1966, 153 mestres es reunien a Barcelona, a l’Escola Nostra Senyora de Lourdes, per reprendre una tradició pedagògica que s’havia vist estroncada amb la Guerra Civil i el règim franquista.

La nova escola d’estiu naixia en unes circumstàncies sociopolítiques ben diferents de les anteriors de la Mancomunitat i la Segona República. Ho feia en una clandestinitat tolerada (o ignorada) per l’administració, i gràcies al suport de la mare Maria Raimunda, directora de l’escola de les madres filipenses. La conferència inaugural era de luxe, del mestre Alexandre Galí, que va explicar a les mestres la «seva» escola d’estiu, aquella que va començar l’any 1914, i que va dir amb una veu tremolosa: «Ara ja em puc morir, heu fet una Escola d’Estiu que s’assembla a la nostra com un ou a un altre ou.»

Una de les 153 mestres assistents a aquella primera escola, Maria Rúbies, explicava l’any 1969 al Diari de l’Escola com va viure l’experiència: «Algú em va dir que aquell any hi hauria una escola d’estiu per a mestres a Barcelona. Vaig acudir-hi per veure si hi trobava un ambient diferent del que m’havia tocat viure. I va resultar que hi vaig trobar més coses. Va ser especialment reconfortant la trobada amb persones que tractaven dels problemes de l’ensenyament d’acord amb la pròpia experiència, i no amb teories eixutes apreses als llibres. Però l’impacte més fort me’l va produir l’encontre amb el català, emprat amb normalitat.»

Les dues següents escoles d’estiu es van fer a l’escola Betània-Patmos i se’ls dóna el nom d’Artur Martorell, a la del 1967, i Pompeu Fabra, el 1968. Una escola d’estiu, aquesta darrera, que com no podia ser d’altra manera recollia l’onada fresca i revolucionària del maig del 68. Un any després, l’escola del 1969 es dedica a la memòria d’Alexandre Galí, i s’organitzen dues activitats pensades per l’arquitecte David Mackay, mort el novembre del 2014, que van ser molt sonades, no solament per la nombrosa participació, sinó també pel nerviosisme que van crear entre les autoritats governatives, i que van motivar una petició d’explicacions per part del governador civil de Barcelona.

Les activitats eren el «Teach in», una espècie de debat obert sobre temes polèmics, com la mort de Déu, la societat de consum, la revolta dels joves, etc., i «Zoom», una exposició oberta i participativa sobre la cultura catalana al segle XX. També el 1969 és l’escola en què es publica el primer diari de l’escola d’estiu, una tradició que ha arribat fins als nostres dies.

L’escola del 1972 és l’escola on es passa definitivament de la situació de semiclandestinitat viscuda fins llavors a una certa normalització, ja que per primera vegada s’anuncia a través de la premsa. A l’escola hi participen destacades personalitats, com el professor José Luis Aranguren, que dóna una conferència sobre «la educación del futuro», i Manuel Vázquez Montalbán, que parla sobre els mitjans de comunicació.

Mentrestant, en algun indret de l’escola Betània-Patmos, on aquell any es torna a celebrar l’escola d’estiu, al migdia es pot gaudir del cant coral amb Oriol Martorell, del cant d’un grup de mestres animats per Xesco Boix… i d’un concert d’Ovidi Montllor.

L’escola del 1975, pocs mesos abans de la mort del dictador, se celebra enmig d’una gran efervescència política, tal com ja va succeir l’any anterior. Hi participen 2.850 persones, i un miler de mestres es queden sense plaça per manca d’espai. L’Escola del Bosc, on es fa aquest any, resulta insuficient per acollir tots els participants, que vénen a escoltar Antoni Maria Badia i Margarit, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany, Ramon Margalef, Ignasi Riera, Ernest Lluch, i les conferències del tema general sobre «L’alternativa democràtica al sistema escolar actual», a partir de les quals es redacta la declaració «Per una nova escola pública», on s’advoca perquè el dret de l’educació es faci realment efectiu «no només en igualtat de condicions, sinó de manera que compensi les dificultats culturals, producte de les diferències socioeconòmiques». En la declaració es concep l’escola com un servei públic fonamental, adequat als trets específics de la societat, gratuït, plural, lligat a la comunitat i democràtic.

