Viure a baix, anar a una escola al marge

Tota reflexió sobre les desigualtats ha de començar per recordar que parlem de ciutadans i ciutadanes afectats per una ubicació en l’escala social producte dels orígens familiars, l’empobriment o l’enriquiment econòmic que permet o no la participació en una societat basada en el consum, patir o evitar les injustícies de la societat que els envolta. Estar, però, als esglaons baixos de l’escala no és cap patologia personal i, en parlar d’infants, els que estan en aquesta situació no conformen una categoria diferent d’alumnes, que hagi de ser abordada de manera especial.

Certament, quan els infants que van a l’escola provenen d’entorns desafavorits per culpa de les desigualtats, l’escola pot obviar l’origen i l’entorn del que provenen o considerar-lo tractant de compensar alguns dels seus efectes. Una escola disconforme amb les desigualtats socials, planificada per no aguditzar-les, té en compte tres aspectes cabdals: no priva més, no segrega i margina, no nega el futur.

Primer, és una escola pensada en clau d’oportunitats. Es a dir, té present que tot infant, en cada etapa evolutiva, té dret a un conjunt d’estímuls, experiències, relacions i aprenentatges i que bona part d’aquestes oportunitats –especialment per als que menys tenen a casa- vindrà donada per la seva vida a l’escola.

Negar oportunitats com, per exemple, les que facilita l’educació 0-3 és aplicar directament als infants la injustícia social que pateix la seva família, el seu entorn. No es tracta de ser bons amb els infants pobres sinó de fer possible, si més no, una l’escola que enriqueixi les seves vides.

En segon lloc, l’escola que no accepta les desigualtats no genera segregació, no situa en llocs diferents a qui la societat ubica en esglaons desiguals. Es a dir, no permet l’existència d’unes escoles en les que s’agrupen les pobreses, les precarietats del barri, les famílies desbordades per la supervivència i amb dificultats per acompanyar l’escolarització dels fills. Tampoc accepta que els recorreguts escolars vagin col·locant els infants i adolescents en itineraris separats, incomunicats, predestinant d’hora un destí escolar definit per l’origen social. No afegeix a la vivència de la desigualtat la vivència de la marginació.

Finalment, és una escola pensada per considerar les possibilitats de tothom, d’acord amb la complexitat vital que cada alumne porta a l’escola. Recorda que no es tracta que tothom s’emmotlli en la cultura acadèmica que predetermina el currículum sinó de recollir les explicacions de la vida que, en funció de la seva realitat social, porten cada dia els alumnes.

La institució com tal i cadascú dels seus mestres no esperen menys d’aquells que venen a classe amb una motxilla educativa empobrida. No afegeixen a la vivència de la desigualtat la vivència de la inutilitat. Les escoles no poden ser desiguals i els seus professionals no poden tenir desigualtats d’esperances.

De la mateixa manera que la desigualtat extrema resulta socialment insostenible, les escoles pensades per nivells, primer socials, després acadèmics, tot seguit per les possibilitats estimades de futur, acaben sent un desastre per als infants i adolescents, també per als que sempre estan el calaix “bo” de la vida, sempre escolaritzats entre els que tenen.

Psicòleg, educador i periodista. Membre de la Rectora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat