Lorena Marco, Alícia Coca, Cristina Roca i Eva Jansà
Mestres de l’Escola Bressol Bellmunt de Barcelona. Institut Municipal d’Educació de Barcelona.

Des de fa uns anys l’equip de l’Escola Bressol Municipal Bellmunt (Barcelona), estem revisant i reflexionant sobre la relació entre l’adult i l’infant, sobre com es construeix el vincle professional tant amb la família com amb el seu fill o filla, i quins moments del dia són els que poden afavorir la construcció d’un vincle positiu que doni estabilitat i seguretat a l’infant.

Les aportacions d’Emmi Pikler ens han ajudat molt a mirar més enllà, a revisar més a fons, sobretot els moments de vida quotidiana o de cura: canvi de bolquers, alimentació, descans, així com també la nostra intervenció o actitud en els moments de joc de l’infant. Aportacions basades en:

• Vincle que doni seguretat a l’infant.
• Joc autònom.
• Temps de resposta dels infants/moment evolutiu.
• Estabilitat de l’educadora i de l’infant.

Partim de la convicció que és en els moments de cura quan l’infant rep benestar. Un benestar resultat d’una sensació física, ja sigui perquè se li ha canviat el bolquer, se li ha donat de menjar, se l’ha posat a dormir…, però també un benestar emocional ja que la manera com acompanyem aquests moments, la manera com parlem a l’infant, el mirem, el tenim en compte, l’agafem amb cura…, han de poder retornar-li una imatge d’ell mateix positiva. Ha de poder captar que l’adult se l’estima, el valora i el respecta.

Aquesta concepció també s’emmarca en la d’un infant competent i autònom, amb participació activa en tots aquests moments dins les seves capacitats i potencialitats.

Per això, durant els darrers anys hem anat repensant i modificant la manera com acompanyem les estones d’alimentació, tenint en compte que l’alimentació va més enllà d’omplir l’estómac, iesdevéun moment de vincle, de relacions, d’autonomia i de normes socials.

 

De la intimitat de casa a l’escola

“És més fàcil que un infant jugui amb un adult que no coneix, que no que li accepti el menjar, que es deixi rentar o que li inspiri prou confiança per adormir-se.” (Paola Molina: El valor educatiu dels moments rutinaris. El valor educatiu de les coses de cada dia, Montserrat Jubete (ed.), Temes d’Infància 56).

 

Menjar és un acte íntim per a un infant i la seva família. En un principi mare i pare i fill gaudeixen d’una relació estreta i íntima, prenent pit, o prenent biberó. A poc a poc, es van introduint altres aliments i altres estris de menjar, des de la seguretat que aporta la família, i també es va ampliant l’espai de relació.

Quan un infant arriba a l’escola per primer cop, passa del seu entorn conegut, amb adults coneguts, a un nou espai amb altres adults i altres infants que encara ha de conèixer. Establir el vincle amb la família és el primer pas que hem de fer mestres i educadores. Això ens permetrà poder vincular-nos també amb l’infant. Hem de poder transmetre tranquil·litat i generar confiança.

 

La persona de referència

Aquest contacte íntim requereix unes relacions estables: d’una banda per a l’adult, el qual pot ser un company eficaç per a l’infant mitjançant un gran esforç d’observació i de coneixement de les diferents modalitats d’interacció de cada infant. De l’altra, per a l’infant, per al qual l’estabilitat i conèixer de manera anticipada les diferents situacions o experiències que es viuran propicien la creació de lligams amb l’adult i amb la resta de companys i companyes. La familiaritat entre infants i la complicitat entre ells, es donen també fruit d’aquesta estabilitat i regularitat, però sobretot amb un nombre limitat d’iguals. D’aquí la importància d’unes ràtios adult-infant adequades i de fer la progressió de la individualitat al petit grup d’infants sobretot en aquests moments.

La figura de la persona de referència afavoreix una seguretat en la relació adult-infant, i propicia també la familiarització de l’infant amb l’escola bressol, afavorint el desenvolupament de la seva capacitat de relació social, però garantint també la seva individualitat. No per estar en un entorn col·lectiu hem de fer les coses tots alhora.

“La figura de referència continua essent, naturalment, la mare o el pare, però és cabdal que, a l’escola bressol, l’infant pugui establir lligams significatius no amb figures impersonals, sinó amb una persona concreta, i crear una relació afectiva amb ella.”

*Temes d’Infància 56, El valor educatiu de les coses de cada dia, pàg.26.

Vetllant per la importància de la individualitat i d’acompanyar els processos de cada infant, entenem que és important que l’infant sigui acompanyat cada dia per la mateixa persona en aquesta estona i en el mateix ordre. Per a això és necessari conèixer bé els horaris i ritmes de cada infant i organitzar aquesta estona també amb la resta d’educadores. En el nostre cas, amb les educadores de suport de migdia que venen en horari d’11.30 a 15h.

“Tot i que l’infant té una tendència genètica a promoure la proximitat o el contacte amb una persona i aferrar-se a ella, també hi ha un aprenentatge de la funció, i és evident que aquesta es va desenvolupant cap a aquelles persones amb les que té més interacció o que li donin respostes específiques més càlides i adequades.” (J. Bowlby, 1976, extret de Los Organizadores del desarrollo. Myrtha Chokler).

 

De la falda al petit grup

Començar per oferir el menjar a la falda afavoreix anar construint el vincle emocional entre l’adult i l’infant. L’adult està atent al cos de l’infant, que parla de les seves emocions. L’infant sap que pot repercutir en les accions de l’adult i participar de forma activa en aquest moment. És important que l’infant comparteixi aquesta activitat amb la mestra de referència, ja que la mestra ha de conèixer bé com és aquest infant i així el moment del dinar resultarà més positiu per a tots.

Aquesta proximitat amb l’infant ens permetrà anar oferint-li espais d’autonomia d’acord amb el seu procés evolutiu i la seva individualitat. Poder oferir-li el que necessita i el que pot assumir (agafar la cullera, el got, agafar els trossets…). Detectar el seu interès, preferències, quantitats… en l’estona dels àpats. I en quin moment està preparat per fer l’àpat a taula i, per tant, planificar com fer el pas.

Quan iniciem el pas a la taula perquè veiem que l’infant ja està preparat partim també de la individualitat i garantim que no hi hagi més de dos infants junts a taula en un inici. Ser autònom en l’estona d’alimentació no ha d’anar en detriment de l’acompanyament individual que l’infant necessita. Recordem que no és només alimentar-se, sinó que hi ha tot un acompanyament en l’abans i el després d’aquesta estona que l’infant és més capaç d’integrar si es fa d’un en un o en petit grup. Entenem que fer-ho d’aquesta manera, acompanyant processos, permet a l’infant assolir un grau d’autonomia d’acord amb les seves capacitats, i no pel que determina un adult en un determinat moment del curs basant-se ens uns objectius que no tenen res a veure amb aquell infant que estem acompanyant.

A mesura que l’infant es va fent més gran, i en el nostre cas, en el grup de 2 a 3 anys, els infants mengen en grups de sis infants, i en diferents horaris o torns. Fer-ho així, demana conèixer molt bé cada infant i els ritmes i apetències, i tenir molt en compte aquells que han esmorzat a casa o no, a quina hora, o si es neguitegen davant el menjar, etc. i, per tant, organitzar els grups atenent a aquesta diversitat.

Quins són els objectius que ens plantegem a l’escola respecte d’aquesta estona?

 

Objectius:

• Establir els vincles afectius amb cada infant.
• Afavorir la participació progressiva de l’infant.
• Establir i respectar un ambient relaxat i tranquil.
• Iniciar-se en la ingesta de nous gustos i textures i fer-ho de manera positiva.

Continguts i objectius:

• Reconeixement de sensacions produïdes per necessitats bàsiques.
• Anar construint una imatge positiva d’ell mateix.
• Situació en l’espai i el temps.
• Conèixer altres models de relació.
• Viure aquests moments com a benestar físic i emocional.
• Mostrar iniciativa per participar en aquestes estones.
  Comprensió del llenguatge emprat en aquests moments.

 

Les famílies

És important que la comunicació entre les mestres i la família sigui el més fluïda i transparent possible. L’objectiu que com a escola ens plantegem en la relació família-escola es basa en el respecte mutu, la comunicació i la confiança mútua.

Respecte mutu perquè nosaltres com a professionals hem de respectar cadascuna de les famílies sigui quina sigui la seva opció de criança, i a la vegada les famílies han de respectar-nos com a professionals. Aquest respecte només l’aconseguirem fent bé la nostra feina, i dotant-la d’arguments coherents. De vegades estarem d’acord en alguns aspectes i potser en d’altres no, però l’important és poder oferir espais de diàleg per compartir impressions i arribar a petits acords.

El respecte també va lligat a la informació i a la comunicació que com a escola tenim. Una escola oberta, transparent, amb espais de diàleg, on s’ofereixen espais i temps per poder compartir aspectes de l’educació i la criança, per arribar a acords amb les famílies respecte dels seus fills i filles.

La confiança també és un procés que es va construint. Partim del fet que les famílies arriben a l’escola, i dipositen una “confiança cega” en uns professionals que acaben de conèixer. Amb el temps aquesta confiança va assolint una base sòlida perquè la manera com el projecte educatiu de l’escola recull la relació amb les famílies, i la seva concreció en el dia a dia, van generant un sentiment de confiança i tranquil·litat en les famílies. És primordial que la persona educadora tingui clar que aquest és un dels objectius principals del curs.

En el cas de les estones d’alimentació, el diàleg amb cadascuna de les famílies per tal d’establir els ritmes de cada infant de manera conjunta és imprescindible. De la mateixa manera, davant qualsevol canvi, compartir-ho amb la família, o que la família ho comparteixi amb l’escola, és imprescindible per acompanyar de manera adient cadascun dels infants.

 

Per acabar

Entenem que la manera com l’infant viu les coses, i com les rep a través de la mirada de l’adult i de la manera com aquest planifica, organitza i dona resposta a les seves necessitats, respectant el seu dret a la individualitat, li permet anar construint una imatge positiva d’ell mateix, des de la seguretat, l’estabilitat i la regularitat de les relacions.

L’escola bressol ha de ser aquest espai on això sigui possible, on la primera experiència de l’infant fora del seu nucli familiar i segur, li aporti una experiència de vida rica, tranquil·la. On pugui ser i ocupar un lloc diferent del que ocupa a casa, que li permeti ampliar el seu nucli de relacions, de posada en pràctica d’habilitats socials, però on el punt de partida sigui el dret a aquesta individualitat d’un infant que arriba a l’escola amb 16 setmanes de vida, 18 mesos o 2 anys de vida.

Lorena Marco, Alícia Coca, Cristina Roca i Eva Jansà
Mestres de l’Escola Bressol Bellmunt de Barcelona. Institut Municipal d’Educació de Barcelona.