Birthe Hedegaard Jensen
Directora de Junibakken (escola infantil de 0 a 6 anys), Aarhus, Dinamarca. Màster en Estudis Pedagògics.
Segons descriu l’escola bressol Bellmunt de Barcelona, els àpats en una escola bressol són alguna cosa més que una simple qüestió d’atipar els infants. Es tracta d’un espai d’aprenentatge per desenvolupar l’autonomia, el llenguatge, les relacions i les capacitats motores així com competències d’acció per aprendre a menjar tot sol. En una escola bressol, es posa especial atenció a la presència de l’infant, la cura i el contacte físic, per exemple durant els àpats. En aquest sentit, s’atorga molta prioritat a la relació entre la mestra i l’infant. Durant una visita a l’escola bressol Bellmunt, vaig poder veure un àpat típic en una escola catalana, que en molts aspectes s’assemblava a un àpat en una escola danesa. En general, però, val a dir que l’àpat a Bellmunt és molt més important en termes de cultura i valor que en una escola danesa.
L’àpat que se serveix és un àpat principal sòlid, que consta de diversos plats petits. Els infants fan torns per menjar a taula. Els més petits seuen a la falda de les dues estudiants que fan reforç cada dia a l’hora de dinar. Els infants més grans mengen en una tauleta amb una mestra. Fins i tot els molt petits, d’1 a 2 anys, comprenen que han d’esperar el seu torn. Mentre no els toca menjar, els infants juguen en una altra estança. De tant en tant s’acosten a la taula, xerren una mica amb la mestra i se’n tornen a jugar. L’àpat s’allarga força estona, ja que s’esdevé a un ritme tranquil i en tres torns. S’atorga molta importància al contacte físic entre els infants més petits i els adults.
En una escola bressol danesa, els infants també acostumen a menjar en grups petits, però normalment alhora. Un cop preparades les taules per dinar a la sala, s’hi situen tots els infants a punt per menjar. Així que una criatura és capaç de seure sola, se la instal·la en una cadira alta al costat d’un adult. Normalment el menjar el porta una empresa de càtering. Als centres danesos, els infants mengen normalment un entrepà fet amb el pa integral de sègol típic de Dinamarca, i són les famílies qui els donen l’àpat calent a casa al vespre.
Així, doncs, hi ha una diferència considerable entre l’estructura dels àpats a Barcelona i Dinamarca. I també pel que fa a la importància de l’àpat. Això no obstant, en els dos països, l’àpat sembla –idealment– un moment de calma caracteritzat per un estat d’ànim agradable, presència, cura, relacions, diàleg i desenvolupament d’habilitats significatives (beure d’un got, menjar autònomament, tastar sabors nous). En els centres danesos hem experimentat i provat diverses maneres de dur a terme els àpats. En alguns llocs, molts infants mengen alhora en una sala comuna, mentre que en altres llocs els infants mengen d’una carmanyola a l’aire lliure, plogui o nevi. Amb els anys, hem experimentat la importància de l’estructura i el disseny interior en relació amb la pedagogia, i ens hem allunyat de la psicologia del desenvolupament tradicional, on la pedagogia té lloc en la relació entre la mestra i l’infant.
Pel que fa a la teoria, a Dinamarca ens hem inspirat molt en Dion Sommer i el nord-americà Jerome Bruner, que en la dècada de 1990 van ampliar el concepte tradicional de cura més enllà d’una simple relació entre educador i infant. Avui, el terme ”cura” es considera en major mesura en les rutines i les situacions quotidianes.
Com a exemple, la cura de l’infant es pot dividir en dos àmbits:
- La cura que té a veure amb les rutines i les estructures.
- La cura en l’encontre entre la mestra i l’infant.
El que és interessant és veure si les mestres organitzen una estructura i una rutina concretes segons uns valors determinats, des de la perspectiva d’un infant particular, o simplement des de les necessitats pràctiques, és a dir, per tal que el centre sobrevisqui al tràfec diari. És clar que la pràctica pedagògica ha de funcionar, però pot resultar gratificant per a l’equip analitzar si una estructura concreta se sustenta en uns valors ben reflexionats o bé en unes pràctiques habituals menys reflexives basades en el que funciona millor en la pràctica. A Dinamarca, tot just hem dut a terme un bon debat professional constructiu sobre el que està passant en el que podríem anomenar la transició de la institució infantil. Què passa –educativament– en la transició d’una activitat a una altra? En concret, ha calgut centrar-se en aquestes transicions després de realitzar els plans nacionals sobre què haurien d’aprendre els infants entre 0 i 6 anys. Després de la tasca d’implementació dels temes del currículum nacional, s’ha posat excessiva atenció en les activitats dels centres infantils. Ara establim objectius i criteris de resultats en el treball del llenguatge, les habilitats socials, el desenvolupament personal i motriu, la creativitat i la comprensió de la natura.
En els esforços per crear contingut i resultats relacionats amb el currículum educatiu, podem fàcilment perdre de vista la pedagogia en les petites situacions del dia a dia: els àpats, vestir-se per sortir, la transició d’una situació a una altra: la transició d’una activitat al dinar, del menjar al dormir.
Per això és interessant fer una mirada reflexiva a aquestes rutines quotidianes per veure si hi ha presència, autonomia, empatia, cura i treball relacional en les moltes situacions inesperades que infants i adults viuen al llarg del dia. Situacions que també succeeixen l’endemà. Sovint pensem en l’aprenentatge en relació amb els temes del currículum, però quina mena d’aprenentatge caracteritza les petites rutines diàries, com els àpats?
Hi ha aprenentatge en totes aquestes petites rutines quotidianes: quan ens comuniquem amb l’infant, quan juguem, quan fem coses insignificants junts, quan canviem bolquers, quan ens vestim per sortir, quan impliquem els infants en tasques pràctiques, etc. Segurament els currículums futurs se centraran en major mesura a crear un entorn d’aprenentatge, més que parlar sobre aprendre mitjançant unes activitats organitzades concretes. En fer-ho, rebutgem la idea que l’aprenentatge només es dona en unes poques hores d’activitat al matí.
Birthe Hedegaard Jensen, directora de Junibakken (escola infantil de 0 a 6 anys), Aarhus, Dinamarca. Màster en Estudis Pedagògics.