El 3 de març de 1976, a Vitòria-Gasteiz i en el decurs d’una jornada de vaga, cinc treballadors van morir assassinats i cent cinquanta van resultar ferits pels trets de la policia. Quatre mesos després, el 7 de juliol a les vuit del vespre, Lluís Llach estrena la cançó Campanades a morts a la 10a Escola d’Estiu, en un concert multitudinari al campus de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Aquesta és l’escola que dobla gairebé el nombre de cursos, i que es fa per primera vegada en un recinte universitari, a la Facultat de Filosofia i a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi. Destaquen les conferències del pensador francès Althusser, que parla sobre l’esquerra a Europa, i del pedagog italià Mario Lodi; també tenen lloc els homenatges a Federico García Lorca, organitzat pel grup de mestres d’Andalusia; a Miguel Hernández i als mestres de la República, presidit per una mesa de quinze d’aquests mestres, entre els quals s’hi compten Angeleta Ferrer i Pau Vila.

L’Escola d’Estiu del 1977 se celebra dues setmanes després de les primeres eleccions democràtiques en quaranta anys, i per això es convida tots els parlamentaris electes catalans, molts d’ells professors d’anteriors escoles d’estiu. Són temps d’esperança per poder bastir una nova escola, pública, participativa i democràtica, i és per això que aquesta escola té la participació més alta fins avui en una escola d’estiu, amb prop de nou mil persones matriculades; el nombre de cursos es dobla, i es traslladen al Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra.

En aquest breu recorregut per la història de les escoles d’estiu hem d’aturar-nos en l’any 1992, el dels Jocs Olímpics de Barcelona, als quals òbviament no hi podia faltar alguna referència. Així, el primer dia d’escola a les nou del matí té lloc una marxa inaugural amb el títol «Do(s)cents Me(s)tres», que volia ser una paròdia a mig camí entre l’olimpisme i l’ensenyament, i que va acabar amb la cantata profana El mestre d’escola, de Georg Philipp Telemann, a càrrec de la Jove Orquestra de Figueres. També, el primer dia es fa una performance plàstica amb filferros, benes de guix, fusta i altres materials entorn dels Jocs Olímpics per donar la benvinguda als participants, tal com ja s’havia començat a fer l’any anterior.

Però, a part de l’olimpisme, aquesta edició de l’Escola d’Estiu destaca per l’homenatge que es fa al poeta Miquel Martí i Pol, que hi assisteix, així com per la presència del professor de sociologia de l’educació de la Universitat de Madison Philip Rogers, que aporta una anàlisi dels mestres dels EUA. Tampoc s’obliden altres temes de ressò mundial, com la Cimera de la Terra, al Fòrum Global de Rio de Janeiro, o el drama de la guerra de Bòsnia.

Fent un salt de tretze anys arribem al 2005, a la 40a Escola d’Estiu, una efemèride que es va celebrar d’una manera especial, com en aquesta edició del 2015, amb l’aprovació de la declaració «Per una nova educació pública», un compromís per treballar plegats per millorar l’educació i «enfortir els drets dels infants i joves com a ciutadans».

És una declaració de deu punts, que aquest any 2015 es vol actualitzar, i que proposa que la «nova educació pública» és l’educació de la llibertat i que té una responsabilitat pública, que es fonamenta en una imatge positiva de l’infant com a persona activa des del naixement, com un ciutadà o ciutadana amb un lloc a la societat, un protagonista subjecte de drets a qui la societat ha de respectar i donar suport. Reconeix també la diversitat de famílies, la seva responsabilitat fonamental i el seu paper en l’educació dels infants, de la mateixa manera que reconeix tots els contextos que influeixen en la vida i, per tant, en l’educació dels infants i joves.

La declaració exigeix una nova concepció de l’escola com a espai públic integral de trobada, i de l’educació com un procés de construcció de coneixement, valors i identitat. Aquesta nova concepció de l’escola i l’educació demana un compromís potent dels educadors, com a acompanyants dels infants i joves en tot el procés educatiu, i organitza els continguts a partir d’allò que és absolutament necessari per exercir la ciutadania. Els continguts no poden ser avaluats com fins aleshores, ans al contrari, la nova educació pública reconeix que tota avaluació està subjecta a valors i la considera un procés continuat de participació, entesa aquesta com un valor essencial, l’expressió democràtica d’una responsabilitat col·lectiva i un interès públic que inclou la comunitat sencera en cada un dels nivells.

Text extret del llibre «40 anys. Dies i camins de les escoles d’estiu de Rosa Sensat», de Joaquim Farré, Pere Fortuny, Concepció Martínez i Pepa Òdena